El lema “Sanchez a prisión” no és cap broma: Aznar és odi en estat pur, descarnat.
Si poguessin, el ficarien a la presó demà mateix i llançarien les claus a alguna claveguera, pels segles dels segles. O enviarien una dotzena de tancs a La Moncloa i uns quants avions de guerra. És la tècnica clàssica del cop d’estat a la sud-americana. Si pot ser televisat en directe, molt millor. I si fos possible allò tan espanyol del “paredón”, ja seria rodó. Aquest és el final que somien per al diabòlic Sánchez, un monstre que els fa perdre la son.
Però què els ha fet Sánchez? Per què els posa tan histèrics? Important: controla els mecanismes del poder polític i representatiu, molt limitats i hipotecats, però encara molt potents i desitjables. El BOE és molt més que el BOE: hi ha molta pasta en joc, molts favors, molts càrrecs…
En segon lloc: ha obert petites vies d’accés als poders estatals a comunistes (que no tenen res de comunistes), filoetarres i, encara pitjor, catalans separatistes. Trencar les regles de joc del domini de l’estat és alta traïció, sense matisos
En tercer lloc: la fredor evident amb el Borbó, que permet sospitar que porta a dintre un republicà infiltrat, que ves a saber si algun dia encara els donarà un disgust…
L’home més perillós per al règim del 23F és Pedro Sánchez. Puigdemont és només un espantall, i més ara, que va quedant desactivat políticament, més en fora de joc del qual sembla.
Sánchez va arribar al poder des de fora dels grans pactes d’estat i des de fora del colpisme del seu propi partit, que en aquests anys ha convertit en un espai dedicat al culte al líder. És del règim i no és del règim. Fa algunes coses que semblen d’esquerres, però no és d’esquerres, com els seus socis que volen semblar més d’esquerres. No és catalanista, però tampoc espanyolista, simplement va navegant entre els dos corrents. No té un marc ideològic clar, però és un mestre en matèria de maniobres tàctiques i política sentimental. No compleix massa els seus compromisos (com allò de la “ley mordaza”), però va fent equilibris fins allà on pot… I a sobre és alt, ben plantat, sexy i guapot: factors que no són cap anècdota.
Desenganyem-nos: l’únic que pot plantar cara al règim de jutges, periodistes conspiradors i a sou de màfies polítiques, paramilitars i “señoritos” i paràsits de les finances és ell.
Ull, no m’he tornat “sanchista”. Simplement, observo el paisatge: tota la resta és molt, molt plana, en lideratges, en valentia, en vocació de poder i en comprensió de com funcionen les coses. Sánchez els té ben posats. Aguantar intel·ligentment la pressió d’un goril·la com Trump no està a l’abast de tothom. Aguantar cada dia l’olla de pressió madrilenya té molt, molt de mèrit.
Però ha de decidir encara què vol ser quan sigui gran.
El gran reformador d’Espanya? Un gran revolucionari? El federalista republicà? El gran traïdor? El gran mag que es va desfer en fum i no va deixar res? Aquest és el joc de fons.
La coalició de l’anti Espanya no té millor bandera que la que ell representa, per incòmoda que sigui, per molta desconfiança que generi la seva trajectòria. I és evident que es va apropant la mare de totes les batalles. Si ell aguanta, encara hi haurà partit i sorpreses. Si fa figa, això serà l’apocalipsi caníbal que somien les ultradretes franquistes madrilenyes. I si no anem amb compte, si seguim arrosant-nos, nosaltres hi tornarem a posar la carn picada.
