Des que s’ha iniciat el judici per la denúncia d’Elisa Mouliaá contra Íñigo Errejón que s’han tornat a omplir totes les pantalles amb les seves declaracions i amb les seves imatges: tant ella com ell, amb maneres diferents i comunicant emocions diferents, han assegurat que “creuen i confien en la justícia”. Tots dos, doncs, no deuen voler dir el mateix quan diuen “justícia”, ¿no?
N’estic convençuda, que no: ell, quan diu “justícia” es refereix a l’entrellat que li garanteix la confiança que la major part dels fets denunciats seran poc demostrables.
Poc demostrables, precisament, dins un entrellat, dins un sistema, el judicial, basat en elements i fets jurídics que es fonamenten en models i valors patriarcals i que es fonamenten en unes lògiques molt més masculines que no pas femenines. Ell, quan diu “justícia”, es refereix a un escenari per al qual s’ha preparat un relat, amb una narrativa determinada, un llenguatge corporal determinat, i sobretot recolzant-se en la certesa que predominen, encara, uns estereotips i uns prejudicis que s’ajusten molt més als valors masculins que no pas als femenins: que una cosa no sigui demostrable segons uns barems determinats, i que per això “la justícia” no la reconegui, és d’un ordre de les coses absolutament patriarcal. Em ve al cap, per exemple, el dret masculí, basat en fets jurídics, de la legitimitat en la filiació. Societats senceres, com per exemple les colonials, s’han constituït basades en la legalitat de la negació de la filiació, malgrat la realitat evident de fills i filles per tot arreu.
Per entendre això que dic, que la justícia no es basa en sentit comú, sinó en valors i també en qui governa, cal només pensar que la violació en determinats contextos, fa no res, no era ni tan sols delicte. Malgrat que avui en dia tinguem lleis que garanteixen el consentiment en les relacions sexo afectives, per exemple, és evident que la major part de la gent que viu en el territori que es regeix per aquesta llei no reconeix aquest dret i no considera que no tenir-lo en compte sigui delicte. A partir d’aquí, com provar quan hi ha hagut i quan no consentiment, doncs, es converteix en una carrera d’obstacles considerable, sobre tot dins les sales del poder judicial.
Quan ella diu que “confia en la justícia”, en canvi, està manifestant que confia que allò que cau pel seu propi pes, allò que és de sentit comú – i no només del sentit d’uns quants- serà el que preponderi en el judici, serà la veritat. Quan ella diu que confia en la justícia vol dir que encara que no hi hagi proves físiques, quantitatives, forenses, etc., si ella diu que no va donar consentiment, se la creurà, perquè per quin no-sentit hauria de dir que no n’hi va haver si n’hagués hagut?
Doncs això: que ell quan diu “justícia” parla de jutges, de proves, de valors i estereotips, de com han anat fins ara els judicis d’aquest tipus, de la seva capacitat d’esborrar allò existit, i, en canvi, ella quan diu “justícia” parla d’allò evident, d’allò que segur que serà, perquè ella hi era, i ho va sentir i ho va viure.
No sé per què, però, intueixo, malauradament, que en aquest judici la justícia que governarà, que esborrarà o reescriurà la realitat serà la d’ell, i no la d’ella, ves per on. Per això pensava jo, en aquests dies, si no valdria la pena, precisament, fer d’aquesta intuïció un fet jurídic: si no seria de veritat transformador, en clau feminista precisament, que allò just fos allò que les dones intuïm i sabem just, i no allò que dins l’ordre de les provatures els homes han construït perquè sigui pràcticament impossible de provar i, per tant, no hagi existit.
