L’espoliació de Catalunya abasta molts camps, a més del fiscal. L’espoli fiscal (22.000 milions d’euros anuals) és escandalós, certament. És un robatori de proporcions descomunals, i també criminals, perquè afecta les necessitats bàsiques de milions de catalans i degrada la qualitat de vida del conjunt de la societat. Però no és pas l’únic, ja que es fonamenta en una ideologia catalanofòbica ancestral que es creu legitimada per robar-nos el gros dels diners que generem i tot allò de valor que produïm, sigui en el món de l’art, de la ciència, de la indústria, del comerç, de la cultura, de l’esport, etc. S’apropien nominalment dels nostres avenços científics, de les nostres innovacions, de les nostres exportacions, de les nostres copes i medalles esportives i de les obres dels nostres museus.
Per tal que aquesta apropiació sigui reeixida, això sí, calen col·laboracionistes en totes les àrees. És a dir, catalans amb un grau d’autoodi prou elevat per voler semblar més espanyols que els espanyols. I és aquí on trobem Ernest Urtasun, un home que creu que ha triomfat a la vida, perquè per a un català espanyolista com ell no hi ha cim més alt que ser ministre d’Espanya. Ministre de Cultura, el van nomenar. Espanya necessita catalans obedients, manejables, servils, al·lèrgics a la llibertat de Catalunya, i ell en reuneix els requisits. S’entén, doncs, que coincideixi de ple amb l’ultra Isabel Diaz Ayuso.
Urtasun (Sumar) –com Ayuso (PP)– s’oposa al trasllat del “Guernica” a Euskal Herria, per commemorar el 90è aniversari del quadre, perquè, segons diu, “és una de les obres més fràgils del segle XX”, i es recolza en un informe del Museu Reina Sofia: “Els informes tècnics són clars i desaconsellen el trasllat de manera rotunda. La meva obligació és garantir l’accés a la cultura, però també garantir la protecció del patrimoni. I en qüestions com aquesta, cal escoltar sempre els tècnics i, particularment, els que porten més de trenta anys cuidant l’obra per conservar-la com cal”. Urtasun es desacredita sol, perquè, ¿com és que “cal escoltar sempre els tècnics” quan es tracta del Reina Sofía, i no escoltar-los quan es tracta del MNAC? Per què un museu sí i l’altre no? Com és que pesen més els “trenta anys” que porten els tècnics espanyols “cuidant el “Guernica” que els noranta que porten els tècnics catalans tenint cura de les pintures murals de Sixena? És ben curiós que els “criteris tècnics” del Reina Sofía siguin la raó per impedir que el “Guernica” surti temporalment de Madrid, i, alhora, els criteris tècnics del MNAC (i d’especialistes internacionals) no tinguin cap valor per impedir que les obres de Sixena siguin literalment arrencades de les seves parets causant un dany irreparable. Obres, per cert, que Catalunya va salvar de la destrucció que havien perpetrat els mateixos habitants de la contrada.
Vegem ara quins són els arguments de Diaz Ayuso per retenir el “Guernica”. Segons ella, la sol·licitud de cessió temporal del quadre respon a “pretensiones nacionalistas ciegas, absurdas y catetas, porque el patrimonio de los españoles es de todos los españoles”. Realment cal ser molt “cateto” per pensar com ho fa Diaz Ayuso, ja que titllar de “pretensió nacionalista” la petició basca, demostra fins a quin punt els ‘seus’, els de Diaz Ayuso, eren aquells contra els quals Picasso va pintar el quadre. De fet, Diaz Ayuso pensa i parla exactament igual que ells. No és estrany, per tant, que la vessi. Ho dic perquè si, segons ella, el País Basc és Espanya, tant hi fa que el quadre s’exposi a terra madrilenya com a terra basca, oi? Quilòmetre avall, quilòmetre amunt, el “patrimonio de todos los españoles” roman intacte. O no? Diu la dita que qui xerra massa i de pressa, de vegades la vessa. I, ves per on, Ayuso és el viu retrat del caçador caçat. Sense ni tan sols adonar-se’n, traïda pel seu inconscient, reconeix que el País Basc no és Espanya.
S’ha dit, per justificar que les pintures murals de Sixena siguin arrencades del MNAC, que, si són de Sixena, com el nom indica, el lloc on han de ser és Sixena. Molt bé. Aleshores, què hi fa el “Guernica” al Reina Sofía de Madrid? Si, com el nom indica, Picasso va dedicar el quadre a Gernika, és obvi que el lloc on ha de ser és Gernika. Per què se n’apropia, Madrid? Si l’excusa per retenir el quadre és que a Madrid el poden veure “tots els espanyols”, quin problema hi ha que el puguin veure “tots els espanyols” al País Basc? Hi ha, a més del problema ideològic, un problema econòmic. El “Guernica” és un robatori d’Espanya al País Basc, i és també un negoci madrileny a costa d’un quadre mític que no li correspon per diverses raons: perquè traeix la motivació de Picasso, perquè viola el respecte que mereixen els fets que descriu, perquè el quadre és l’únic efecte positiu d’aquells fets sagnants, i perquè és repugnant que una ciutat s’apropiï d’una obra dedicada a una altra. És a Gernika, i només a Gernika, a qui correspon tenir el “Guernica”. És, a dreta a llei, la mínima compensació que Espanya (i Alemanya) li deu per haver-la devastat. Cada 26 d’abril, la sirena de Gernika torna a sonar en record d’aquell crim contra la humanitat. Que el quadre no pugui acompanyar-la, demostra la connexió entre el règim del 1939 i el del 1978. Si la idea cabdal del franquisme –“la sagrada unidad”– no fos també la idea cabdal de l’Espanya actual, el “Guernica” no seria avui a Madrid, seria a Gernika, la seva terra, la terra que Franco i Hitler van devastar.
Amb relació a aquesta idea cabdal, ja veiem que no hi ha diferències entre la dreta i l’esquerra espanyoles. Cap ni una. La prova és que l’espoliació fiscal i l’espoliació patrimonial de Catalunya romanen inalterables a través del temps. És la història d’Espanya, una història de rapinya de la qual el ministre Ernest Urtasun és una peça clau. No li importa la destrucció dels murals, del que es tracta és que no els tingui Catalunya. L’any 2017, aprofitant el 155, Espanya va enviar vuitanta guàrdia civils armats fins a les dents per rapinyar les obres del Museu de Lleida, i ara toca el MNAC. Per això al ministre Urtasun no li cau la cara de vergonya, quan afirma que el “Guernica” és una pintura que no convé despenjar del Reina Sofia, perquè té 90 anys, mentre permet que s’arrenquin del MNAC unes pintures murals que en tenen 800.
Però estem parlant d’Espanya, i tant el despropòsit com el menyspreu al sentit comú, són una constant de la seva història. La decisió d’abocar milers de milions en trens inútils i deficitaris d’alta velocitat en comptes de fer-ho en les línies tercermundistes de Rodalies, n’és un exemple. I tot perquè Espanya sap que no és un país. És un Estat, sí, però no és un país. Per més que encadenis altres pobles, per més que els sotmetis als teus designis i els empresonis dins les teves fronteres, mai no seràs un país. L’AVE espanyol és un monument a la ‘cerrazón’ nacionalista espanyola: un model de tren radial destinat a apaivagar l’etern complex d’inferioritat de Madrid, el complex de ser al mig del no-res. No, mai no seran un país, perquè l’obsessió malaltissa de la ‘sagrada unidad’, és a dir, de voler fondre diferents pobles en un de sol, és tan aberrant com ho seria voler fondre diferents persones en una de sola.
La hipocresia del ministre Ernest Urtasun, la desvergonyida incoherència del seu criteri, segons si es tracta dels tècnics del Reina Sofía o dels tècnics del MNAC, té un fonament ideològic: el “Guernica” ha de romandre a Madrid, i els murals sixenencs han de ser arrencats de les parets del MNAC de Barcelona, perquè, en el fur intern de tots els espanyols, Catalunya i el País Basc no són, no han estat ni seran mai Espanya, raó per la qual, tenir el “Guernica” al País Basc i els murals de Sixena a Catalunya, equivaldria per a Espanya a tenir-los a l’estranger, equivaldria senzillament a no tenir-los.
