Des de l’1 d’octubre del 2017, Catalunya ha estat sotmesa a una intensa repressió política per part de l’Estat espanyol. Aquesta repressió ha marcat l’agenda política fins al punt que JuntsxCat i ERC no només han renunciat a una unilateralitat que mai no van voler exercir sinó que, descaradament i despietada, han fet seu el lema de Comuns i PSC: Catalunya, capital Madrid.
En aquest context, els socis de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) van decidir emprendre una nova estratègia: impulsar una llista cívica. Un mandat de les bases de l’ANC al qual ara el Secretariat Nacional ha donat forma i que es pot votar online, per part dels socis, fins al pròxim 14 de març.
De moment, l’èxit de la llista és que ja fa mesos que sacseja tot el moviment independentista i ha revifat el debat, així com enèrgiques protestes d’alguns detractors que han maldat per captar l’atenció de la premsa traient a passejar els nostres folklòrics, siguin cantautors o expresidentes del Parlament, a fer-ne campanya en contra.
Tampoc no és que els fes falta: com amb quasi totes les propostes al marge dels partits polítics, l’interès per part dels mitjans a donar veu a la proposta és, essent benèvols, limitat…
Així doncs, enmig del soroll dels uns i del silenci dels altres, sembla que, finalment, l’ANC ha tornat a ser allò per al que va ser creada: un grup de pressió política. Podran criticar la proposta, però, tal com jo ho veig, el cert és que inclús abans d’haver estat votada pels socis i implementada, la llista cívica ja està donant els seus fruits.
Em sembla evident que, d’ençà del 2017, condicionar el moviment i exercir pressió política per part de l’independentisme ha estat una quimera. Com es pot pressionar aquells que ja van decidir en el seu moment que no podien tirar endavant? Com es pot pressionar partits dirigits i integrats per exiliats que necessiten l’amnistia per refer la seva vida? Com es pot pressionar persones que han rebut un indult condicionat? Com es pot pressionar aquells que han arribat a la desesperada conclusió que l’única manera de salvar el poc que tenim és salvant Espanya de si mateixa?
Crec que molts independentistes hem arribat a la conclusió que, en aquest context (que ja fa massa temps que dura), l’única manera de tornar a posar la independència al centre és posar un grup de persones disposades a fer-la al nostre Parlament. És l’oportunitat per tornar a posar en primer pla la defensa dels drets humans i la independència de Catalunya, sense compromisos que limitin aquesta aspiració.
No obstant això, cal reconèixer les dificultats que aquesta iniciativa ja està afrontant, a les quals hem fet referència més amunt. És per això que és crucial que tant els socis com la ciutadania independentista s’hi impliqui a donar-hi la legitimitat i el suport necessaris perquè la llista cívica esdevingui un projecte guanyador.
