A les cases de la vila no hi ha un ral. Alcaldes de tots els colors surten als papers denunciant la fallida econòmica del seu municipi. Els paers demanen auxili exigint que es faci realitat una segona descentralització en els ingressos i recordant, a qui vulgui escoltar-los, que es fan un tip de prestar serveis que haurien d’anar a càrrec d’altres administracions que no compleixen. El cert és que hi ha ajuntaments a un pas de la suspensió de pagaments i que alguns consistoris paguen la nòmina dels seus empleats sense saber si podran atendre amb igual puntualitat la propera.
Els batlles tenen raó quan expliquen que la situació és desesperada i que als calaixos dels tresorers només s’hi troben teranyines. Però són volgudament parcials i oblidadissos quan es tracta d’explicar els motius de tanta misèria.
D’uns anys ençà s’han confós les alcaldies i les regidories amb presidències de govern i ministeris. Les nòmines polítiques, per dedicació total o parcial, han proliferat com els bolets d’un final de setembre plujós. Els assessors, caps de gabinets i secretaries particulars han colonitzat l’administració local al mateix temps que ho feien els contractes d’assistència i consultoria amb empreses de serveis. Els ajuntaments han esdevingut, en un exercici mimètic, còpies, per volum de les administracions superiors: “o follem tots o tirem la puta al riu”.
Així com l’Estat és la primera empresa espanyola per número d’empleats i la Generalitat ho és de Catalunya, els ajuntaments no han volgut ser menys i també s’han aplicat a fons per a convertir els capítol I i II del seu pressupost en un pou sense fons. I això que, tal i com era previsible, també han après a desviar i camuflar despesa a través d’empreses, consorcis i consorciets que ajuden a dissimular les vergonyes.
Els polítics locals estan en el seu dret de demanar diners, més si preveuen que aviat no podran pagar ni la factura del paper. Però juntament amb l’exigència haurien de fer pública també la seva voluntat d’esmena i comprometre’s a respectar aquests tres manaments: no estirar més el braç que la màniga, no confondre els consistoris amb agències de col•locació i limitar-se a proporcionar aquells serveis que els seus administrats realment necessiten.
