L’imaginari nacional i col·lectiu dels països no és una qüestió atzarosa. La creació de referents comuns que reforcin el sentit de comunitat històrica són, per sort o per desgràcia, decisions basades en raonaments polítics. Si mirem enfora i veiem quins són els referents històrics de cada país (Joana d’Arc i Napoleó a França, Garibaldi a Itàlia, Washington o Lincoln als Estats Units) entendrem que aquests mites ajuden a reforçar el sentiment nacional en una determinada direcció ideològica. L’elecció d’uns referents en detriment d’altres és quasi sempre una decisió arbitrària presa sobre una base ideològica.
A Catalunya, per fortuna nostra, fou Víctor Balaguer qui va fixar, en plena Renaixença, el mite nacional de l’onze de setembre i va recuperar la figura del general Josep Moragues com a heroi nacional. Si s’hagués fixat en un altre moment històric i en un altre personatge qui sap si, avui, el dia onze de setembre seria feiner. Crec sincerament que la decisió presa per Balaguer va ser correcta, perquè la Guerra de Successió i el dramàtic desenllaç del 1714 van configurar, probablement, un sentiment nacional que ha perdurat fins avui. Aquell conflicte va suposar un abans i un després en la història mil·lenària de la nostra nació: res no va ser igual després de la derrota i tot era diferent abans de la victòria de Felip V.
Per sort, ja fa uns quants anys que la Guerra de Successió ha merescut l’atenció dels millors historiadors del nostre país. Albert García Espuche, Agustí Alcoberro, Francesc Xavier Hernández i Josep M. Torras Ribé són la punta de llança d’una feina increïble al servei de la recuperació històrica d’aquells fets. Llegir els seus llibres és, a dos anys del 2014, gairebé una obligació. Al seu costat, experts en gastronomia, indumentària, economia, teatre, climatologia, música, història local i qualsevol altre aspecte de la vida han fet excel·lents treballs de recerca per saber com vivien els catalans de principis del segle XVIII. No acostar-se avui a la Guerra de Successió no serà, doncs, per falta de documentació i estudis solvents sobre la qüestió.
L’any vinent ja podrem visitar el Centre Cultural del Born, que està cridat a ser un museu nacional de referència i un punt d’atracció de turisme cultural a escala europea. No es pot entendre la història de Barcelona, ni de Catalunya, sense comprendre què va passar entre els anys 1700 i 1715. Barcelona té, doncs, l’ocasió de deixar de ser la capital cosmopolita, buida i artificial que alguns han pretès construir per convertir-se en la capital d’un país. Sens dubte, el Centre Cultural del Born hi ajudarà, però no serà el final del camí perquè tenim encara deures pendents i tenim molta història per recuperar.
