Això que escriuré probablement no agradarà gaire a molts lectors ni a alguns dels meus companys en aquestes columnes que tan generosament em presta El Món. Però de què serviria la meva col·laboració aquí si no aportés de manera sincera el meu punt de vista, com a gran amant de Catalunya, però no català, com a socialdemòcrata internacionalista, com a creient en un Estat federal –que no confederal– unit malgrat tot i amb quants elements puguin fer-ho suportable als qui hi conviuen?
Ho dic, és clar, pel titular que he posat a aquest comentari, del qual ni tan sols estic segur de la seva exactitud: és Salvador Illa la representació d’una nova normalitat després de tot el que ha viscut a Catalunya en l’última dècada? El fet d’adjectivar la paraula normalitat, anteposant-li el terme nova, indica que ja no estem davant d’un fenomen del tot normal. I no ho és el cas de Salvador Illa, encara que he de reconèixer, ja des d’aquest primer paràgraf, que em sembla preferible a altres solucions possibles i alternatives, que serien encara menys normals.
És la ‘normalitat’, la nova o la ja antiga, que el president de la Comunitat Autònoma de Catalunya (li pot dir, si vol, ‘nació catalana’: els efectes pràctics són els mateixos, encara que la semàntica sempre sigui important) es reuneixi amb el Rei?, que col·loqui la bandera de l’Estat al seu despatx?, que viatgi a totes les Comunitats de la resta d’Espanya, que assisteixi, quan se celebri, a la Conferència de presidents autonòmics per debatre amb les altres qüestions que a tots els afecten? Què vol que li digui: és un retorn a uns principis l’alteració dels quals va donar origen a grans trencaments, dels quals penso que Catalunya no s’ha recuperat encara del tot. Cert que alguns d’aquests principis han de ser revisats, que força coses s’han quedat obsoletes (i injustes) i que necessiten una reestructuració i una revisió. Serà capaç de fer-ho Illa, la posició actual de la qual és, si més no, delicada? Molt més haurà de fer que viatjar a la Zarzuela o posar l’ensenya vermella al seu despatx oficial, al costat de la senyera i la bandera estrellada d’Europa.
Les dades sobre la taula són: primer, Illa i el PSC han guanyat les dues darreres confrontacions electorals per una majoria relativament confortable, cosa que ha portat el líder del PSC a presidir la Generalitat i a formar un Govern en solitari. Segon, l’independentisme ha sortit d’aquestes confrontacions internament tocat i més dividit potser que mai; ara inicia el procés de la recomposició interna dels seus dos principals partits, i fa la impressió que, absort en aquesta tasca, ha desaparegut d’altres àmbits d’influència, si no és per votar al Congrés dels Diputats.
Tercer, i això no és tant un fet quan una opinió, és per a mi molt dubtós que pugui implementar-se íntegrament el contingut ‘impossible de complir’, reconeix sigil·losament un alt càrrec monclovita, els acords entre PSC i ERC que van portar a la investidura d’Illa; però considero que a Esquerra, ara mateix, i almenys fins després del seu congrés, no hi ha ningú per, davant d’un possible incompliment, anar a passar la factura al Palau de la Generalitat o a la Moncloa. Per això, quart, s’ha instal·lat un equilibri inestable que afecta no només la governació d’Illa, sinó també la d’Espanya, ja que Sánchez sembla haver perdut la solidesa d’aquell ‘pacte d’investidura’ que li ha permès ser al Govern des del 2018.
És clar, la conclusió d’això és que tot està a la corda fluixa. No perquè Puigdemont, des del seu retir, presti o no els seus set escons al Congrés dels Diputats a Pedro Sánchez, sinó, més aviat, perquè el mateix Sánchez, que estima el perill, es posa constantment a punt de l’abisme: no ha pogut –ni volgut?—complir els seus acords amb Puigdemont ni presumiblement podrà –ni voldrà?—complir amb els d’Esquerra. Ja se sap que la versemblança no és el punt fort de l’inquilí de la Moncloa. I aleshores què?
Doncs no ho sé, francament. Penso que serà impossible mantenir molt més temps així aquesta Legislatura, al marge, ja dic, que els independentistes catalans es prestin o no a sostenir-la a empentes i rodolons. Sánchez, que controla totalment el PSOE, com es veurà al congrés d’aquest partit al novembre, té en contra una part significativa del poder judicial, una porció encara més significativa dels mitjans –gairebé cap ha recolzat obertament les seves mesures de ‘regeneració i control’ aprovades a l’últim consell de ministres—i, pel que veig a les enquestes, excepte a la de l’oficial CIS, tampoc compta amb la majoria del carrer, encara que la veritat és que, malgrat tot, segueix mantenint un sòl una mica superior als set milions de vots, que es diu aviat.
Una nova batalla en contra de Sánchez, a compte d’allò que els ‘barons’ territorials del Partit Popular anomenen, amb més o menys justesa i simplificació, els ‘privilegis’ a Catalunya, ja es donarà aquest divendres, quan el president del Govern central comenci a rebre a la Moncloa alguns d’aquests barons, concretament els presidents d’Andalusia i Galícia, considerats els més moderats entre els del PP. Sánchez, que en això sap el que es fa, oferirà purament i simplement, així com sona, diners a aquests territoris a canvi del seu “apaivagament” pel que fa als acords amb Esquerra. Potser ho aconsegueix, però no serà sense cert soroll: les hosts de Feijoo semblen de vegades l’exèrcit de Pancho Villa, en què cadascú feia la guerra pel seu compte, sense un líder unívoc que ho controlés tot.
És clar, aquest que pinto no és pas un panorama molt normal, la veritat. I, vulgueu o no, el Govern d’Illa s’assenta sobre aquesta ‘anormalitat nacional’. Però el Govern nacional de Pedro Sánchez depèn ara mateix d’Illa molt més que el d’Illa de Sánchez. L’actual president de la Generalitat és, amb tota la feblesa, l’home fort d’aquesta situació, l’home que, enmig del marasme, ha de fer la sensació que tot marxa com la seda, com si no passés res. I jo, he de reiterar-ho malgrat qui pesi, gairebé prefereixo aquesta ficció al caos que ocasionalment s’instal·la, com espasa de Dàmocles, sobre els nostres caps, els dels catalans i els de tots els altres.
