Aquests darrers dies he estat llegint L’Adversari, un dels llibres més interessants de l’escriptor francès Emmanuel Carrère. Relata la història real de Jean-Claude Roman, qui el gener de 1993 va matar els seus pares, la seva dona, els seus dos fills i va intentar suïcidar-se, sense èxit. La recerca policial no va trigar gaire a descobrir-ne els motius. Romand portava una vida fictícia, i el crim múltiple va ser la manera per la qual va optar abans no esclatés l’escàndol de la veritat. Aquest personatge es feia passar per metge de l’OMS i, cares enfora, aparentava una existència de pare de família respectable de classe mitjana al Jura francès. La realitat és que, abans del segon any com a estudiant, va abandonar la facultat de medicina. Un dia, no es va presentar a un examen, i va mentir sobre els motius. Per tapar aquesta bola, va anar afegint-ne de noves. Es va inventar un càncer, a la recerca de comprensió i empatia. Feia veure que havia conclòs la carrera. Va explicar al seu entorn que s’havia col·legiat, que havia ingressat com a investigador, a l’Organització Mundial de la Salut, a Ginebra, que feia classes a la Universitat de Dijon, que anava a congressos de medicina, que freqüentava personatges importants com el president de Metges Sense Fronteres… Amb això es va guanyar la respectabilitat de la seva família i el seu entorn, va casar-se (no sense un gran esforç de manipulació) i va encetar la seva vida de ficció entre els seus fills, amics i veïns. Tanmateix, quan se suposava que anava a treballar, en realitat caminava pels boscos, aparcava a les àrees de servei de les autopistes, passejava per ciutats on no ser reconegut, mirava de llegir literatura mèdica per reforçar les seves coartades… D’on treia els diners? Va estafar a la seva família, a la família política, a algun amic, a la seva amant. El seu suposat estatus de funcionari internacional feia que fos confiable com a intermediari amb la banca suïssa en la gestió de fons i estalvis… que li servien per finançar la seva ficció. Així va funcionar durant divuit anys fins que al final se li anaven acabant els diners, i les seves coartades van anar desfent-se com el cartó mullat. La decisió d’acabar amb la seva família (amb una freda crueltat) va ser la conclusió de com una innocent mentida, que requereix tapar-la amb mentides de calibres creixents sol acabar en tragèdia. Perquè, efectivament, la mentida té aquell element de corrupció social i humana que arrasa amb qualsevol projecte de present i de futur.
Hi he pensat en la història de Roman aquests dies, quan he vist i sentit declaracions d’Ada Colau i Gabriel Rufián. En el primer cas, la seva capacitat de fabular amb la seva pròpia biografia –la suposada pobresa familiar, la seva ambivalència respecte a unes preferències sexuals que haurien de resultar irrellevants en política– s’alternen amb les mentides més absolutes sobre la naturalesa burgesa de tot allò que soni en català. En el segon cas, amb un esperit més fred, calculador i oportunista –i apropiant-se del partit polític que li va confiar representació–, l’assumpció del discurs lerrouxista per obtenir els vots d’un espanyolisme afirmat a partir de l’odi i el menyspreu a la catalanitat, també ha requerit la mentida històrica del tòpic que van ser elements externs els qui van “aixecar Catalunya”. La idea de la “Catalunya burgesa” enfront dels treballadors meridionals arribats a Catalunya i que eren ells els autèntics obrers mereixedors de respecte i reconeixement. És més o menys el que la cultura subvencionada ha traduït en productes culturals promoguts des de l’establishment espanyol i els seus mariatxis catalans, com ara El 47, La casa en flames o els subproductes estil “Esas latinas”, destinat a exercir de repressió cultural i política contra la catalanitat en l’era del 155 permanent.
Aquesta setmana el professor i assagista Josep Sala i Cullell ha escrit un article molt personal de títol molt explícit “M’insulten la família”, on descrivia a la perfecció els mecanismes polítics i morals d’aquest entorn que negava, no només la història documentable, sinó les biografies tant de l’autor, com la meva, com de bona part dels lectors d’aquest mitjà, i que mira d’amagar la història obrera d’aquest país. Si visquessin Josep Termes o Josep Fontana, sospito que els cauria un bon mastegot. La idea que estudiants de ciència política de casa bona, retòrica marxista i addicció a les categories socials arbitràries, ens alliçonaven sobre la dialèctica interseccional de l’opressor / oprimit. Realment, fan molta ràbia, no només per l’arrogància intel·lectual de persones de coneixements i ètica millorables, sinó per la seva pràctica habitual i deliberada de la prevaricació moral. “Català burgès / espanyol treballador”, a banda de representar una aberració històrica, no deixa de representar un projecte polític pervers. Bé, en realitat, dos. El primer, i d’acord amb la seva mentalitat jacobina, reduir la catalanitat a una condició de patois (o en la seva mateixa neollengua, a empènyer-la vers una condició subordinada a la dels magistrats de l’Audiència Nacional, la Guàrdia Civil, i l’Ibex-35 i a la dels Colau-Rufián de torn). La segona, la destrucció planificada de les classes mitjanes, que són les que sostenen amb el seu arrelament al país i la seva voluntat d’estabilitat, la continuïtat de la nació i els equilibris socials necessaris per assegurar una vida digna de tothom. De fet, el seu programa electoral no difereix molt de les mesures que va fer servir el KGB contra la població dels països bàltics, que no només es va centrar en la seva repressió amb presons, exilis i deportacions a Sibèria, sinó que també buscava el seu acarnissament moral, titllant-los d’enemics del proletariat i de la classe obrera (per no deixar-se oprimir). De fet, bona part del “proletariat” que van instal·lar a Estònia, Letònia i Lituània tenia com a finalitat la desnacionalització i la humiliació. Amb nombroses i remarcables excepcions, la majoria d’immigrants russos (que anaven des d’obrers no qualificats fins a policies, jutges i militars), sovint impermeables a la societat, la llengua i la cultura bàltica, pretenien ulsteritzar els seus territoris, i avui esdevenen una cinquena columna de l’expansionisme rus. En aquest cas, només les independències unilaterals van aconseguir salvar la seva nació. La “pàtria del socialisme” no va resultar altra cosa que una presó de pobles. Determinades declaracions d’alguns responsables polítics d’aquests espais (en espanyol, per descomptat), recorden aquesta retòrica estaliniana o brezneviana.
En l’època de l’algoritme, tots hauríem d’haver après que, en una època en què els polítics han bescanviat les polítiques per les consignes, les campanyes electorals no van d’elaborar propostes, sinó de mobilitzar i atiar els baixos instints de la pròpia colla i desmobilitzar, mitjançant la desmoralització, els rivals. Les mentides, on la parròquia de cada espai polític creu com dogmes de fe, són la matèria primera sobre el qual es construeix la mateixa bombolla autoreferent i es mira de destruir el contrari. Això, que veiem en nombrosos mítings i declaracions polítiques, pot confortar a moltes ànimes extraviades, tanmateix, representa un suïcidi com a societat. Perquè, efectivament, la mentida, com ens recorda el cas de Jean-Claude Roman, ho corromp absolutament tot el que toca. La mentida és un procés creixent on una de més grossa tapa la més petita… fins que peta tot! Potser per això la política està avui tan tocada, malgrat la seva rellevància i transcendència. Ens hem acostumat tant a sentir tantes mentides que, com el fals metge francès, hom pot arribar a creure que els mateixos mentiders són capaços de creure en la veracitat de llurs invencions.
El problema és que, les mentides, com ens recordava Hannah Arendt, tenen com a efecte buscat que la majoria de persones normals arribem a la conclusió que no pot existir la veritat. L’efecte és que això corroeix la convivència. La creació de comunitarismes polítics –cercles reclosos en si mateixos, incapaços de confrontar idees i creences amb individus i grups aliens al propi espai ideològic– conclou en aquesta autodestrucció d’una esquerra que pretén ser un Front Ampli i que, a la manera dels Monty Python a La vida de Brian, s’assemblen cada vegada més al Front Popular de Judea.
En qualsevol cas, la mentida de Colau i Rufián, com en la història relatada per Emmanuel Carrère, ha aconseguit matar els seus pares, la seva família, i les mateixes possibilitats de tenir futur. Perquè, com resa la frase atribuïda a Abraham Lincoln, es pot mentir a uns pocs, durant un temps; es pot mentir a molts, durant un temps breu; no es pot mentir tothom durant massa temps. La mentida és una arma de destrucció massiva. Destrueix la política. Destrueix la societat. Destrueix els mateixos mentiders.

