Els tòpics indiquen que els argentins tenen una capacitat dialèctica imbatible. Els agrada discutir, polemitzar, opinar i argumentar, i ho solen fer molt bé, com molts hem pogut comprovar. Sembla que la base real d’aquest lloc comú té a veure amb un sistema educatiu, hereu de l’escola pública francesa, on a diferència del nostre, l’oratòria té un paper fonamental. Ara bé: hi ha dues coses sobre les quals no es pot enraonar amb els porteños: ni futbol, ni peronisme. Ambdues són qüestions inabastables a la raó, i on la passió, favorable o contrària, conté aquells elements de fe i irracionalitat que fan desaconsellable tocar el tema.
L’arribada de Javier Milei a la presidència de l’Argentina, brandant la seva motoserra, ha generat més alarma que sorpresa. I, per als qui coneixem una mica el país, ens ha deixat ben preocupats. No és res que fos imprevisible. Si hi ha alguna cosa que caracteritza la història política argentina és la seva capacitat periòdica d’infligir-se mal a si mateixa. I, certament, la motoserra és potser l’estri que més accidents i desgràcies causa entre maldestres amants del bricolatge, i més plaer entre els assassins en sèrie. I sospito que Milei aplega característiques psicològiques d’ambdues personalitats. Certament, la crisi sistèmica del país, especialment derivada d’una inflació ja fa massa temps descontrolada, unes desigualtats fossilitzades en una societat esberlada i desesperançada, i una crisi de pobresa i inseguretat, han portat molta gent a pitjar el botó vermell d’emergència, que sospito també és el d’autodestrucció.
La fascinant història argentina sempre ha generat grans preguntes que mai no trobaran respostes convincents. Com pot ser que un país que va arribar a esdevenir, fa cent anys, la vuitena potència econòmica del món, estigui avui en una situació crítica, marcada per una cronificació de crisis econòmiques i uns nivells de pobresa imparables? Sovint, entre el món dels historiadors, resulta temptador fer la comparativa amb altres països de característiques similars (antigues colònies conformades majoritàriament per descendents d’europeus trasplantats) com ara els mateixos Estats Units, Austràlia o Nova Zelanda. Durant alguns anys, algunes teories amb un punt determinista atribuïen als europeus meridionals (espanyols, italians, catalans, grecs…) una mena d’inferioritat productiva, fet que contrasta quan els mateixos espanyols, italians, catalans o grecs prosperaven, per posar un exemple, a Austràlia. Altres teories parlarien de la corrupció i caciquisme com a causa consubstancial al país de la seva decadència. Tanmateix, qui conegui la història nord-americana del segle XIX, marcada pels “barons lladres” i el tràfic d’influències, sap perfectament que corrupció i desenvolupament econòmic; marginalisme i progrés social, són plenament compatibles. El caciquisme i les polítiques assistencials, propis del peronisme, a la recerca de mantenir clienteles electorals prou necessitades per establir una dependència estructural, no és massa diferent de la practicada pel Partit Demòcrata dels Estats Units, pels laboristes britànics o pels socialistes andalusos durant dècades, sense que això fos obstacle per al creixement econòmic.
La raó més versemblant sobre la seva decadència econòmica i social no conté elements que puguin ser fàcilment controlables, i, per tant, difícilment tenen solució. La situació geopolítica d’Argentina, lluny dels corrents de la globalització i dels epicentres econòmics fa que en les polítiques de lliure comerç tingui les de perdre. Massa lluny dels mercats i economies productives d’Europa i Àsia, l’Argentina, amb una estructura social europea, sembla condemnada a esdevenir, sobretot, exportadora de matèries primàries i de recursos agrícoles (de fet, va fonamentar la seva expansió econòmica de fa cent anys d’aquesta manera). L’etapa de prosperitat econòmica i creixement industrial entre 1930-1973 va ser deguda d’acord amb les circumstàncies extraordinàries de les guerres mundials en què va haver de crear allò que se’n diu “indústria de substitució”, és a dir, haver de produir (més car i malament), allò que abans podies importar, i exportar a preus elevats allò que necessitaven els contendents per mantenir l’esforç bèl·lic. Això, al seu torn, no només va permetre fer arribar divises, sinó que va articular un mercat interior, i va ser també afavorit per l’existència d’una mà d’obra relativament qualificada.
La virtut de Perón, algú que podia ser de tot menys un ideòleg sofisticat, va consistir a allargar, expandir i planificar l’existència de la indústria argentina mitjançant un proteccionisme que el cop d’estat militar, organitzat especialment pels ideòlegs del neoliberalisme i el comandament a distància del qual es trobava a la Universitat de Chicago, va carregar-se. Naomi Klein ho explica molt bé. El cop de 1976, al cap i a la fi, origen de la devastació econòmica del país, va implicar la destrucció de la indústria argentina, dels seus serveis públics, la privatització dels recursos que permetien fer funcionar el país, l’esclat dels privilegis fiscals de l’elit i la desregulació laboral que va enviar milions d’argentins a la misèria, i el que encara és pitjor, a l’economia informal i als marges de la societat, on resulta fàcil i ràpid entrar, i llarg i difícil sortir. Efectivament, aquesta era una mesura que beneficiava les grans oligarquies del país que es fonamenten en l’economia extractiva pròpia de les societats subdesenvolupades. I això condemna a un país de majoria europea, que havia gaudit d’unes estructures socials, econòmiques i educatives de país del primer món, a aquesta mena de xoc brutal entre expectatives i realitat. A un subdesenvolupament econòmic crònic i a una societat polaritzada. Una polarització política i social on el peronisme apareix com a una religió amb els seus sants (Evita) i ampli espectre (n’hi ha d’esquerres i de dretes) capaç d’unir en contra seva tot aquell que, des d’una ampli ventall ideològic, no hi combrega. Al cap i a la fi, un dels símptomes de decadència política és la conversió de les ideologies en pràctiques religioses.
Com explicava Klein, els argentins, que van poder fer els seus processos jurídics contra la Junta Militar (no es perdin l’extraordinari film “1985”), en canvi, no van poder revertir les decisions econòmiques que, fa mig segle. I això va ser el que ha condemnat aquest país vers el subdesenvolupament. Hi ha hagut períodes, amb l’intent d’articulació del Mercosur, o apostes polítiques redistribuïdores com les practicades pel primer kirshnerisme, que semblaven funcionar tímidament. Tanmateix, com ja hem dit, la globalització neoliberal juga en contra seva sempre. D’aleshores ençà hi ha hagut aquesta disputa entre els privatitzadors neoliberals (i les seves aliances internacionals, molt especialment el FMI i els Estats Units), amb personatges com Menem, Macri, i ara Milei (les tres “M” del mal), i altres polítics benintencionats que han fracassat a l’hora de procurar una societat socialment més equilibrada (Alfonsín, devorat per la inflació als anys 80, el matrimoni Kirshner (assetjat per l’oposició i pels seus errors) i un Alberto Fernández, de nou, devorat per la inflació i una frustració col·lectiva acumulada de no poder recuperar una mínima recuperació social i econòmica. I a més, amb el llast de perpetuar una dependència clientelar a un gruix creixent d’estrats socials, definitivament al marge de l’economia formal, que només poden sobreviure mercè a les polítiques assistencials. Perquè, desenganyem-nos, l’Argentina no té prou força ni possibilitats per integrar en el sistema econòmic i social àmplies capes de la població. Ara bé, millor no donar exemples, perquè al seu 39% de persones en risc de pobresa a l’Argentina, hi podríem comparar el nostre 20% a Espanya, Itàlia o el Regne Unit. Esclar, que aquí, això també es tradueix en una expansió de personatges foscos com Milei, deshinibidament d’extrema dreta.
En tots aquests anys (i aviat ja farà mig segle del cop militar) la societat argentina, desarticulada i desmoralitzada, està, també, més dividida. Les perspectives de sortir del pou s’han anat esvaint a cada crisi. Els experiments solen acabar fatal. El més terrible de tots, la dolarització impulsada per Menem-Cavallo, va generar una terrible contracció econòmica i va acabar amb el “corralito” el 2001, quan l’estat va segrestar els estalvis dels argentins per fer front a un deute, la major part del qual il·legítim (contret per la Junta Militar per satisfer els seus suports empresarials estrangers). A més, amb generacions consolidades, o bé en una oligarquia indolent, o bé en una pobresa marginal sense solució, ha implicat una divisió social que implica una segregació residencial especialment brutal a Buenos Aires, així com una onada de criminalitat en un país tradicionalment segur des de la perspectiva de l’ordre públic.
En qualsevol cas, Argentina, un país cada vegada més fràgil, més frustrat i més impotent, ha optat per una nova teràpia de xoc, amb un personatge que té tot l’aspecte de ser un amant maldestre del bricolatge, i certa mirada assassina. I és obvi que l’emblema de la seva campanya: la motoserra neoliberal, no fa pensar en res de bo.
