El 36% dels docents de l’ensenyament públic es planteja abandonar la professió, segons un estudi elaborat pel sindicat USTEC·STES i que jo mateix he coordinat, i que s’ha presentat fa poques setmanes. No s’arriba al 55% del que passa als Estats Units, segons un estudi de la National Education Association de 2022 i que apunta a un fenomen creixent i en expansió arreu d’occident, i molt especialment al món anglosaxó. Tanmateix, i tornant a casa, el sector educatiu no és l’únic que pateix. El de la sanitat es troba, probablement, en pitjor situació. Segons l’estudi Reimagining Better Health, publicat per GE Health Care, el 42% de professionals es plantegen abandonar la professió. En realitat, ja ho estan fent. Ho estem veient a casa nostra a partir de la fugida de metges i infermeres a la recerca de millors condicions laborals, i la importació de sanitaris d’altres països que, al seu torn, abandonen els seus països (deixant desprotegits els seus connacionals) a la recerca de millors remuneracions.
Encara que quan creues dades i mires el detall sempre pot sorprendre alguna cosa, a tot arreu hi ha la mateixa constant, factors massa semblants que explicarien aquesta creixent voluntat de plegar. Sobrecàrrega de treball; pèrdua de poder adquisitiu constant i perllongada; pressió dels usuaris, alguns dels quals amb formes agressives; pèrdua d’independència professional; proletarització, degradació constant de l’estatus… i sobretot, un pessimisme cada vegada més instal·lat, que es tracta d’un procés irreversible i que el vaixell dels serveis públics s’enfonsa.
Podríem estendre’ns amb llargues estadístiques sobre en què es tradueix aquesta sobretasca, amb jornades maratonianes, hores extres no pagades, uns alumnes o pacients cada vegada més diversos i emprenyats, un excés de burocràcia kafkiana i la sensació que no s’arriba. Ramon Font, que va fer de portaveu del sindicat USTEC em va explicar una vegada que un any es va demanar una reducció de jornada només pel plaer de poder atendre correctament els seus alumnes, dedicant-los el temps que es mereixien d’atenció, preparació i correcció. Amb la meitat d’hores de classe, a la pràctica treballava a jornada completa (amb la meitat del salari) només per comprovar aquesta constant del nostre país que indica que es treballa per dos, mentre es cobra pel mig. En qualsevol cas, en tasques com l’educació, la sanitat, encara que també la seguretat pública, la justícia, l’administració, hi ha un fort component de compromís personal (allò que en termes teològics denominen “vocació”) que els diversos governs de la majoria de països i de tots els colors polítics han anat degradant amb diferents matisos, velocitat i intensitat. I la realitat és que aquests serveis públics, encarregats de facilitar benestar a la ciutadania, han estat condemnats a allò que el periodista argentí, i màrtir de la dictadura, Rodolfo Walsh va denominar com a “misèria planificada”.
Què hi ha al darrere de tot això? Un terme anomenat NGP: la Nova Gestió Pública. Aquesta es pot considerar una doctrina que va sorgir durant la dècada de 1980, acompanyat de l’era del primer neoliberalisme, ja teoritzada per ideòlegs com Milton Friedman, Ludwig von Misses i Friedrich von Hayek que preconitzaven la reconversió del sector públic a imatge i semblança del sector privat. O, per explicar-ho d’una altra manera, que escoles i hospitals fossin gestionats a la manera de fons d’inversió. En què consistien totes aquestes reformes que hem anat patint, i que es van començar a implementar al sector públic a partir de la dècada de 1990, i es van accelerar amb l’excusa de la crisi de 2008-2012? A entendre que la relació entre centre educatiu o sanitari passava a emular la d’empresa i servei al client (i ja hem vist quina mena de servei al client ha precipitat la reconversió, per posar un exemple, del negoci bancari). A descentralitzar serveis, atorgant més autonomia a cada espai, per exemple, a l’hora de buscar finançament extra (la Llei d’Educació de Catalunya de 2009 ja contempla aquesta possibilitat) o de seleccionar a dit al personal (generalitzant una desmoralitzadora dinàmica de nepotisme, despotisme laboral o de pèrdua d’independència del treballador. O propiciant una autonomia de gestió, que a la pràctica serveix per competir per recursos escassos i clients solvents (i que, per tant, representa un joc en què s’expandeixen desigualtats per escola, per hospital o per barri). Aquesta autonomia competitiva ha servit també per atomitzar el sistema. Cada escola mira de competir amb la resta a partir de singularitzar-se tant que fa del sistema educatiu un arxipèlag compost per centres en què cadascú fa el que vol i els esforços es concentren en semblar atractius a les famílies amb major capital cultural. Aquesta NGP també implica reducció d’espais per reduir despeses (s’ha vist tancant oficines, concentrant serveis en alguns edificis, empitjorant la ràtio treballador-usuari o tancament de línies educatives o de llits hospitalaris).
Ara bé, com a axioma del neoliberalisme aplicat pels governs, a instància d’organismes com l’OCDE, el Fòrum de Davos o la Unió Europea, la voluntat explícita consisteix a reduir despesa sense importar el preu. Això implica una gran obsessió de control financer, que al seu torn deriva d’un control obsessiu del desenvolupament de tasques. Això implica una professionalització de determinats càrrecs intermedis que tenen com a objectiu abaratir despesa i esprémer els treballadors per compensar, mitjançant l’stakhanovisme laboral, les reduccions de finançament públic, i a canvi, són compensats econòmicament per executar aquesta tasca que, bàsicament consisteix a empitjorar el servei. És el que passa, per exemple, amb molts gestors sanitaris o algunes direccions professionalitzades de centres educatius, moltes de les quals van ser formades mitjançant màsters… a escoles de negocis!, i que sovint s’ha traduït a dinamitar les relacions laborals i personals del personal. Això implica també una fiscalització dels treballadors, perquè aquesta NGP es fonamenta en el principi que tothom desconfia de tothom. Quan parlem de l’afartament de metges, mestres o administratius de la burocràcia és que estem parlant d’un rendiment avaluat amb auditories externes, indicadors, rúbriques, comptes de resultats o avaluació del rendiment que, per exemple, en un tema que conec prou com és l’educatiu fa que es tradueixi en percentatge d’aprovats, obsessió per rebaixar els índexs d’abandonament prematur que, a fi de complir amb els objectius internacionals, pot arribar a implicar aprovar a alumnes absentistes o que es graduïn en l’ensenyament secundari sense rudiments de càlcul o lectura. O enviar al carrer pacients acabats d’operar sense les necessàries garanties d’independència personal. En el fons, de vegades tot constitueix una mena de farsa consentida que recorda els plans quinquennals de l’antiga Unió Soviètica en la qual gestors i treballadors fixaven la major part dels seus esforços a ocultar problemes i minimitzar conflictes per fer més opac un sistema que presumia de transparència.
Tot plegat per alimentar una farsa. Allò que deia el president Mas, en l’era del “govern dels millors”, i amb l’ideòleg local de la NGP Mas Collell, del “menys és més”. Doncs la realitat és dura. Menys és menys, i menys és pitjor, com podem comprovar cada dia, i com exposen amb cruesa els docents i sanitaris que ja no poden més i que es plantegen dedicar-se a altres coses menys exigents i tan escassament compensades.
I, tot plegat, per què? Penso que els ideòlegs de la NGP eren els primers conscients de les conseqüències de les seves propostes. En primer lloc, i com hem pogut comprovar en les darreres dècades, degradar els serveis públics permet privatitzar per la porta del darrere, obrint al mercat matèries que eren reservades i estratègiques per als estats. De fet, bona part de la deslegitimació de la democràcia i l’eclosió de personatges sinistres com Milei o Elon Musk van força aparellats. El malestar popular té a veure amb el fet que el pacte hobbesià segons el qual el ciutadà delega bona part de la seva sobirania a canvi de protecció estatal s’està esquerdant, i la gent és capaç de lliurar-se’n a qui l’ofereix, ja ni tan sols esperança, sinó a canalitzar el seu ressentiment. I, en segon lloc, i potser el més tangible, amb el sacrifici dels serveis públics estem finançant la dràstica rebaixa d’impostos que ha permès que les grans fortunes deixin de contribuir a la societat. Al cap i a la fi, l’estat del benestar va ser possible perquè entre 1945 i 1980 les grans fortunes podien arribar a tributar el 90% dels seus ingressos. Avui, per contra, les grans empreses acaben pagant al voltant del 5% d’impostos dels seus beneficis, respecte al 16% del que paguen les petites i mitjanes, i respecte al 30% que els pertocaria d’acord amb la legislació vigent. I això, per no parlar de les exempcions fiscals de les grans fortunes (i aquí l’Elon Musk, que almenys s’ho gasta en coets, en seria un paradigma) acabin com la noblesa francesa anterior a 1789. Amb el privilegi de no haver de contribuir als comptes comuns. I, en tot cas, com fa el propietari de Zara o Mercadona, a fer alguna obra de caritat per cercar l’aclamació de la plebs.
La NGP ha trinxat els serveis públics. I això, al seu torn, ha servit per destruir la democràcia. La classe política, on sovint trobes persones honrades i que disposen d’elevats ideals i conductes exemplars, ha fracassat a l’hora de contenir la fera neoliberal. Això, en el fons, és el que està passant en aquesta part del segle que està esdevenint una era fosca i pessimista.
