No seria cap exageració admetre que, d’ençà de la segona presidència de Donald Trump, ens hem instal·lat en una confusió absoluta. La hiperactivitat de la Casa Blanca, amb les seves ordres presidencials, iniciatives internacionals, polítiques internes no exemptes de brutalisme social o una psicologia d’assetjador d’institut sembla abocar el món que coneixíem vers una mena de nou desordre mundial. Per a tots aquells que vam llegir en el seu moment Naomi Klein i el seu històric llibre de fa una vintena d’anys “La Doctrina del Xoc: L’Ascens del Capitalisme del Desastre”, potser no ens sorprèn tant, malgrat que no podem evitar certa inquietud. Com explicava l’assagista canadenca, el president dels Estats Units fa servir una tàctica fonamentada a colpejar incessantment per confondre els seus adversaris amb l’objectiu de no entendre res, paralitzar-los, i neutralitzar qualsevol resposta. Podria fer l’efecte de mesures comercials, polítiques, d’ordre públic i econòmiques (aparentment) erràtiques. Podria generar una certa sensació de degradació civilitzatòria. Tanmateix, com ja van aplicar de manera similar Ronald Reagan, Margaret Thatcher o Augusto Pinochet (i com detallava Klein), aquestes accions aparentment inconnexes serven una lògica que respon a objectius fonamentats en tot un corpus ideològic. Es tracta d’allò, ja detallat en un llibre homònim del filòsof anglès Nick Land, del que es presenta com la Il·lustració Obscura.
Aquest concepte, com suggereix l’adjectiu, es tracta d’un posicionament obertament reaccionari. Land considera la il·lustració, i tot allò que la va seguir (la igualtat, els drets individuals i col·lectius, les formes democràtiques, les llibertats personals, la necessària corresponsabilització respecte a tots els membres de la societat) un error històric. En contraposició, ell i els seus influents partidaris, expressen una gran fascinació pel món jeràrquic i compartimentat, fonamentat en jurisdiccions separades, asimetria de drets i deures, del feudalisme. Propugnen un retorn a un sistema social –reinventat– inspirat en l’Antic Règim: absolutisme polític, monarquies, rols de gènere obertament diferenciats, relacions de jerarquia racial, supremacisme de les elits, enaltiment i blindatge d’aristocràcies i brutalització del poble: un món profundament desigual i ordenat, amb una versió (com veurem) sui generis de la llibertat, amb una desigualtat extrema i blindada i amb la destrucció de qualsevol bri de fraternitat. No és d’estranyar que aquesta ideologia es pugui considerar com una mutació d’un neoliberalisme que ha tingut, a la pràctica, aquests efectes.
Quan els sents parlar o llegeixes els seus textos podrien recordar als personatges malèvols i mentalment inestables que apareixen a les pel·lícules de James Bond: homes ressentits amb la humanitat, sovint organitzats en sòrdides societats al més pur estil “Spectre” que busquen crear les seves distopies totalitàries, que no dubten a promoure virus exterminadors, propiciar guerres nuclears i generar espais i situacions per prendre un control absolut. Tanmateix, quan veus que al voltant d’aquestes aspiracions papallonegen personatges de l’estil Elon Musk, Peter Thiel o l’informàtic Curtin Yarvis (a la pràctica, el seu principal profeta), i que a la pràctica ja estan posant en marxa les seves iniciatives, ja no fa tanta gràcia. Podrien semblar antisistema, tanmateix, han entrat a la Casa Blanca (literalment!) de la mà d’admiradors (i oportunistes) com Steve Bannon, el mateix Donald Trump o J. D. Vance, que fa que aquests individus estiguin fent-se amb l’hegemonia cultural d’aquest nou món que està a mig néixer, i que com explicava Gramsci, és on apareixen monstres. Thiel s’ha dedicat a crear sofisticats mecanismes de control que ni Orwell era capaç d’imaginar; Musk viu enderiat per colonitzar Mart amb una “raça de superhomes; Bannon ja té una llarga experiència en la manipulació psicològica de les masses; Trump i Vance han aconseguit que un país (i per extensió, el món) funcioni com una mena de Monopoly desregulat on tot es compra i es ven i els rics no van a la presó.
Poca broma! Durant més de tres dècades acadèmics marginals com Friedrich von Hayek, Milton Friedman o Ludwig von Misses, aplegats a la facultat d’econòmiques de la Universitat de Chicago van esdevenir hegemònics de la mà de polítics com Ronald Reagan, Margaret Thatcher o Felipe González i van convertir en hegemòniques les seves idees. Unes idees que van transformar el món, bàsicament per empitjorar-lo, tot desindustrialitzant occident i fent societats més desiguals i injustes. Unes idees que aviat van esdevenir evangeli i que, en trobades anuals a Davos anaven organitzant el món a la seva imatge i semblança. Unes idees que compartien, en esperit i en cos a l’illa d’Epstein. Les idees tenen conseqüències. Les idees perilloses tenen conseqüències catastròfiques.
De què va tot això de la il·lustració obscura? Quins són els seus postulats? Perquè ens en fem càrrec, mirem de fer-ne un resum:
Incompatibilitat entre llibertat i democràcia, o més aviat, segons els seus ideòlegs i creients, la democràcia és vista com un obstacle per exercir una llibertat entesa, no pas com un valor polític, sinó des d’una perspectiva narcisista i egocèntrica, la que evita els límits als instints i finalitats de la classe dirigent. Isabel Díaz Ayuso cada vegada que reivindica “llibertat” podria resultar una mena de caricatura que equival a “la llibertat d’oprimir”. No és d’estranyar que entre aquesta fauna (on podríem incloure Milei, Bolsonaro o els senyors de l’algoritme hi hagi qui defensi el tràfic d’òrgans com a exemple de la llibertat de mercat. “Si algú vol vendre el seu ronyó, per què no ho pot fer?” va arribar a afirmar el president argentí. El problema greu, fruit d’aquesta mena de nihilisme moral que caracteritza aquest món és que una part de l’esquerra també ha comprat la moto de la llibertat com a una total desregulació de normes ètiques. Per posar un exemple, el feminisme partidari de legalitzar la prostitució o la tolerància respecte a la normalització de l’esclavitud que s’està produint en l’islamisme, entenent que totes les cultures no occidentals tenen dret a fer el que volen, malgrat que vagi contra el sentit comú o l’universalisme dels drets humans. Hi ha una confluència perillosa entre monàrquics, feudals, llibertaris (de mercat) o postmoderns relativistes a l’estil de Michel Foucault, l’aiatol·là del progressisme que exigia la llibertat d’abusar de menors en les seves excursions al nord d’Àfrica. La democràcia, que implica la imposició de normes per regular la convivència –i delimitar fronteres entre la llibertat dels uns i l’opressió dels altres–, és contemplada com a una llosa que cal destruir.
Corporativisme. No entès com sovint ens volen fer creure, de la capacitat de determinats col·lectius professionals de defensar els seus interessos, sinó com a forma de govern segons la qual els Estats haurien de gestionar-se com a empreses capitalistes o corporacions empresarials. Això vol dir presidents actuant com a CEO absolutista, el “poble” com a empleats que poden ser estafats, explotats sense recances o acomiadats per enviar-los a la perifèria del sistema i tractar-los com a “subhumans”. Una organització política regida per normes pròpies de societat anònima on l’únic criteri que compte és l’obtenció de beneficis i el seu repartiment entre l’aristocràcia dels grans accionistes. Tothom té clar com en els darrers anys les grans companyies alimenten les seves xifres mitjançant el saqueig dels clients i el sacrifici dels treballadors. I tota una arquitectura legal que tendeix a constituir uns espais lliures de lleis i regulacions, que gairebé sempre conclouen en exempcions fiscals als més rics i una absoluta impunitat legal per a les elits. Tota la gent al voltant d’escàndols com els d’Epstein actuaven així per la certesa en què no serien perseguits per cometre delictes. I, fora d’alguns caps de turc, m’agradaria saber com acabarà tot això.
Transhumanisme. O, en altres termes, l’obsessió d’impulsar els avenços de la tecnologia (i molt especialment la biotecnologia) per crear una “espècie” de superhumans (o una superaristocràcia), híbrids entre humans i ordinadors, capaços de generar persones extraordinàriament intel·ligents, encara que també amb una salut molt superior a l’actual. No és d’estranyar que entre tot aquest espectre polític s’estigui recuperant l’eugenèsia, és a dir, aquelles pràctiques destinades a la “reproducció dels més aptes”, així com la manipulació genètica, en una mena de revival d’unes experiències que van ser comunes als totalitarismes del segle XX. Normal, si tenim en compte que capitalisme i darwinisme social van anar de bracet des del segle XIX, i que mig segle de neoliberalisme també ha eixamplat les diferències, no només econòmiques, sinó també educatives, de salut, i de coeficient intel·lectual. Hi ha també una certa revifada de supremacisme blanc (no oblidem el gran nombre de sud-africans blancs ressentits al voltant de Trump, entre els quals destaca el mateix Elon Musk). Aquí també bona part de l’esquerra ha caigut en els paranys que li han parat, acceptant, per posar un exemple, el transgenerisme –és a dir, la capacitat de fer servir la ciència i la manipulació psicològica per modificar la naturalesa humana– o comprant la moto d’una “innovació educativa” que ha implicat una dramàtica caiguda dels nivells d’assoliments escolars, o caiguda del coeficient intel·lectual que està creant generacions de ximples sense capacitat d’atenció o adaptació.
Manipulació psicològica a gran escala. Això es percep en l’ús dels algoritmes, l’ús de les xarxes socials de segona generació, l’adquisició de mitjans de comunicació –mirem, si no, que acaba de fer Jeff Bezos amb el Washington Post– amb la intenció de crear narratives que, de manera inconscient, abracen aquests postulats neoreaccionaris. I ja hem vist com l’oposició democràtica, com el mateix Pedro Sánchez, van a les palpentes, quan parlen de controlar-les (i probablement censurar-les) mentre que han estat completament incapaços i impotents de fer pagar a tots aquests magnats tecnològics els impostos que els pertoquen d’acord amb la legislació vigent, o de limitar el seu poder econòmic, o de planificar econòmicament creant la primacia de la política (democràtica) per damunt l’economia (aristocràtica) i repartir materialment les plusvàlues generades per aquesta revolució de productivitat dels senyors tecnofeudals.
En circumstàncies normals, aquesta contrarevolució de la Il·lustració Obscura, seria considerada com a fantasies malaltisses d’un grup de frikis ressentits amb el món al més pur estil de Black Mirror o Big Bang Theory. Tanmateix, en un moment d’inflexió pel que fa a la globalització i el declivi econòmic d’occident, la cosa ja no fa tanta gràcia. Precisament, quan el model globalitzador i neoliberal fa fallida, el gran poder financer i econòmic veu compromesa la seva hegemonia social, i com hem pogut veure en el que passa als Estats Units, el poder global fa servir aquesta ideologia com a fórmula de preservació del seu estatus. Com la gran burgesia alemanya, el partit nazi, amb les seves perilloses fantasies no exemptes, en un cas i en un altre, d’un peculiar esoterisme combinat amb aquest nihilisme moral, van agermanar-se en la defensa d’un sistema aristocràtic i hostil a una democràcia incapaç de defensar-se. Perquè la democràcia només pot defensar-se si és capaç de repartir democràticament el seu benestar a partir de la combinació amb la igualtat, tant la legal com la material. Un nihilisme que convergeix amb un moment d’esfondrament del cristianisme –o del cristianisme zombi, segons afortunada expressió d’Emmanuel Todd– que també empenyen paradoxalment el fenomen dels fonamentalismes. Els religiosos, els ideològics, els econòmics i els tecnològics, si és que no són la mateixa cosa.
