Ja fa dies que en les tertúlies de ràdio i televisió sentim diverses persones que, en cas d’una amnistia, es mostren favorables a incloure-hi els policies que l’U d’Octubre van apallissar la ciutadania i van fer sang als carrers de Catalunya. Addueixen que “home, és clar, l’amnistia ha de ser per a tothom, no pot ser-ho només per als independentistes encausats”. És un argument molt poc reflexiu, aquest. Que el facin veus espanyolistes, de dreta i d’esquerra, s’entén, perquè tenen poca cultura democràtica. Però que s’hi sumin, per manca de reflexió, algunes veus de l’independentisme és llastimós. Fins i tot l’exconseller Lluís Puig, en ser preguntat –demostrant que no hi havia rumiat gaire– va respondre: “No veig manera que es pugui diferenciar un cop de porra de la policia de la crema d’un contenidor al carrer”. Amb tots els respectes, senyor Puig: l’U d’Octubre, Catalunya no va sortir al carrer a cremar contenidors, va sortir al carrer a votar; va sortir per posar una papereta en una urna. No hi veu la diferència? Només les dictadures apallissen la gent quan aquesta s’expressa per mitjà de les urnes, i ho fan sempre que temen que el veredicte no els serà favorable.
Una amnistia, a diferència d’un indult, no és un perdó. Una amnistia és un reconeixement de la innocència de les víctimes i, per tant, de la culpabilitat del victimari. És a dir, que els mals infligits, tant físics o judicials com morals, econòmics o psicològics, van ser un abús de poder i una violació dels drets fonamentals. D’acord amb això, i per mitjà de l’amnistia, el victimari en qüestió, ja sigui per decisió pròpia o obligat, reconeix que va ser ell qui va delinquir i no pas les persones que van patir la seva fúria.
Ara bé, arribats aquí, creu algú que Espanya, per si mateixa, acceptarà mai aquest paper? En el supòsit que arribi a reeixir aquesta amnistia de què ara es parla, és obvi que Espanya capgirarà les coses per fer de la necessitat virtut. I no únicament perquè ni en somnis en dirà ‘amnistia’, sinó perquè ho presentarà de cara al món exactament com ha fet amb els indults: com un Estat que és tan, tan, tan democràtic, que fins i tot es mostra magnànim amb els seus dissidents.
Hi ha altres raons per les quals aquesta hipotètica amnistia serà un frau que Catalunya no hauria d’acceptar, començant pel nom. Si no consta oficialment com a amnistia, amb aquestes vuit lletres, Espanya s’autofaculta per desfermar de nou la mateixa violència física, jurídica o psicològica contra tota acció contrària a la ‘unidad de España’, per pacífica i democràtica que sigui. En altres paraules, Espanya continuarà perseguint les persones per les seves idees, quan aquestes siguin contràries al nacionalisme espanyol. La maniobra consisteix en el següent: davant d’un horitzó en què la justícia internacional condemni Espanya, amb multes incloses, per violació de drets humans, l’Estat contempla l’amnistia borda com una manera d’escapolir-se’n per tal que l’endemà mateix la persecució a l’independentisme continuï com si res. És això el que volem? Salvar-li la cara i tornar a la casella de sortida?
Els indults es van aprovar no pas, com diu Esquerra Republicana, per cap negociació política. Es van aprovar perquè a Espanya, de cara a Europa, se li feia insuportable dir-se ‘democràcia’ i tenir presos polítics. Una bona prova és què allò que ERC va vendre com a ‘indult’ era en realitat ‘llibertat condicional’ sota amenaça. I allò que va vendre com a eliminació del delicte de sedició, no era res més que un canvi de nom: de dir-se ‘delicte de sedició’ ha passat a dir-se ‘delicte de desordres públics”, que és un calaix de sastre amb possibilitats encara més àmplies i perverses contra l’independentisme. Però és que per acabar-ho d’arrodonir, per assegurar-se que ens podran trinxar pel més mínim detall, ara malden per introduir el ‘delicte de deslleialtat constitucional’, que ho abasta absolutament tot. Pura dictadura.
Permeteu-me, doncs, que retorni al punt de partença: ni la Guàrdia Civil ni la policia espanyola poden ser amnistiades. Una amnistia, per borda que sigui, com la que ara es cou, només té sentit per a les víctimes de l’Estat, no pas també per als victimaris. Una cosa és que dos països, per exemple, en nom d’una coexistència pacifica, acordin una amnistia després d’una guerra tot passant l’esponja sobre les barbaritats comeses per ambdós bàndols, i una altra molt diferent, com és el cas, és que les barbaritats les hagi comès un Estat contra una població indefensa. Són les persones castigades o perseguides d’aquesta població les que han de ser amnistiades. Per això les forces i els cossos i de seguretat espanyols no poden ser amnistiats de cap de les maneres, perquè per ser-ho haurien d’haver estat víctimes d’una lluita entre iguals, una lluita armada Catalunya-Espanya, cosa que no es va produir. Només han de ser amnistiades les víctimes, les que han estat a la presó, les que són a l’exili, les que tenen causes obertes, les que han sofert danys de tota mena en la seva persona, en la seva vida laboral, en la seva imatge, en el seu patrimoni, etc.
Diguem-ho clar: quins processos s’han obert contra les forces i els cossos de seguretat de l’Estat? Quins judicis s’han celebrat? Quines sentències s’han dictat contra ells? Quins policies o guàrdies civils són a la presó? Quins policies o guàrdies civils són a l’exili? Quina persecució policíaca o jurídica han sofert aquests individus? Amnistiar? De què se’ls ha d’amnistiar? Del delicte d’hostiar? És la víctima qui ha de ser rescabalada, és la víctima qui ha de veure restituïda la seva dignitat. La policia espanyola no pot ser amnistiada perquè forma part de l’Estat, és l’Estat, i l’Estat no pot amnistiar-se a si mateix.
