Un parell o tres de dies després de la gran apagada elèctrica de la setmana passada, el diari italià “La Repubblica” publicava un article presentat pel seu vicedirector Walter Gabiati amb un títol cridaner: “Allò que no s’ha dit sobre l’apagada a Espanya”. L’inici de l’article també era prometedor: “El més probable és que mai ho admetrà, però el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, sap molt bé que les raons de l’apagada que va posar el país de genolls es remunten al model elèctric espanyol, construït a partir d’una gran quantitat de fonts renovables (i això és bo), però amb dues grans limitacions. 1) Un sistema inadequat que no disposa dels mecanismes per gestionar el paracaigudes que ofereixen les centrals de gas, les centrals hidroelèctriques i totes aquelles fonts programables necessàries per intervenir en cas de crisi; 2) una xarxa que requereix grans inversions per fer-la més moderna i apta per a fonts intermitents”.
L’article continuava amb tot d’explicacions minucioses sobre el sistema energètic espanyol, plenes de dades que semblaven contrastades. Per arribar a una conclusió: “Si l’energia es paga poc (i a Espanya el cost per megawatt hora és dels més baixos entre les grans d’Europa), les empreses energètiques es queixen de la manca de capital per invertir. Però si costa molt, els consumidors es queixen. El cost de l’apagada es va calcular en 40.000 milions. Ara, quantes apagades a l’any es pot permetre un país? La solució es troba en algun lloc intermedi: no es pot penalitzar massa els consumidors, però tampoc es poden aturar les inversions que són essencials per a una transició segura. Aquest és el compromís que ha de trobar Sánchez”.
Personalment, no estic en condicions ni de lluny per saber si el diagnòstic que ens proposa “La Repubblica” és encertat o no, si és o no tècnicament solvent. No en tinc ni idea. Però hi ha una visió de fons en el diagnòstic que, en la mesura que connecta amb una determinada cultura política, em sembla rellevant i digne de comentari. Ens ve a dir que tot i que el model elèctric espanyol semblava i volia semblar segur i eficient (i el govern treia pit en aquesta direcció) en realitat s’ha vist que no ho era en absolut, que és inadequat i insegur. Ens ve a dir que sembla que hi hagi una aposta per les renovables i per la baixada del cost de l’energiad, però que aquesta aposta no és real perquè no s’han creat les condicions ni s’han fet les inversions necessàries perquè sigui efectiva. Que la xarxa vol semblar moderna per garantir una transició segura cap a les renovables, sense episodis com el que vam patir la setmana passada, però que no ho és absolut. Tal com hauria quedat demostrat, tot i que no es vulgui reconèixer.
Aquests retrets remeten a la pervivència d’una cultura política que va més enllà de l’apagada i més enllà del govern espanyol actual, tot i que aquest govern hi participa amb entusiasme: una cultura política en el que és més important el que semblen les coses que no pas el que són. Espanya vol dir que té un model energètic modern, eficient i pensat al servei dels ciutadans. Vol que ho sembli, fa tot el que pot perquè ho sembli, però no fa tot el que hauria de fer perquè ho sigui. Vol que sembli que es preocupa perquè els ciutadans tinguin l’energia més barata, però el que passa és que es queden de cop sense energia. Els esforços més grans es dediquen a l’aparença de les coses. No pas al que són de veritat, encara que no es noti. Importa més la façana que l’interior. I per això, diu l’article, tot i que Pedro Sánchez sap quin va ser el problema, que les coses no eren el que semblava, no ho reconeixerà mai. Perquè han de continuar semblant-ho, ho siguin o no ho siguin. L’aparença és irrenunciable. La realitat, discutible.
Això ve de més lluny va més enllà de l’apagada de l’altre dia. Espanya vol semblar una democràcia avançada i consolidada, moderna i plena. Però no li sap greu no ser-ho, mentre ho sembli. El culte a l’aparença forma part central de la cultura política espanyola des dels temps imperials i la consolida i legitima el seu esplèndid barroc, especialista -en paraules de Machado- en representar “incendios de teatro”: el que importa no és que hi hagi foc, sinó que ho sembli. El que importa no és el que ets, sinó el que aparentes: “Tanto vestido blanco, tanta parola, / y el puchero a la lumbre con agua sola”!. O aquell magnífic sonet de Bartolomé Leonardo de Argensola sobre el maquillatge que feia bonica una dona que no ho era: “Yo os debo confessar, don Juan, primero, / que aquel blanco y color de doña Elvira / no tiene de ella más, si bien se mira, / que el haberle costado su dinero”, Tant se val si és bella com si no, el que importa és que ho sembli. I per tant, benvingut sigui el maquillatge que oculta la realitat, irrellevant… si és que te’l pots pagar.
El govern de Pedro Sánchez és hereu d’aquesta tradició picaresca de l’aparença. No és pas l’únic, però és que hi ha ara. Visca el maquillatge (si pot ser ideològic) i ja trobarem qui el pagui, sigui a l’hora de comprar o de deixar de comprar bales per a la guàrdia civil sigui a l’hora de defensar el seu model energètic. El culte a l’aparença. Mentre les coses semblin el que han de semblar, tant se val el que siguin de veritat. Gastem en façanes i en maquillatge més que no pas en infraestructures invisibles que ningú no valora (fins que cau el maquillatge). Gastem en fer propaganda més que en construir. Ep, això no vol dir que Espanya sigui allò que Mao definia com un “tigre de paper”. Hi ha una realitat no gens menyspreable ni menor. Però l’aparença sempre està pel damunt. I és la que importa quan entra en contradicció amb la realitat.
Un apunt final, aquesta cultura política –en el sentit de cultura de l’espai públic- que a Espanya té un fonament en la sòlida tradició barroca del trompe l’oeil, és encomanadissa. A Catalunya també ha fet niu, al llarg del temps. També hi ha un culte a l’aparença, una obsessió per allò que sembla, per damunt de l’allò que és. Ni un paper fora de la paperera, que no sembli… El procediment, la manera, acaba important més que l’objectiu. El nostre manierisme, més que considerable, té arrels diferents i maneres diferents, però també existeix. Unamuno no anava del tot desencertat quan va diagnosticar allò del “Levantinos, os pierde la estética”. Certament, en la tradició catalana es tracta d’aparentar una cosa ben diferent de la que es tracta d’aparentar en la tradició castellana. Però el problema essencial, i compartit, cadascú a la seva manera, és que acaba important més semblar que no pas ser. Semblar que fas que no pas fer. Fins que se’n va la llum.
