Molts mitjans i comentaristes espanyols fan una valoració de la crisi del PP extraordinàriament superficial, com si es tractara només d’una lluita pel poder del partit entre dos personatges i els seus equips, obviant que les raons últimes es troben en la manca d’acord i la pugna dins de tota la dreta per veure quina és l’alternativa que millor garantisca la continuïtat de l’Estat tal com el coneixem, i per al capital, tant el “forà” que opera en l’àmbit estatal, com per a l'”espanyol” en particular. En parlar dels interessos del capital i dels capitalistes, sempre tenim present que aquell s’acumula a partir de la concentració en una minoria de la riquesa expropiada a la majoria social. En parlar del capital espanyol en concret, ens referim al que opera en simbiosi amb l’aparell de l’estat i que històricament ha esdevingut un capital extractiu de la riquesa produïda en els països que no són de matriu castellana i molt especialment, Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.
Així, en aquesta baralla interna del PP, en la que se’n deriva entre PP i VOX i, de rerefons, entre el conjunt de la dreta i les polítiques socials liberals que aplica el govern del PSOE i Podemos, es reflecteixen les crisis no resoltes de l’Estat espanyol i la del capital. La de l’Estat, perquè més enllà del fet d’haver-se configurat jurídicament com una unitat –mai ha aconseguit que fora una unitat nacional–, manté una relació de colonialitat amb les nacions assimilades. Aquesta colonialitat es manifesta amb tota la seua cruesa en dos aspectes paral·lels i complementaris: una imposició supremacista en el terreny cultural i lingüístic, que tot i treballar a favor de l’hegemonia de la llengua i cultura castellana, té com a principal objectiu afeblir la unitat i les fortaleses internes dels pobles afectats, tot condicionant-los en el model i desenvolupament del seu sistema econòmic. La relació asimètrica de colonialitat esdevé així un mecanisme més complex que la simple espoliació, ja que va més enllà de la simple extracció dels recursos generats, pel fet que fan que tot el model econòmic siga subsidiari dels interessos de la metròpoli i del capital que opera simbiòticament amb els aparells estatals.
La crisi de l’estat-nació espanyola s’aguditza cada dia que passa. El manteniment de les formes de colonialitat en les relacions asimètriques amb les nacions oprimides genera resistències cada dia més fortes. A Euskal Herria les fórmules de sobirania fiscal que suposen l’amejoramiento navarrés i el concert econòmic basc limiten les polítiques extractives de l’Estat. A més, l’existència d’un singular i poderós moviment sindical basc posa fre, dins els límits del capitalisme, a l’increment de l’explotació social. Així podem comprovar que tot i les seues insuficiències, la societat basca gaudeix d’uns nivells salarials i d’unes cobertures socials molt superiors a la mitjana de l’Estat. A Catalunya, després de dècades de falsa pax catalana, amb l’eclosió de l’independentisme de masses, l’Estat va haver de recórrer a la repressió implacable i a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, per a suspendre temporalment les funcions executives de l’autonomia. Prèviament, ja hi havia anant suspenent, una rere altra, totes les noves lleis amb contingut social que emanaven del Parlament de Catalunya. L’Estat espanyol, mitjançant l’actual govern social liberal, intenta pacificar l’enfrontament amb el poble català, però no pot permetre, ni directament ni indirectament, que minve la producció de l’excedent econòmic que necessita extraure permanentment. A les Illes Balears, a més de l’espoli fiscal que pateixen i que és el més alt de l’Estat, els obliguen a conviure amb un model econòmic depredador del territori, totalment depenent del turisme i de la turistificació dels recursos naturals i socials. Un model que beneficia les elits que dominen l’aparell de l’Estat, que reparteix una part dels guanys amb la minoria de les classes benestants de les Illes, però que condemna la majoria social a la precarietat o a l’exili econòmic. És lògic que les resistències hi siguen més evidents i contundents cada dia.
Al País Valencià hem mirat d’explicar ací la situació d’infrafinançament, infrainversions i espoli econòmic que patim. També hem intentat contar ací i ací com utilitzen el nostre país per als negocis que afavoreixen l’Estat i el capital. Des de la mobilització social i popular fa sis anys que pressionem el nostre govern autonòmic, fins al punt d’obligar-lo a pronunciar-se a favor de solucions polítiques que puguen superar la nostra situació de colonialitat, com vam mirar de detallar en aquesta mateixa columna. Però tota la dreta i el govern autonòmic, de perfil social liberal igual que l’estatal, en comptes de fer servir la pressió de la ciutadania per a empoderar-se davant l’Estat, té por que el nostre poble prenga un camí sobiranista i opta per fer mans i mànigues per a fer de tap o mur de contenció de les reivindicacions. A aquestes situacions que es donen a Euskal Herria, Catalunya, Illes Balears i Pitiüses i País Valencià, caldria afegir-hi les situacions de Galícia i Canàries i les creixents contradiccions a Andalusia. El resultat de tot plegat és una crisi d’Estat que han intentat superar amb la conversió de Madrid en una brutal aspiradora de recursos, a la qual li han donat tanta potència que ha acabat xuclant tots els recursos no només de la “perifèria” assimilada, sinó també del seu propi hinterland (les dues Castelles, Extremadura, Cantàbria, Múrcia…) i generant el que ha esdevingut l’Espanya buidada.
Quant a la crisi del capital, crec que és sobrer abundar en més detalls, però per fer una mena de recordatori sintètic caldria assenyalar que el capital, després dels “Trente Glorieuses” o edat d’or del capitalisme després de la II Guerra Mundial, no ha tornat a aconseguir incrementar la taxa de guanys del conjunt del capital mundial. Va trencar el patró or, va dolaritzar l’economia, va implementar una carrera embogida de maquiles i deslocalitzacions, ha anat desplaçant els sectors productius de regió en regió, sempre a la recerca de l’increment de les plusvàlues, única font (malgrat els suposats invents i superacions de l’economia digital), per augmentar la taxa de guanys, ha desenvolupat guerres localitzades davant la impossibilitat de generar (fins ara) la III Guerra Mundial, ha dislocat estats per convertir-los en no-estats i, malgrat tot, el capital segueix en crisi perquè tot i els fabulosos guanys d’uns sectors o altres i de les bombolles especulatives, finalment l’única font per a l’augment de l’acumulació real de capital passa pel repartiment (per la rapinya) entre els diversos capitals i per l’increment de l’explotació social i nacional.
És en aquesta disjuntiva on el capital “espanyol”, simbiotitzat amb els aparells de l’Estat i absolutament depenent del capital financer internacional, troba la intensificació de la seua pròpia crisi, a la qual se sumen les dificultats creixents per mantenir l’espoliació dels territoris assimilats, com hem comentat més amunt. La conjunció, doncs, d’aquestes dues crisis de l’Estat i del capital, és la que està en el rerefons de les baralles polítiques i partidàries del PP, entre PP i Vox i entre el conjunt de la dreta i les polítiques socials liberals del govern més progressista de la història espanyola, que no fa altra cosa que aplicar les directrius neoliberals que emanen del capital que opera a Europa mitjançant les directrius de la UE. És una baralla a mort per a veure quins sectors del capital sobreviuen a costa dels altres i quins representants polítics romanen per a pivotar la gestió d’aquests. Fet i fet, la resolució de la crisi ens afectarà a tots i totes i l’única forma real de defensar-nos socialment i nacionalment és operar i enfortir la centralitat dels interessos de les classes i sectors populars i la centralitat dels nostres respectius espais nacionals.
No ens queda una altra possibilitat. Davant de les baralles entre les diverses estratègies dels partits i els capitals que operen en clau nacional espanyola, nosaltres hem d’operar lluitant per la nostra pròpia centralitat.
