Que uns pocs hagin pogut dominar a tants, és un dels interrogants que hom es fa si repassa la història universal amb un esperit que vagi més enllà del coneixement de la simple anècdota. Quins poden ser els mecanismes? Sense negar que hi ha hagut personatges del passat, o del present immediat (pocs), que han tingut l’habilitat de guanyar-se la voluntat de la seva gent a còpia del raonament, la dialèctica o un tremp motivador, cal reconèixer que la por ha estat sempre el mecanisme psíquic més eficaç per assolir i mantenir el poder. Aquí, allà o a qualsevol racó de món.
La fórmula acostuma sempre a funcionar, per la simple raó que el primer instint amb el qual neix l’ésser humà és el de conservació. A partir d’aquí, podem entendre gairebé tot el nostre passat com a espècie. Això que dic des d’un prisma global, quan el reduïm una mica, veiem que hi ha pobles que ho pateixen més que uns altres. A Catalunya, ningú no pot dedicar-se a la política amb garanties sense assumir aquesta premissa fonamental.
La por, ho admetem o no, continua essent un element principal en el capteniment polític dels catalans. Els cínics detractors del que dic, manifestaran que ara som en una democràcia i que això no té sentit. Però només cal veure com un diputat d’Esquerra ha marxat a Suïssa perquè diu que té “tinc pànic de tornar a Catalunya”. N’hi ha hagut prou que el seu nom sortís en una investigació judicial, per fugir cames ajudeu-me.
No cal escarrassar-se massa per intuir que, si aquells que ocupen un lloc de responsabilitat política, toquen el dos quan van mal dades, què farà qui no té la protecció del partit i no pot deixar la feina d’un dia per l’altre? Al marge de les consideracions que puguem fer sobre la conducta del diputat en qüestió, la cosa ben certa és que el seu gest ha col·laborat a escampar encara més la por entre l’independentisme. Si aquests han de ser els nostres models, no podem pensar en un futur gaire engrescador.
Tal com hi ha nacions víctimes de la por, també existeixen aquelles que dominen els ressorts per crear-la. Sembla que tinguin la mà trencada en aquesta matèria. Per ser efectius en la seva tasca, parteixen d’un detallat coneixement de la psicologia dels afectats. En el nostre cas, Espanya sap com jugar les seves cartes. Té ben present que la nostra memòria col·lectiva està farcida de llargues èpoques de repressió. És una llosa que sempre pesa en el nostre ànim. El paper d’un jutjat, ens transporta inconscientment al franquisme. Ho saben.
Per tant, res millor que penjar el dogal judicial als dirigents d’un suposat independentisme i anar-lo tibant o afluixant, segons convingui. L’efecte que produeix entre la nostra gent és balsàmic pels interessos de la “unidad de España”. O coneixeu cap soldat disposat a lluitar quan sap que els seus comandaments s’esmunyiran només sentir el primer tret? Un poble sense “caps” és fàcil de dominar.
El més trist de tot plegat és que avui, la por, no la generen les bombes o els piquets d’execució. En tenen prou amb quatre ratlles escrites per algun psicòpata del Codi Penal.
