La data del 28 d’abril passarà als llibres d’història. Potser avui, demà o fins i tot d’aquí mesos, encara no tindrem prou elements per saber la importància del que va passar dilluns.
A les dues de la tarda vaig agafar l’autobús cap a Barcelona per assistir a una reunió que tot indicava que no es faria. Tanmateix, tenia curiositat per veure què passava a la gran ciutat. Sense ni baixar de l’autobús, me’n vaig tornar cap a Vilassar. El bus era ple a vessar de gent que parlava tranquil·lament de l’anècdota que vivien. Temo que la majoria es conformarà amb l’explicació que donarà el govern de torn i que reproduiran, sense cap esperit crític, la majoria dels grans mitjans de comunicació.
No diré que tant me fa quina justificació ens donin, perquè si no són prou rigorosos o imaginatius, potser acabaran encenent un foc on només hi ha una espurna,(com va fer el govern Aznar amb els atemptats de l’11 de març de 2011 a Atocha). Més enllà del relat oficial, és probable que algú parli de ciberatacs de procedència incerta o d’un cúmul de circumstàncies impossibles de repetir-se. No nego que m’agradaria saber la veritat, però els que la saben ja rumiaran què convé dir i com poden utilitzar la situació per orientar l’opinió pública cap on els convé més. Suposo que tractaran de tranquil·litzar-nos i, alhora, inocular-nos la dosi justa de por per tenir-nos callats i resignats.
Quan escric això ja han passat més de vuit hores de l’apagada. Més enllà de la versió oficial, el que ha passat és que el sistema ha evidenciat la seva feblesa. I no em refereixo només al sistema elèctric, sinó al sistema financer global, que des de fa més de trenta anys concentra el poder cada vegada en més poques mans (de fet, dimarts al matí ens llevàvem amb un nou episodi de la pugna BBVA-Sabadell). El control de l’energia és una peça clau en aquesta dinàmica. I dilluns vam tenir una prova clara de les conseqüències d’aquest model.
Dubto que ens serveixi d’avís, perquè, si realment en volguéssim aprendre, hauríem de prendre decisions que transformarien les nostres vides. Malauradament, tot i que perdem llençols a cada bugada, la majoria encara vivim prou còmodament per no voler obrir els ulls i pensar, seriosament, en les generacions més joves.
Una lliçó com la de dilluns hauria de ser suficient per preguntar-nos què podem fer per capgirar les coses a favor nostre. Si parlem només d’energia, ja disposem dels coneixements i la tecnologia per crear suficients centres de producció locals, aprofitant els recursos de cada part del territori, que (combinats amb part dels actuals) cobreixin les necessitats dels habitants, les empreses, els vehicles… de cada comunitat local (hi ha zones on és una mica més complicat: Baix Llobregat, Barcelonès, Vallès Occidental, però això no hauria de frenar una estratègia global de proximitat).
Independentment d’una xarxa de molt alta tensió que ens connecta amb França, potser ens convé crear una xarxa multidireccional de connexions, dins el país, que permeti aïllar els problemes puntuals quan sorgeixin i evitar que afectin el conjunt del sistema i, que alhora, permeti l’aprofitament, compartint els excedents puntuals o rebre suports quan calgui. Però, sobretot, cal partir d’una idea bàsica: produir sempre tan a prop com es pugui del lloc on es consumeix. O dit d’una altra manera: procurar no generar necessitats on no hi ha recursos energètics. Això és altament factible avui en dia, tenint en compte la diversitat de fonts d’energia disponibles.
Si som capaços de traslladar la lliçó aplicant-la a molts altres camps de la nostra vida -el sistema financer i monetari, l’alimentació, l’habitatge- veurem que hem de reaccionar abans no sigui massa tard. I podem començar ara mateix amb dues eines que tenim a les nostres a mans: les decisions que prenem com a consumidors i com participem en política.
Només amb això podem canviar les coses? Doncs sí, no en dubteu ni un instant. Això sí, es tracta de pensar molt bé què fem en aquests dos camps i actuar en conseqüència.
Quan escric aquest article, porto més de vuit hores sense mòbil, xarxes socials, ni mitjans de comunicació intoxicadors. La pau i tranquil·litat d’aquestes han creat un context perfecte per llegir, per pensar i escriure. Estic segur que els qui ostenten el poder s’afanyaran a trencar aquesta dinàmica, tan perillosa pel sistema.
Tornant cap a casa i observant des de l’autobús l’espectacle caòtic de la ciutat, he pres unes notes que, ben endreçades, donen molt de si. Les reprodueixo tal qual, confiant que el lector sabrà relacionar-les perfectament.
- Pensament global, solucions locals
- Sobirania energètica
- Autoproducció
- Consum responsable
- Això és com un atac per sorpresa
- No calen invasions ni guerres… ja ens matarem els uns als altres
- Hem d’estar preparats per la frugalitat
- La proximitat és sostenibilitat
- Concentració versus descentralització
- Els estats actuals no són eines útils per la ciutadania
- Les grans estructures supraestatals només fan que engrandir el problema
- La gent necessitem estats propers i iguals entre ells
No ho puc evitar (ni crec que calgui), sempre acabo concloent que amb un estat propi estaríem millor. Però després d’anys de mal govern, queda clar que és una condició necessària però no suficient. Ens cal la independència i un bon govern!
I just ara, a quasi dos quarts de 9 del vespre, mentre escrivia la darrera frase del paràgraf anterior, ha tornat la llum a casa, al poble… Una coincidència?
