Aquesta setmana hem conegut el dictamen del Primer Advocat General de la UE sobre la primera demanda catalana contra el Parlament Europeu. És la que vàrem interposar en defensa del milió de votants que havien donat suport a la llista de Puigdemont, Comín i Ponsatí. Les conclusions són molt contundents. Diu que el TGUE, en donar per bo el veto als diputats elegits, va vulnerar les lleis de la Unió. I ho va fer perquè la legislació espanyola i l’aplicació que n’està fent encara avui la Junta Electoral Central és contrària als tractats europeus. Poca broma.
Com sempre, que es fan públiques resolucions judicials d’aquest estil, una de les reaccions ha estat la de dir que això no serveix per a res, ja que només resol un litigi personal sense cap relació amb les nostres aspiracions nacionals. En aquest article vull començar per refutar aquesta apreciació, que és purament superficial. Perquè malgrat que no dirimeix el contingut de les nostres reivindicacions, com és obvi, sí que afecta una qüestió central: el valor del nostre vot.
En efecte, una de les eines que ha fet servir l’Estat per frenar l’objectiu de la independència, i que molta gent si ha avingut per por d’enfrontar-s’hi, és l’anul·lació o menysteniment del nostre vot. Sense la completa banalització d’una cosa tan sagrada com és, en democràcia, la voluntat popular l’Estat no hauria pogut fer res del que ha fet. I la classe política autonòmica no hauria pogut administrar la rendició de manera tan plàcida sense acomodar-se a aquesta castració de la nostra democràcia.
Val a dir que aquesta classe política tampoc no creia gaire en el valor del nostre vot. Ni tan sols quan l’any 2015 ens demanava “el vot de la nostra vida”. De fet, ara sabem que varen convocar el referèndum del Primer d’Octubre sense cap confiança en el seu èxit. Per això no varen saber administrar l’enorme i treballada victòria que va protagonitzar la gent. I després tampoc no varen voler ni saber defensar el nostre vot elecció rere elecció, ni la sobirania del Parlament, legislatura rere legislatura.
En efecte, l’Estat ha vetat investidures, ha blocat el nomenament de consellers, ha suspès diputats, ha exclòs candidats, ha declarat escons vacants, ha inhabilitat presidents, diputats, alcaldes, consellers, etc. Ha fet realment el que ha volgut per anul·lar el nostre vot i les majories parlamentàries sorgides de les urnes. I quan no ho ha pogut fer, ha prohibit debats, ha suspès lleis, plens del Parlament, i més coses. I la classe política autonòmica ha anat acatant fins avui.
Per això les batalles judicials contra totes aquestes mesures eren estratègiques. Perquè la dominació de Catalunya passa per anul·lar directament o indirecta el que hem votat reiteradament i apartar de les institucions aquells que ho volen complir. Es tracta de devaluar el nostre vot, de convèncer la gent que votar no canviarà les coses. En definitiva, es tracta de demostrar qui mana, i deixar clar que el seu poder no se sotmet al veredicte de les urnes.
La democràcia se sosté en la intel·ligència col·lectiva que demostra la gent quan participa (o no) en les eleccions. Tot i que a vegades és un misteri com tants comportaments individuals irracionals o desinformats poden produir bones decisions col·lectives, la veritat és que la gent té una gran capacitat de discernir quan el seu vot és important. De manera quasi sistemàtica, per exemple, quan hi ha coses importants a decidir la participació es dispara. I a la inversa, quan no, baixa.
Veurem fins a quin punt la desmobilització i l’abstenció es mantenen a les eleccions del 12-M. En tot cas, fins ara ningú no ha proposat res que faci valdre el nostre vot. Tenen tota la campanya per davant, però avui en dia bàsicament ens han dit que els votem a ells perquè si no guanyaran els altres. No ens han dit com ho faran per tal que no continuïn manant els altres tant si guanyen com si no, que és el que ha passat fins ara.
Qui m’ha llegit sap perfectament que jo no he defensat mai l’abstenció com a estratègia política. Al contrari, penso que el nostre vot és massa important per a banalitzar-lo o donar-lo a qui no el mereix. De moment, no en faig prou amb escoltar propostes i promeses. Si algú vol el meu vot, el primer que m’ha d’explicar és com farà respectar el que jo voti, contra cínics o mentiders i contra jutges o polítics enemics.
