La independència alternativa

This is the end, my friend.

Salvador Illa no és home d’idees brillants. Ni idees, ni res. El grisenc buròcrata del partit de l’esquerra dinàstica, ministre accidental de Sanitat per a un any, no va brillar per la seva gestió, buida d’idees brillants o mates. Rellevat a correcuita a la primera ocasió, va emergir a les eleccions autonòmiques d’aquest any in partibus infidelium, amb la missió de guanyar-les pel bé de la nació espanyola. Les va guanyar i les va perdre en un sol acte. Astorat pel misteri anti aristotèlic que les coses puguin ser i no ser al mateix temps per fi va tenir una idea: bastir un “govern alternatiu”.

És llegenda que al Regne Unit hi ha la institució tradicional del “govern a l’ombra” (Shadow Cabinet) que es defineix com “la lleial oposició de la Seva Majestat”. És de suposar que el govern alternatiu del senyor Illa sigui aquest model. El que no deu agradar-li és això de l’ombra. L’exministre Illa no entén com es pugui posar a l’ombra un ésser gloriós com ell i la seva brillant idea de constituir-se en alternativa.

Els catalans, com sempre, semblen haver triat una altra alternativa que, per alguns, és encara més grisenca que la del senyor Illa. Una alternativa que gaudeix del vistiplau del gobierno espanyol. De fet, el MHP Aragonès ja ha xerrat una estona amb el president Sánchez i han acordat que seguiran parlant per tal de trobar un acord per reunir la taula de diàleg, per seguir parlant, que és un punt essencial de l’estratègia d’ERC. Parlar, parlar fins al judici final. I, mentrestant, cobrar.

La part espanyola reclama “un gest” de la catalana, una espurna empàtica que l’ajudi a vèncer la resistència numantina de l’Espanya eterna, de sang i foc i calés a l’estranger. L’alternatiu senyor Illa reclama el mateix que els seus: “un gest” i, com que està de bon any en idees, defineix el gest: renunciar a la unilateralitat. I el gest s’ha produït amb el profètic article del senyor Junqueras al seu diari, “Mirant el futur”, cosa una mica tendre, atesa la seva condició d’historiador. És la seva una renúncia a la unilateralitat, no a favor de la bilateralitat, sinó de l’alteritat, de la unilateralitat de l’altre. La renúncia a la independència real, aquí i ara i també en qualsevol termini. La renúncia tout curt a la independència real substituïda per a una independència ideal, tan real com l’hipogrif.

Amb aquest gest de renúncia, els indults seran tramitats al voltant de Sant Joan i no vull suggerir res. Els indults; no l’amnistia. Res cap a l’exili i els tres mil represaliats. Mentrestant, el senyor Junqueras s’asseurà a la taula de diàleg amb l’aura d’un nou Sir Galahad quan va ocupar el “setge perillós” a la Taula Rodona perquè estava destinat a trobar el Sant Grial. Igual que Micer Junqueras ens durà cap a la independència alternativa.

La renuncia, però, planteja una situació nova al si del govern. El pacte que la militància va aprovar no parlava de cap renúncia, sinó el contrari. Són molts els que diuen ara que si ERC hagués manifestat aquesta voluntat abans les eleccions, els resultats serien diferents i molts també es queixen que si els republicans haguessin parlat de renunciar a la unilateralitat, el pacte no s’hauria produït. Precisament per això no van dir-ho ni abans les eleccions ni abans el pacte. Al capdavall, el pacte s’hauria produït car els dos partits, com partits, tenen més en comú que amb llurs votants. Però això és irrellevant. L’important ara és esbrinar que farà el soci d’ERC al govern, que farà JxC. Els indicis són que no faran res, amb la justificació que la unitat d’acció de l’independentisme passa per sobre el compliment de les promeses.

L’acceptació de la renúncia a la unilateralitat fins que siguem gairebé tots, en realitat, suposa la perpetuació de l’actual situació colonial de Catalunya. És la “nova normalitat” de l’esquerra dinàstica, on no hi ha lloc per a l’acció exterior de l’exili. Els indults enfortiran el lideratge d’ERC o de la seva hegemonia i bastiran el règim del partit únic, amb monopoli de tots els mitjans públics de comunicació. JxC no té les mateixes expectatives. No és segur que el MHP Puigdemont pugui tornar a Catalunya, encara que els tribunals europeus li reconeguin la seva immunitat i, encara que pogués venir, no està clar quin seria el seu rol fins a unes eleccions si no és com un polític de partit, condició molt devaluada darrerament.

Les intencions dels agents són cristal·lines com les aigües del rierol: fabricar un relat alternatiu per a una independència alternativa i oblidar l’onada de l’1 d’octubre.