Un element nou ha impactat a la política catalana. La tecnologia actual ha permès la creació d’un parell de cercadors (subvencions.cat i menjometre.cat) que permeten conèixer, de manera fàcil, els imports d’una gran quantitat de subvencions que fins ara quedaven dissimulades en un garbuix de dades fragmentades molt difícils d’endreçar i consultar. El resultat ha estat una explosió de malestar a les xarxes i una sensació, generalitzada, que hi ha un malbaratament estructural vinculat, d’una forma o d’una altra, als partits que gestionen les institucions i al sistema en general.
La reacció immediata des de l’establishment polític i mediàtic ha estat reduir aquesta transparència -sobtada i indesitjada- a una maniobra de l’extrema dreta. Com si la destinació dels diners públics hagués de sostraure’s al coneixement dels contribuents, incapaços de comprendre la bondat d’unes elits polítiques que els protegeixen d’un excés de consciència. Una reacció histèrica que ha estat amplificada per molts mitjans de comunicació que, significativament, extrauen de l’administració la major part dels seus recursos, pagant-ne el cost editorial corresponent.
La veritat és que la majoria de les subvencions es concedeixen per criteri objectiu i sota condicions de lliure concurrència pública, i això connecta els recursos de les administracions amb tots els sectors productius. I és igualment cert que en altres casos els diners públics arriben a entitats socials o culturals que mereixen el suport de les administracions i el reconeixement de la societat. No són menjadores, són activisme social i la solidaritat inherent a un sistema democràtic. Per això és lamentable que es comparin els imports amb unitats de demagògia com places a residències, lots de llibres de text o ressonàncies magnètiques.
Dit això, és ben cert que entremig del bosc del suport social hi ha arbres molt retorçats que no tenen altra explicació que la funció d’actuar com a portes giratòries de partits, sindicats i entitats. Com també hi ha fluxos de diners públics que van als comptes de resultats dels entorns empresarials dels partits que governen o han governat. És això el que genera encara més desconfiança a una opinió pública ja molt escamada. Perquè de menjadores, n’hi ha. I ni són poques, ni són barates.
