Si el Partit Popular s’ha encès perquè després de guanyar les eleccions el seu candidat no podrà formar govern, la ira s’entén. És lògica perquè perdre havent guanyat pica, cou i escalda. A qualsevol. Però el Partit Popular no sembla haver-se ofès per la victòria a les urnes derrotada al Congrés. La protesta que els seus dirigents han enramat pels carrers i que han abocat en totes les declaracions es concreta d’una altra manera. Només té un objectiu, un centre d’atenció, una obsessió: la llei d’amnistia que ha pactat el PSOE, primerament amb Esquerra Republicana, i després, amb Junts. “La igualtat de tots els espanyols” —explícitament— i la sagrada unitat de la pàtria —implícita— de nou i per sempre.
Els dirigents del Partit Popular han deixat de costat qualsevol altra consideració pública i només perboquen ràbia desbocada contra “la traïció” de Pedro Sánchez, que ha rebentat Espanya amb aquesta proposta legislativa. No debades Alberto Núñez Feijóo en la intervenció durant el debat d’investidura va dedicar tots els seus folis a l’acord de Pedro Sánchez amb els independentistes catalans. El candidat fracassat del PP tot just si va fer alguna referència volàtil al pacte de govern del PSOE amb Sumar.
Amb les seues erupcions epidèrmiques, amb la seua còlera desbocada, el PP no sembla qüestionar l’acord de les esquerres espanyoles. El partit vertebrador de la dreta espanyola no considera que Espanya s’enfile cap al precipici econòmic i social a conseqüència del pacte entre el PSOE i Sumar. Els populars s’han llançat al carrer únicament contra la llei d’amnistia i han anunciat fins i tot l’intent de frenar-la amb no se sap exactament quins paranys reglamentaris al Senat. L’únic pecat gravíssim de l’esquerra espanyola —perquè el PSOE ara sí que sembla un partit d’esquerres— és amnistiar els independentistes refugiats a l’exili o immersos en mil causes judicials sovint tan estrambòtiques que aborronen.
Aquesta és l’única preocupació del PP després de llegir l’acord de govern entre el PSOE i Sumar? Això sembla per les consignes que fan desfilar en cada una de les manifestacions que els populars han convocat i han encadenat a tot arreu. El partit més votat de la dreta espanyola només s’incita i excita els seus votants amb l’obsessió nacional per ariet. En uns altres llocs del món la dreta sol atorgar-se el monopoli de la bandera territorial per defensar els seus interessos, però la combina amb altres banderes. A Espanya només en té una, de bandera. La dreta espanyola no la utilitza per defensar els seus interessos, l’esgrimeix com a únic artefacte de guerra.
Durant el debat de la seua investidura Pedro Sánchez va retraure a Alberto Núñez Feijóo que, en realitat, tota aquesta ira patriòtica només amaga la derrota electoral que el candidat fracassat del PP no ha sabut pair. El renovat president espanyol insinuava que Feijóo se’n fot, de la llei d’amnistia i de l’espantall separatista. Podria ser. No se sap mai. Però resulta ben simptomàtic —i preocupant per a la gent sensata— que allò que la dreta espanyola llança al seu electorat per alterar-lo i mobilitzar-lo sempre siga la pàtria.
Que la dreta espanyola utilitza nació i bandera per desacreditar i criminalitzar —crim de lesa pàtria— l’esquerra és obvi. Tan obvi com recurrent —històric— a Espanya. Com és igualment obvi que el suport social i electoral d’aquesta dreta la té, la pàtria, com a obsessió i divisa úniques. Perquè, si no, el PP buscaria alterar-la d’una altra manera. La fixació és tan compartida, que la CEOE, Foment o l’Associació Valenciana d’Empresaris han espetegat, no per l’acord entre PSOE i Sumar que en molts punts els pot inquietar, sinó per la llei d’amnistia. En la concelebració anual de tots els empresaris afectats pel corredor mediterrani —que corre poc i que serpenteja la mar— aquest dijous a Madrid el president de l’AVE, Vicente Boluda, no es va poder estar de criticar una llei “que menysprea la divisió de poders”. És la divisa —l’obsessió— del PP, compartida per uns empresaris als quals l’amnistia els hauria d’afectar tant com la pujada de la pressió sanguínia del president de la república francesa.
La dreta i l’extrema dreta espanyoles es confonen. Es barregen en manifestacions, en exaltacions i en brams. Aquest és el paper de Vox a l’auca. No hauria de ser el del PP si pretenguera ser un partit conservador raonable. Darrere hi pot haver tots els interessos amagats que es vulga, però el fet és que la clientela d’aquesta tropa està obsessionada per la pàtria i els traïdors que la subhasten. Si no, el discurs dels dirigents populars seria un altre. Més coincident amb el del món civilitzat i més diferent del del món primari.
Addenda impertinent: deien els africanistes que l’acompanyaven que el general Franco tenia baraca —una mena de protecció divina— perquè eludia sempre les bales en totes les batalles. La baraca de Pedro Sánchez és més intensa. No eludeix les bales, li reboten.
