La Unió Europea actual, de 27 estats, va establir les noves regles de joc a en una cimera a la ciutat de Niça, el desembre de l’any 2000, que havia de resoldre el funcionament futur de l’ampliació. Com sempre en l’àmbit europeu, les negociacions van ser complicades, a moltes bandes i incertes fins l’últim moment. Era l’època en què Aznar pensava que es podria reforçar l’eix atlàntic del Regne Unit i els Estats Units amb diversos estats del sud d’Europa i, més endavant, de l’est. Es tractava de la prèvia, tres anys abans, de la foto de les Açores que aplegaria George Bush, Tony Blair, Manuel Durao Barroso i el mateix José María Aznar.
El cas és que a Niça s’havien de repartir diverses quotes entre els estats. I una d’elles, molt important, eren els vots ponderats al Consell Europeu. Els països grans (Alemanya, França, Itàlia i el Regne Unit) volien mantenir-ne el control i, els petits, guanyar pes. Però també hi havia una categoria intermèdia, integrada per dos estats: Espanya i Polònia. Tots dos tenien al voltant de 40 milions d’habitants. I, de fet, més o menys se’n van sortir de no quedar gaire despenjats dels grans.
Aquell era el punt de partida, a principis d’aquest segle. Passades dues dècades i mitja, Espanya té una població que frega els 50 milions d’habitants mentre que Polònia s’ha quedat més o menys igual. El cas espanyol és molt impactant perquè Alemanya -que és, de llarg, l’economia més gran d’Europa- ha passat, només, de 82 a 83 milions d’habitants, tot i ser un receptor net d’immigració. Itàlia ha passat de 57 a 59 milions en el mateix periode. Res comparable al creixement explosiu de l’Estat espanyol.
Tot això s’ha fet sense debatre-ho. Cap partit ha fet cap proposta, només regularitzacions successives. Simplement, ho han decidit els governs d’Aznar, Zapatero, Rajoy i Sánchez. No hi ha hagut planificació dels serveis públics. Només quilòmetres i quilòmetres d’AVE i un menyspreu monumental per la classe mitjana, especialment per la que, a més, pateix el dèficit fiscal que empobreix Catalunya.
