Si Rita Maestre és sincera –i res no indica que no sigui així– el relat de la seva vivència com a parella d’Íñigo Errejón és molt il·lustratiu del punt en què es troba el procés de l’anomenada reconstrucció de la masculinitat. Si tant ha fallat la trajectòria personal d’un dirigent d’un dels espais polítics que més abandera el canvi de comportament respecte de les dones –i altres col·lectius històricament victimitzats per l’heteropatriarcat–, significa que els mecanismes posats en marxa no són útils o no són suficients. Que no es pot fiar el que ha de ser un canvi de mentalitat radical, profund i estructural a iniciatives legislatives que intenten marcar el camí: hi han de ser, però no ens faran la feina.
El que explica Maestre reflecteix com una part de la vida d’Errejón encaixava perfectament amb el que ell mateix –i els partits dels quals ha format part– defensava. En altres moments, segons les denúncies que han anat sortint a la llum, l’acadèmic de la nova esquerra es tornava un depredador clàssic. No és l’únic cas de dualitat. El món de l’art i la intel·lectualitat és ple, ara i sempre, de comportaments els autors dels quals no els reconeixen com a lesius per a les dones. Ni abans ni ara. Encara que defensin aferrissadament la llei del ‘només sí és sí’, no veuen connexió entre el que aquesta norma penalitza i el que ells fan. I no accepten que cal una lectura diferent d’actituds femenines que no volen dir el que ells creuen o volen creure que volen dir.
Hi ha un canvi de mirada que encara no s’ha produït. És possible els discursos polítics i les iniciatives legislatives ajudin a empènyer-lo, i de fet poca cosa més s’hi pot fer, a banda d’educar les criatures d’una altra manera. El que no es pot fer és mantenir la ficció que determinats espais –com ara Sumar– són segurs per a les dones. Ni protocols ni bons propòsits ho garanteixen. És una gran trampa.
