Poques vegades s’ha parlat i debatut tant com la Marató de TV3 d’enguany. I poques vegades, la recaptació havia quedat tan curta. De fet, les crítiques han arribat a protagonitzar editorials i, en un sentit favorable o contrari, han propiciat polèmiques sobre una cita televisiva que tradicionalment suscitava consens entre l’audiència. La qüestió, i més tenint en compte que l’audiència ha estat semblant a la d’anys anteriors, és, per què s’hi ha recaptat tan poc?
Hi ha hagut diverses opinions al respecte. Algunes veus consideraven que podria tractar-se d’una protesta silenciosa davant l’evident deteriorament qualitatiu de l’única cadena pública en català. Una pèrdua encetada amb el 155, i accentuada en els darrers anys sota una Generalitat vigilada i minimitzada, com si es percebés una voluntat de deixar de ser una televisió nacional, on la presència de la llengua és inferior en quantitat i qualitat, on ja no es projecta una visió catalana del món, i on, a nivell informatiu, les anècdotes pesen més que els fets i fenòmens transcendents. A més, assistim en directe a la reconversió d’un referent informatiu envers un mitjà cada vegada més parcial, d’un cert tarannà alliçonador que no sol agradar als espectadors amb vocació adulta. Una segona línia apuntaria a la creixent pèrdua de poder adquisitiu de la majoria de societat catalana, que contrastaria amb aquesta mena de creixement econòmic concentrat en poques mans en un moment de desbordament de necessitats socials, i en què disposar de feina no et garanteix escapar d’una pobresa molt connectada amb l’especulació immobiliària, l’explotació laboral o la descomposició familiar. Lligat a això, una tercera línia apuntaria a un cert afartament de l’enaltiment de l’almoina que representen programes d’aquestes característiques. Després de dècada i mitja de retallades (i de segles de dèficit fiscal, agreujat en els darrers anys per la xucladora madrilenya que necessita substituir els antics fons de cohesió europeus), el sistema sanitari i de recerca semblen un nyap. Per què la ciutadania que ja paga els seus impostos, ha de sostenir el que és, fonamentalment, responsabilitat de l’administració? Per què la recerca en malalties que colpegen la comunitat ha de ser sostinguda per la bona voluntat de la ciutadania, i no pas per una administració que hauria de tenir en compte que la salut és més prioritària, per exemple, que la monarquia o la Copa Amèrica?
Ara bé, la quarta línia, la més polèmica, no té a veure amb el concepte maratonià, sinó amb el contingut específic d’aquest any. Allò que prometia ser una jornada sobre la salut sexual i reproductiva, ha estat, a la pràctica, quelcom molt diferent: una sessió d’adoctrinament sobre moral sexual i propostes determinades sobre qüestions de gènere, afectivitat o noves masculinitats / feminitats / el que correspongui. I, en certa mesura, molts espectadors ho han contemplat amb el mateix distanciament escèptic que inspiraven els discursos moralistes que sobre sexe, amor i reproducció sostenia la dogmàtica catòlica.
Hi ha, per descomptat, aquesta omnipresència de les guerres cultural que contaminen, des de fa uns anys, i des de la importació nord-americana, el món occidental. L’esquerra actual, convenientment desposseïda de reivindicacions materials, ha fet de qüestions relatives al gènere una prioritat que la majoria social no acaba d’entendre. I la dreta i l’extrema dreta treu petroli de les inconsistències ideològiques del seu rival per desqualificar-la. Ara bé, precisament la qüestió de la sexualitat, avui central en els discursos de la nova esquerra, no deixa de ser l’aplicació pràctica de certa addicció a les idees sorgides des del postmodernisme. Segons aquest corrent de pensament, avui hegemònic entre bona part de les esquerres, i molt condicionat pel pensament de Michel Focault i la barreja, a partir de 1968, entre Marx i Freud, la sexualitat és un terreny de domini del capitalisme, una esfera de control social dominat pel pensament científico-tecnocràtic. Des d’aquesta base, el sil·logisme lògic implica que capgirar la sexualitat convencional, implica destruir el capitalisme. O en altres termes, una sexualitat alternativa representa una eina de subversió social. Això explica que una part substancial de l’esquerra emuli l’obsessió dels capellans catòlics per l’entrecuix de la gent.
Ni Focault, ni els soixante-huitards ni els seus deixebles no són massa originals. Servidor de vostès va dedicar una part de la seva tesi doctoral sobre el discurs sexual dels anarquistes individualistes a la Catalunya del primer terç del segle XX (i per extensió, d’Europa, especialment França). I plantejaven coses similars. L’amor lliure, per a bona part dels mateixos llibertaris alternatius que podien practicar el vegetarianisme, el nudisme o projectar comunes proto-hippies, acabar amb la família convencional i substituir-la pel “poliamor” (terme que ja circulava a la França i la Catalunya llibertàries a finals del XIX) era una fórmula per soscavar la societat burgesa i unes famílies convencionals que esdevenien una representació a escala de l’explotació capitalista (el patriarcat). El fet és que, com vaig poder documentar acadèmicament, aquest era un col·lectiu més influent ideològicament que significatiu en xifres, i que si bé va fer propostes interessants (i que van quedar recollides en una bona colla de publicacions), a la pràctica, van resultar irrellevants i van comptar sovint amb certa hostilitat des del món anarcosindicalista. Perquè sovint s’obvia que les classes treballadores solen ser moralment més conservadores que les classes mitjanes, i per descomptat, que les elits. Bonus track: una de les principals teòriques de l’amor lliure, Frederica Montseny, va acabar tenint una vida familiar convencional i exemplar, lligada fins a la mort amb la seva parella de tota la vida, Germinal Esgleas, i amb quatre fills.
La dèria contemporània per la sexualitat (i per trencar els tabús, i per inventar-se gèneres nous, i per qüestionar les tradicions, i per trobar enemics entre els homes blancs sense examinar individualment les seves conductes) té a veure precisament en aquesta dimensió espiritual-filosòfica. Dècades de neoliberalisme, en societats occidentals més desiguals –malgrat avenços materials- i socialment inhòspites, han confinat la revolució al món dels cossos i dels esperits. La idea que és possible canviar el sistema si transformem l’ànima (allò que tècnicament se’n diu “enginyeria social”) és més vella que l’anar a peu. De fet, el capitalisme vigent és una màquina infinitament més eficaç que a més, coincideix amb l’esquerra en la seva obsessió per desregular la sexualitat (i els afectes, i ja de pas, carregar-se les famílies convencionals). De la mateixa manera que Jean-Claude Michéa considerava que maig del 68 va resultar la fórmula ideal per incorporar l’esquerra al perfeccionament del capitalisme, el capgirament dels capteniments sexuals han servit, com explicava l’enyorat Zygmunt Bauman, en una mena d’amor líquid; de traslladar a les relacions interpersonals la precarietat que espera als individus en el món del treball, o la competència en el món professional, o a la mercantilització dels afectes, o fins i tot, en la possibilitat de quedar al marge de la societat. Per a Bauman, l’amor contemporani, simbolitzat per les aplicacions de cites, reproduïa la lògica de l’obsolescència programada per estimular el consum i generar gran vulnerabilitat entre individus cada vegada més deslligats de tot sentit de comunitat.
Certament, no li mancava a Focault (ni tampoc als anarquistes de fa cent anys) raó sobre les relacions entre sexe i poder; entre fórmules de relació sexual i estructures de dominació. De fet, ambdós espais van lluitar per arrabassar a l’església el monopoli al voltant de la sexualitat. Ara bé, el preu, especialment com s’ha pogut constatar en aquesta darrera Marató, i com pontifica diàriament la conselleria d’igualtat i feminismes, ha estat convertir-se en una mena de nova església laica, on es pregona la bona nova de noves sexualitats, masculinitats, feminitats, i altres fenòmens de difícil classificació. Ara bé, de la mateixa manera que en el moralista discurs del cristianisme la gent feia el que volia, enfront aquesta nova església laica, també (només cal llegir les involutives lletres de reguetón). I la protesta silenciosa que s’ha pogut veure en aquesta gasiva Marató, es pot comprovar en les xifres finals, a la manera d’un referèndum. A la gent no li agrada, en termes generals, que li diguin què pot o què no pot fer en un àmbit tan íntim i personal com ho és el de la sexualitat. És més, sovint la moral sexual oficiosa pregonada des d’aquest govern (o des d’altres portaveus com l’antiga ministra Irene Montero) troba resistències importants. No pas perquè es tracti de reaccionarismes maritxulos o qualsevol altre anatema contra tota dissidència, sinó perquè l’afer ja és prou complicat, i perquè també, la majoria de la gent, com els anarcosindicalistes dels anys vint del segle passat, solien ser més conservadors del que ens imaginem. No pas perquè fossin reaccionaris, sinó perquè probablement, les famílies convencionals són un espai de protecció individual essencials, especialment en una època de dissolució social i incertesa econòmica. En altres paraules, no ens agrada que ens alliçonin sobre aquestes qüestions tan complexes. I agrairíem que, efectivament, la major part de problemes i trastorns relacionats amb la salut sexual i reproductiva tinguessin un tractament científic i mèdic, i no pas adoctrinador. La política hauria d’acostumar-se a tractar la ciutadania com a adulta. La Marató ha constituït un símptoma de desafecció entre discursos oficials i la manera de pensar de la gent.
