Fa ben poc commemoràvem al Vallès els seixanta anys de les terribles inundacions de l’any 1962, que van deixar en una nit un balanç de gairebé mil morts i una destrucció terrible. I una de les reflexions que fèiem tots plegats, ara fa dos anys, era que això ara no podria tornar a passar. Encara que tornés a ploure tant i en tan poc temps com va passar el setembre de fa més de mig segle. Dèiem que no podia tornar a passar a hores d’ara ni aquí ni a cap país avançat. En aquest mig segle llarg –recordàvem- han millorat infinitament les tecnologies de previsió meteorològica, però també les tecnologies de la comunicació que permeten activar alarmes i fer-les conèixer immediatament a tota la població. Però, a més dels canvis tecnològics, pensàvem que la gran diferència amb el que havia passat seixanta anys enrere era de caràcter polític.
Amb totes les limitacions que es vulgui, hi havia hagut un canvi de règim. Vèiem la desgràcia del Vallès del 1962 com un producte de la lògica franquista: un règim autoritari, despreocupat pels ciutadans i pels seus drets, estructuralment corrupte, no tenia gens d’interès a promoure un urbanisme racional, unes infraestructures sòlides, uns mecanismes de protecció civil que preservessin les vides de les persones. En un règim polític on les institucions –allò que sumat constitueix l’Estat, des dels ajuntaments fins a la mateixa administració estatal- es preocupessin de les seves obligacions essencials amb el ciutadà (i no n’hi ha de més essencial que vetllar per la seva seguretat i la seva vida), hi hauria un urbanisme, una previsió, una comunicació, una organització del voluntariat i de la protecció civil que faria literalment impossible que es repetís el que va passar al Vallès l’any 1962. Doncs resulta que sí que s’ha repetit, a València, en un volum esgarrifós que en el moment d’escriure aquestes línies encara no està fixat del tot.
Per això, el que ha passat a València, és sobretot un immens drama humà, però és també un fet d’una enorme transcendència política. I no tan sols de la politiqueta, de l’esgrima partidista de curta volada, que hi serà i ja hi és (veia titulars d’elogi a la monarquia quan la gent indignada l’escridassava i una partida de tenis taula entre el govern espanyol i el govern valencià que resulta repetitiva i en un cert sentit fastigosa). Sobretot la política de fons. La legitimitat d’un sistema polític davant de la ciutadania pot quedar ferida per moltes coses: la corrupció, l’autoritarisme, l’opacitat… Però allò que la pot ferir de mort és la incompetència. És a dir, la incapacitat, per ineptitud, per desídia, per indiferència o per un empatx d’ideologia, de complir les seves obligacions davant dels ciutadans, la principal de la qual és vetllar per la seva vida. Certament, sovint la corrupció, l’autoritarisme, l’opacitat, l’empatx ideològic alimenten la incompetència. Però també és veritat que la incompetència pot aparèixer associada a sistemes polítics diversos i antagònics, i també que sistemes polítics antipàtics i ideologies sospitoses poden en alguns casos ser sorprenentment competents. Un sistema polític, un Estat, ha de mirar de ser just, de ser equànime, de preocupar-se pel bé comú, de respectar els drets i les llibertats dels ciutadans, però a més a més –o sobretot- ha de ser eficient en la feina que li toca. La incompetència mata un sistema polític. I a València hi ha hagut tones d’incompetència. Barrejada amb més coses. Però allò que més toca els fonaments de tot és la inaudita exhibició d’incompetència.
Davant dels ciutadans un Estat ha d’aprovar molts exàmens. Però el d’aptitud, el de competència, és el més desqualificador de tots, si se suspèn. I el més habilitant de tots si s’aprova, encara que se’n suspenguin altres d’importants. Per això, a més del dolor humà, de la indignació natural, els fets de València conviden a una reflexió política, que no és una batalleta de partits. Si tenim al cap i al cor un determinat projecte polític, que ens sembla més just, més equitatiu, més inclusiu, més atent a la dignitat de la peona que qualsevol altre, hem de procurar que a més a més sigui competent. Perquè totes les altres virtuts, que tant ens importen i amb les que tant ens volem comprometre, no li valdran per a legitimar-se si no van associades a la idea de més competència, de millor servei, de més capacitat de fer les coses ben fetes. La incompetència ofega totes les virtuts. La competència dissimula molts dels defectes.
Aquesta sensació va més enllà del cas valencià. O més ben dit, el cas valencià ho planteja en uns termes extrems de dramatisme i de dolor, però es pot aplicar a debats polítics de tota mena, no necessàriament catastròfics. Un exemple: el procés independentista català va acumular en un moment determinat una gran legitimitat popular perquè molts catalans estaven del tot convençuts que un Estat català independent seria més competent –o menys incompetent- que l’Estat unitari espanyol en el compliment dels serveis i les obligacions que deu als ciutadans. Certament, hi havia elements simbòlics, identitaris, emocionals, econòmics, polítics, però també aquesta convicció que un Estat català faria les coses més ben fetes. Si al moviment independentista li restes aquesta convicció, si deixa de creure que amb independència es farien les coses millor, el moviment es desinfla. En part ha passat.
Un altre exemple més general. Durant com a mínim dos segles occident ha cregut fermament que una democràcia és més eficient que una dictadura. Des del punt de vista de l’interès general dels ciutadans, òbviament. Quan aquesta convicció s’ha diluït, s’ha obert les portes als totalitarismes. A Itàlia es deia que amb Mussolini els trens arribaven a l’hora. No ho sé, jo no hi era. Però la resposta no pot ser que és indiferent que arribin o no arribin a l’hora. La resposta hauria de ser que amb democràcia encara arribaran més a l’hora. I demostrar-ho. Perquè si una democràcia promet justícia, encara que sigui ineficient, mentre una dictadura promet eficiència, encara que sigui injusta (o restringeixi la llibertat), el veredicte de la societat ens pot portar a moltes sorpreses i a moltes decepcions. Avui les democràcies tenen més obligació que mai de ser eficients, de ser competents, perquè hi ha autoritarismes tous –i també de no gens tous- que prometen eficiència, preservant les formes aparents de la democràcia en alguns casos, però negant-ne el fonament essencial.
Quan hi ha una desgràcia com la de València, sempre hi ha veus que demanen que no s’hi vulgui fer política al damunt. Si estem parlant d’explotació propagandística, vampirisme de les víctimes, partidisme de pilot automàtic, hi estic totalment d’acord. Però a València hi ha hagut alguna cosa que ha quedat tocada. L’Estat –repeteixo, la suma de tots els poders públics, encara que les responsabilitats es puguin repartir asimètricament- no ha complert amb la gent. El sistema polític no ha funcionat. Quan va passar el que va passar al Vallès fa seixanta anys, vam dir –i era veritat- que era culpa del franquisme. Una meteorologia excepcional havia desembocat en una catàstrofe humana immensa perquè havia fallat la política. L’urbanisme, la gestió de les previsions, els sistemes de resposta, la comunicació amb els ciutadans són política. D’acord, el 1962 va fallar la política del franquisme. Llavors, què és el que fallat ara, a València?
