Malgrat que els resultats electorals de diumenge a Itàlia no van sorprendre ningú, no per això la victòria de la ultradreta, amb la seva enèsima mutació, deixen de resultar preocupants. Certament, les singularitats de la política italiana, amb una suposada esquerra que ha seguit el diktat de Brussel·les i Berlín, i la punxada del globus del Moviment 5 Estrelles expliquen, en bona part, aquest gir, si bé espectacular, alhora habitual en un país amb tendència a la teatralitat política. La realitat és que la imposició de l’ordoliberalisme amb accent alemany (contenció del dèficit, austeritat, impossibilitat de devaluació per millorar la seva competitivitat, sancions a Rússia que perjudiquen el sector exportador…) ha acabat convencent molts italians que Europa els empobreix, i que les seves polítiques econòmiques els representen una llosa. Això explicaria seguir la temptació hongaresa d’imposar la primacia de les lleis italianes per damunt les directives europees.
Aquestes són raons específiques, a les quals se suma la banalització del feixisme entre amplis sectors de la societat italiana, com ens recorda la periodista i corresponsal Alba Sidera en el seu fantàstic assaig Feixisme persistent. A tot això se s’afegeixen altres factors més generals i europeus, com ara el creixent malestar i els conflictes derivats de les recents onades migratòries (especialment arran de l’arribada sobtada el 2016 en plena guerra civil siriana) que comporta creixents xocs culturals difícils de pair per a les societats receptores. El context general, a més, tampoc inspira confiança. La globalització pressiona a la baixa les perspectives de les classes mitjanes, les quals ja van veure com amplis segments van ser desterrats vers la precarietat i la pobresa severa, sobretot a l’Europa Mediterrània, arran de les sàdiques polítiques d’austeritat imposades per la Mittel Europa. També s’ha vist com les polítiques de liberalització han devastat el petit i mitjà comerç -fonamental a una Itàlia amb una economia dinàmica i creativa, malgrat que sense grans grups multinacionals- que està acabant amb la indústria, que està gentrificant les ciutats (cosa que equival a desintegrar les famílies extenses, tan importants per a la sociologia italiana, veritable estat del benestar informal), i que assisteix a una terciarització low cost amb precarietat i sense perspectives. Els canvis dels darrers anys han portat a fenòmens socials com és l’endarreriment de l’emancipació dels joves -a casa de la mamma– més enllà dels trenta anys o de la desintegració social mitjançant la desaparició de molts oficis tradicionals i la institució de la feina vitalícia. I això enfurisma a uns italians que s’han sentit atacats en la seva forma de vida, i aquesta frustració fàcilment se sublima en una exaltació d’una identitat amenaçada. Quan perds la seguretat, la bandera o la religió ofereixen consol.
Tanmateix, allò on pocs presten atenció és el que les periodistes Alba Sidera i Jordina Arnau consideren el maig del 68 de la ultradreta, una mena de primavera ideològica on nous teòrics i acadèmics tendeixen a estar hiperactius i a portar la iniciativa en el camp de la teoria política. Contràriament al que bona part dels intel·lectuals d’esquerra es pensen, el món postfeixista sembla estar guanyant en el terreny ideològic. De la mateixa manera que els primers teòrics feixistes van sorgir a la Itàlia de fa un segle, avui també trobem espais de creació i de sociabilitat potents –i amenaçadors- com la Casa Pound, o teòrics de primer ordre, amb un gran domini de les teories marxistes com Diego Fusaro, que elaboren un relat i un discurs potent que va erosionant els pilars sobre els quals es fonamenten les esquerres. Fusaro, que enllaça la tradició conservadora amb una estructura analítica marxista, s’inspira alhora en allò que s’anomena la “Quarta teoria política” elaborada pel pensador rus Alexandr Duguin que recupera la sempre ominpresent idea reaccionària del complot i les teories conspiratives segons les quals forces obscures pretenen destruir la societat occidental, i la seva voluntat de reduir les identitats nacionals i cristianes per deixar inermes les societats blanques davant el multiculturalisme. A aquest batibull ideològic també s’afegeixen altres ideòlegs francesos com Alan de Benoist –partidari de la separació d’ètnies i cultures, així com la promoció de les identitats fortes- o Renaud Camus –creador de la teoria del “Gran Reemplaçament”– que consideraria la immigració no cristiana com a un intent de minoritzar l’Europa blanca al seu propi continent. En qualsevol cas, malgrat un cert caos ideològic o d’emparentar-se amb els anti-vacunes, a la pràctica aquest pensament antifeixista es pot considerar com a un potent discurs antiglobalització (per a sorpresa i horror de molts, com un servidor, que fins fa quatre dies considerava la crítica contra el capitalisme neoliberal com a un monopoli de l’esquerra).
Idees com aquestes estan capgirant sota els nostres peus, el panorama polític global. Teories com les de Camus o Benoist, malgrat els seus evidents errors i inconsistències, estan guanyant adeptes a una velocitat que molts no podíem ni imaginar. De fet, el perillosíssim supremacisme blanc, que és al darrere de bona part de les accions terroristes dels darrers anys, penja d’aquestes idees tan simples com comunicacionalment efectives, sobretot des de la velocitat i superficialitat de les xarxes socials. I això desemboca, com estem veient en els darrers processos electorals a Europa, en el que els politòlegs denominen “nacionalisme del benestar”, és a dir, que només la població autòctona pugui rebre prestacions públiques i accés als serveis bàsics, principi que fa decantar majories electorals als països nòrdics o empeny governs com el danès a prendre mesures que podrien recordar l’esperit de Mr. Scrooge, l’agre i cruel protagonista dickensià del Conte de Nadal.
També trobem barreja d’elements, com ara la defensa de la família tradicional, que en aquests darrers termes acaba equivalent a l’ampliació del gruix de gent hostil a l’avortament o l’homosexualitat, una tendència pràcticament dominant a Europa Oriental amb iniciatives legislatives a Polònia, Hongria o Rússia, malgrat que això també comença a estendre’s per societats de tradició catòlica com França o la mateixa Itàlia.
El feixisme, un predador oportunista de formes mutants, s’ha estès a partir del buit generat per la distància entre uns governs impotents que culpen a la globalització -o a Europa- de la seva incompetència o inconsistència, mentre va creixent el contingent de qui se sent abandonat a la seva sort. Els perdedors de la globalització són cada vegada més, i o bé, s’endinsen en el silenci i l’abstencionisme, o bé en un ressentiment que fa servir el feixisme com a una mena de venjança social que equival a enviar el missatge “que peti tot!”
I què ha fet l’esquerra, mentrestant? Podríem parlar dels múltiples errors i de la caducitat d’unes idees que havien esclatat el maig del 68, i que, certament, havien fet caure antipàtiques rigideses morals i convencionalismes superflus, i que, tanmateix, no han sabut corregir els seus excessos pel que fa a l’expansió d’un individualisme que ha propiciat desprotecció del grup, o no sap espolsar-se un relativisme moral i cultural que, en els temps presents, hauria de començar a considerar-se com una feixuga hipoteca. Aquesta esquerra, potser ancorada en certa supèrbia, s’ha mantingut en la inòpia ideològica i la inconsistència política.
Així, quan ha tingut l’oportunitat de governar, no ha pres cap mesura de les que podria esperar el seu electorat natural –els qui menys tenen, i més necessitat d’igualtat requereixen–. No ha aconseguit que els rics paguin més impostos (de fet, aquests dies, assistim a un torneig aviam qui els rebaixa més); no s’han atrevit a fixar el preu de l’habitatge d’acord amb la capacitat adquisitiva; no han tingut el valor de fixar preus dels serveis bàsics (o, si s’escau, nacionalitzar aquelles empreses que abusen de la seva posició); no han gosat acabar amb la precarietat laboral, ni corregir aquesta deriva imparable d’expansió de les desigualtats socials. I en tota aquesta negligència, tot parafrassejant Antonio Gramsci, apareixen monstres. Podríem afegir que monstres amb noms i cognoms.Així, tenim unes esquerres atrapades melanconiosament en els seus mantres. I en unes teories teòricament innovadores, que tanmateix van en contra del que constitueix la seva raó de ser: la igualtat. Unes esquerres, sovint imbuïdes, no pas de teories polítiques innovadores, sinó d’una mena de teologies que estableixen un concurs de victimisme aviam qui és més desgraciat –les teories de la interseccionalitat, sense anar més lluny, consistent a establir minucioses taxonomies per classificar el grau de discriminació que hom pot patir– que no cerquen el relat comú o la unitat de classe, grup o col·lectiu, sinó el greuge particular, l’individualisme desintegrador, el subjectivisme, el patrocini de les identitats singulars, fins a un punt en què la majoria perdedora per les transformacions socials del que portem de segle, se sent abandonada per discursos que percep allunyats de les seves inquietuds i necessitats. I així és com es perden les batalles ideològiques.
12
