Una dura realitat de les nostres lleis és la indefensió absoluta que viu la víctima del delicte. La raó d’aquest oblit és la necessitat d’aplicar la justícia amb el cap fred, portats per arguments i proves, i dictar una sentència coherent i racional que no es mogui per la passió i el dolor. Per això mateix, les víctimes reben una minsa solidaritat dels agents policials o del Ministeri fiscal, perquè no poden deixar-se emportar per l’empatia i compartir el dolor fins a fer-lo seu. Malauradament, sols ens allibera saber que altres poden sentir el nostre dolor i volen portar també la càrrega feixuga de la nostra tristesa per alleugerir la ràbia o la pena que tenim a l’ànima. Sols en veure que ells fan seu el nostre desig de justícia podem deixar de turmentar-nos pensant si fem poc o molt per endreçar un món que, en prendre un revolt de maldat, ens ha destrossat la vida.
Als passadissos dels jutjats es viu una fredor que encongeix el cor de les víctimes. Els professionals de l’administració són, en general, amables i atents, però les víctimes senten la solitud del seu dolor. És inevitable perquè el tracte diari amb les desgràcies alienes t’obliguen a insensibilitzar-se, a posar límits a la teva empatia, a posar una distància cordial, i acceptar el ritme mecànic de la burocratització on les emocions que et travessen es dissolen en llenguatge jurídic i es quantifiquen econòmicament. La víctima és un cas més, un altre expedient que s’acumula sobre la taula i s’ha de fer funcionar els engranatges del sistema i, per no abandonar vençut per l’estrès emocional, el patiment aliè, d’alguna manera, també t’ha de generar indiferència.
Després d’aquest procés que, a més, exigeix tornar a expressar el calvari viscut davant els desconeguts, la víctima pot trobar-se amb una tova sentència que no condemna a presó el delinqüent, qui se sent victoriós i revalidat malgrat tot el mal que ha comès. Llavors, la sensació d’impotència i injustícia és esfereïdora, sents que no ets, que no importes, que al món tothom pot passar sobre teu amb un mínim gest de cortesia fingida. Desorientat, colpit, quan pensaves que hi hauria una conclusió que et portaria una mica de pau, l’amargura s’endinsa al teu estómac i no saps què fer ni com portar una mica de justícia a un món tan cruel.
En teoria, als últims anys s’ha intentat millorar alguns d’aquests aspectes tan tristos per protegir les víctimes i ajudar-les a fer un pas endavant. Els progressos són notables a l’àmbit de les agressions sexuals que, per la seva natura de delictes semipúblics, necessiten sempre la denúncia del violentat. Tanmateix, les víctimes d’altres delictes no reben tanta consideració i els seus mals s’entenen com fatalitats que no són mereixedores d’una acció enèrgica dels tribunals.
Per altra, per protegir l’anonimat de les víctimes ara s’eliminen els noms reals de tots els implicats a un procés judicial quan es publica la sentència en els repositoris digitals de l’administració. Això significa que molts criminals gaudeixin també de l’anonimat, perquè els seus antecedents o la seva condemna no es podrà associar al seu nom. Per tant, molts obtenen condemnes privilegiades que els eviten tant la pena de presó com l’oprobi públic d’haver de respondre dels seus actes davant la seva comunitat. En aquestes condicions, el sentiment de culpa no hi és, perquè ningú veu que són culpables ni se’ls tracta com a culpables.
Una de les persones que ha transitat per aquest calvari és la Maria Pilar. Una mare que ha perdut el seu fill a l’edat de vint anys per culpa d’un conductor temerari, inconscient i irresponsable. La podeu trobar a les xarxes socials explicant la seva història perquè la gent firmí una petició de change.org en favor de l’enduriment de les penes per homicidi imprudent. Ha patit la pèrdua del fill, la pitjor desgràcia imaginable, però, a més, ha de suportar que el condemnat faci pública ostentació de la seva sort per no haver mort a l’accident que ell provocà i que la condemna fora tan lleu que no hagi de trepitjar la presó. No és una figura literària quan parlo de pública ostentació, el criminal publicava a les xarxes fotografies celebrant la seva sort i fortuna, mentre rebia likes i l’escalf dels seus sense expressar cap penediment. I és el responsable de la mort d’un jove de vint anys.
La societat i els jutges són extraordinàriament tolerants amb les imprudències de trànsit perquè tots tenim por de cometre un fatal accident amb danys irreparables. Per això som comprensius quan hauríem de ser intransigents, perquè molts voldrien que fóssim indulgents amb les seves faltes per perdonar l’imperdonable. Tanmateix, la lectura de la sentència, que passo a traduir, no hauria de deixar cap espai per la permissivitat:
“L’acusat, ometent les més elementals normes de precaució i cautela, obviant els senyals existents abans d’arribar a aquest tram- una primera que aconsellava circular a 60 km/ hora i una altra, a uns 300 metres d’aquest tram, de perill per successió de corbes perilloses i de limitació de velocitat a 70 km/ hora- circulava a una velocitat si més no de 116 km/ hora, notablement superior a la que exigien les circumstàncies i a la velocitat permesa el que va motivar que, en traçar una corba a dretes en el seu sentit de la seva marxa amb pendent decreixent, el vehicle es llisqués envaint el carril esquerre de sentit contrari, sortint-se el pneumàtic de la roda davantera esquerra de la llanda, perdent l’acusat el control del vehicle, fins a col·lidir, primer lateralment amb la barrera metàl·lica del marge esquerre i, posteriorment, frontalment amb la motocicleta conduïda per Josep Boan Rosanes, que circulava correctament per aquesta via.”
Aquesta conducció no és una imprudència, és un acte criminal amb funestes conseqüències. La condemna, però, fou a dos anys de presó. Una victòria per al condemnat que, socialment, s’ha vist refrendat i validat en la seva temeritat. Pitjor encara, tot el seu entorn s’ha alegrat per la seva sort i mai no l’han deixat sol ni un moment. No li han fet cap retret i l’han tractat sempre com si fora víctima d’unes tràgiques circumstàncies on la seva irresponsabilitat criminal no va jugar-hi cap paper. De fet, ell està convençut de ser una víctima i així s’ha expressat a les xarxes socials.
Aquest homicida ha matat perquè és un irresponsable i és un irresponsable perquè no coneix el sentiment de culpa. No l’ha expressada en cap moment, no ha intentat reparar el dany, no ha intentat imaginar-se el dolor que ha provocat, no sent vergonya pels seus actes i no pot sentir les conseqüències del mal que la seva estupidesa assassina ha sembrat. L’únic que li surt del cos és celebrar com és d’afortunat a la vida. A més, ningú sabrà el seu nom, ningú coneixerà els seus actes i podrà continuar exercint la seva professió, la infermeria, fins que més prompte o més tard torni a cometre una altra imprudència fatídica.
No tinc cap dubte que la tornarà a cometre, perquè com no sent cap culpa, no pot modificar la seva conducta, no pot aprendre, no pot rectificar i no pot millorar. És com és pel seu entorn, que l’ha consentit i perdonat sempre i ara l’han tornat a consentir i perdonar fins al punt de celebrar una tragèdia. Un entorn que oblidarà els fets, oblidarà la víctima, oblidarà el dolor generat i farà com si no hagués passat mai res. Un entorn que gaudirà del silenci, perquè les sentències amb els noms reals dels condemnats no són públiques i, en aquest país, han guanyat de facto el privilegi de l’anonimat. Hi ha una sentència que descriu els fets demostrats i reconeix el mal generat, però és incapaç de fer complir una màxima indestriable de la justícia: la censura social que els condemnats mereixen pels seus actes.
2
