“Em pregunten que què se’ns hi ha perdut, a Madrid… (pausa dramàtica) A Madrid se’ns hi ha perdut tot!”, cridava Josep Lluís Carod-Rovira, i en els auditoris, les places i els teatres retronaven els aplaudiments de la gent enfervorida. Després de la seva destitució com a conseller en cap per la reunió amb ETA al gener de 2004, l’aleshores líder d’ERC es va voler reivindicar encapçalant la llista del partit republicà a les immediates eleccions al Congrés. La jugada va sortir bé (ERC es va disparar d’un a vuit diputats en una nit històrica per al partit), però Carod mai no va arribar a prendre possessió del seu escó. Es va quedar a Catalunya i el flamant grup parlamentari dels independentistes el va liderar el número 2, Joan Puigcercós. Va ser la legislatura de Zapatero i de l’Estatut retallat, tan productiva —quan es mira amb perspectiva— per als interessos de l’independentisme.
Aquells quatre anys ERC va descobrir dues coses. La primera, que el camí més curt per arribar mediàticament a Bellvitge o Sant Ildefons passava per Madrid. Hi ha bosses enormes de població a Catalunya que s’informen només a través de ràdios i televisions espanyoles. Tenir grup propi, i per tant quota mediàtica a Madrid, va permetre al partit republicà trencar el gel comunicatiu a moltes ciutats de l’AMB en les quals en aquell moment era pràcticament un partit marcià. Fer-se visible va ser el primer pas per a la normalització de la marca i del missatge independentista. Avui ERC és el primer partit de l’oposició a l’Hospitalet i Gabriel Rufián entra cada dia al menjador de casa de la gent que encara queda per convèncer.
L’altra cosa que ERC va descobrir aquella legislatura dels 8 diputats (2004-2008) era que sostenir un govern progressista a Espanya és tàcticament interessant per a l’independentisme, perquè d’alguna manera sempre hi surt guanyant: si el govern progressista compleix les seves promeses (primers dos anys de ZP), l’autogovern avança; i si el govern progressista incompleix i t’enganya (segona meitat de la legislatura), el greuge i la decepció permeten furgar en les contradiccions de la base social catalanista i progressista i fer créixer la idea de l’estat propi. Dit d’una altra manera: el més efectiu per a estendre la idea que Espanya és irreformable en relació a Catalunya és precisament donar-li a l’Espanya progressista l’oportunitat de fer reformes. La prova del cotó no la passen mai, i cada fiasco és benzina per a l’independentisme.
Passi el que passi el 4M a les urnes madrilenyes, Pedro Sánchez haurà d’afrontar a curt termini la carpeta catalana perquè al davant tindrà un president de la Generalitat, Pere Aragonès, que no li regalarà excuses per no seure a la taula de diàleg. El gobierno más progresista de la historia haurà de passar forçosament la prova del cotó: posar sobre la taula una proposta de resolució del conflicte. Si la proposta és satisfactòria per a l’independentisme, victòria estratègica. I si no ho és (99,99% de possibilitats), tremenda victòria tàctica: s’haurà demostrat que ni amb Podemos i els comuns al govern d’Espanya és possible canalitzar democràticament la qüestió catalana. Una constatació que obre un món de possibilitats polítiques per a l’independentisme dins de Catalunya si és una mica, només una mica, intel·ligent. No sé si a Madrid se’ns hi ha perdut tot, com deia en Carod al 2004, però ara mateix és on l’independentisme té la palanca més important per recuperar la iniciativa política, i aquesta palanca es diu taula de diàleg.
104 
165 
