El fiasco de la llei sobre traspàs de competències d’immigració a la Generalitat ha evidenciat una realitat que ja s’ha fet absoluta. A Catalunya l’independentisme ha mort i enterrat l’eix nacional. Durant tot el sant procés les conviccions ideològiques van cedir el pas de grat o a la força a l’estratègia nacional. És aquesta estratègia la que va fer trenar els pactes entre Convergència i després Junts, Esquerra Republicana i la CUP.
Una vegada i una altra aquests tres partits –amb les crosses necessàries de les entitats civils i a bacs i redolons– van superar totes les reticències i discrepàncies que els havien enfrontat en honor de l’objectiu final compartit. Amb sacsades contínues que amenaçaven de desbudellar-ho tot, com ara quan Artur Mas va haver d’abocar-se a la paperera de la història perquè la CUP el volia ben peladet i guisadet. Això s’ha acabat del tot.
La mort del procés n’ha mantingut algunes rampoines en benefici particular. Junts aspira a resoldre la greu situació dels seus exiliats i Esquerra voldria superar la situació dels seus seus dirigents inhabilitats. Fora d’aquestes necessitats encara bàsiques, els uns i els altres, d’una manera o una altra, s’han resignat al retorn a l’autonomisme. Què és, sinó autonomisme, la brega per aconseguir més competències i un millor finançament del govern de l’Estat?
Després del fracàs de la reunió d’Artur Mas amb Mariano Rajoy a la Moncloa, l’agost del 2014, Convergència, Esquerra i la CUP van decidir que ja n’hi havia prou, que la via autonomista era una via morta. L’experiència amarga ha demostrat que les vies mortes en aquest país són dures de pelar i no s’acaben de morir mai.
Instal·lats de nou, doncs, en la via autonòmica, l’eix nacional es dilueix i l’ideològic torna a prendre cos. No debades Junts es va passar mesos definint cap a on havia d’anar en aquest àmbit i ara ja només parla per a les “classes mitjanes cruixides”. Pel que fa als republicans, han recuperat les antigues trinxeres de l’esquerra òbvia, tant catalana com espanyola. Sentir aquests dies Míriam Nogueras parlant d’immigració i Gabriel Rufián acaronant les orelles de Sumar i Podem en dona una idea clara.
En tot cas, els vells problemes es mantenen. El retorn a l’autonomisme comporta recuperar-los. L’esquerra espanyola, en el fons i sovint en les formes, és més jacobina que Manuel Valls. Si Rufián és sincer, ja anirà prenent-ne constància lúgubre. De l’altre costat, Junts queda ara molt més en precari: no es pot ni acostar a la violència nacional del PP ni al neofalangisme de VOX. Aliança Catalana és una figa enverinada d’una altra panera. El fenomen és nou i n’hi ha per a sucar-hi un rotllo. Junts hi haurà d’anar amb molta cura. Esquerra i la CUP ho tenen més fàcil. En coherència amb l’eix ideològic estricte, la declaren Satanàs, i santes pasqües.
Enmig de tot aquesta parada neoautonomista no hi ha ningú que s’haja parat un minut a pensar que el risc de repetir les desgràcies autonòmiques habituals és inevitable? Què ha passat ara de nou que permeta pensar que l’Estat augmentarà les inversions a Catalunya, que el govern de Pedro Sánchez resoldrà d’una vegada per totes el cactus del finançament o que Catalunya veurà reconeguda la pròpia realitat nacional d’una vegada per sempre? La via autonòmica sempre serà una via estreta.
Tornen les ideologies i les amargors habituals, perquè aquest no és el problema. L’única manera de mirar de resoldre’l seria recuperar l’eix nacional. I per reprendre’l i assajar noves fórmules que no foren tan impotents, la unitat de l’independentisme és i serà ineludible.
Els romans deien “a les calendes gregues” a una cosa sense calendari. Els grecs no en feien servir. És exactament així. Ara la unitat no serà. No pot passar. Que pagat que ha quedat el PSOE proclamant que ha resolt la qüestió catalana! I que a gust que s’han quedat Podem i Sumar recuperant els antics i rabiososncatecismes antipujolistes… El PP i VOX ni s’ho miren. Fa temps que van considerar el separatisme català derrotat i acabat, i ara només tenen ulls i bilis per apamar com esventrar Pedro Sánchez.
