La revista Vogue acaba de publicar un anunci de la marca Guess on surt una model feta per intel·ligència artificial (IA). No és el primer cop que es fan experiments d’aquests, i a la majoria dels mortals això no ens canvia la vida en absolut. La model reuneix tots els cànons als quals ens té acostumats la moda i l’estètica actual; llarga cabellera rossa, llavis una mica molsuts, ulls blaus i grossos, dentadura immaculada, i un cos esvelt i jove. Fins aquí, res d’especial; estem tan acostumats a veure figures suposadament perfectes, i lluny de la nostra realitat quotidiana, que ja no ens criden l’atenció. Caldria anar a la lletra petita de l’anunci per veure un reclam amagat que diu que la imatge ha estat generada per IA i que representa, per tant, una dona inexistent. I entendre que la revista degana del sector, per primer cop, ho ha admès a les seves pàgines.
Lògicament, ni els mitjans ni la política ni la crònica social han reaccionat gaire a l’anunci. Fa temps que les persones normals i corrents han entès que això dels espots amb senyores d’un altre planeta no va amb elles. Però on sí que s’han alçat veus molt crítiques és al món de la moda; entre els seguidors, consumidors i clients de revistes com Vogue; i entre persones que saben molt bé què és i què fabrica la marca Guess. És normal; tots aquells i aquelles que viuen de les garrofes que generen les models esculturals, incloses elles mateixes, han sentit l’amenaça de la suplantació. Han protestat sobretot les models i les agents que en els darrers temps estaven aconseguint avenços en allò que anomenen la moda inclusiva; un món que començava a sorprendre’ns amb dones grasses, de totes les talles, edats i colors de pell. I homes també.
Els advocats de la diversitat, que provava d’introduir una dosi de realisme en la publicitat, s’ha sentit de sobte agredit per l’anunci en qüestió. I s’han queixat no pas per l’engany, atès que la menció a la IA hi constava clarament, i ningú no ha pretès fer passar bou per bèstia grossa. S’han exclamat perquè l’exercici posava en qüestió la lògica de la indústria i amenaçava milers de llocs de treball i negocis establerts. Amb tota la raó, han sentit la punxada de la competència salvatge de la IA, la qual segurament ens acabarà afectant a molts, periodistes i articulistes inclosos. Hi ha càlculs d’universitats de prestigi que valoren en 92 milions el nombre de llocs de feina que es perdran al món per culpa de la IA –tot i que també en computen uns 170 milions de nous. En el cas de les supermodels, doncs, comença a passar el que ja és profecia; les dones i homes que facin disseny interactiu substituiran aquelles i aquells que exhibeixen cossos esculturals.
És per això –la substitució de tasques i rols- que no s’acaben d’entendre un altre tipus crítiques a l’acció dels publicistes. La IA, lamenten les veus malcontentes, s’inventa un excés de perfecció, que podria transmetre una imatge explotadora i denigrant del cos femení, com si fos un objecte estètic i res més. L’anomenada cosificació de la dona. Potser si, és molt probable, però cal tenir en compte que les imatges no denigren ningú en concret, perquè la persona retratada simplement no existeix. L’explotació de la persona no es produeix en la realitat, no hi ha cap noia que deixi d’esmorzar per fer-se fotos lànguides ni sigui abusada pels seus superiors ni que acabi encadenada amb cap contracte esclau. I alerta al detall; la dona fotografiada no és rebaixada a fer d’objecte, atès que ja ho és. És un objecte inanimat infantat per una màquina. I les dones de debò que hi ha al darrere són dues informàtiques ben espavilades del Regne Unit, que per l’aspecte podrien ser les nostres veïnes del tercer segona.
Per tant, les acusacions no es basen en cap pràctica real sinó en una suposició genèrica i abstracta; la venda de bellesa artificial pot acabar perjudicant la gent normal. Sona una mica a allò que la ciència-ficció ens pot fer abraçar futurs terribles, cosa la qual està encara per demostrar. Altres veus asseguren el contrari; que la creació de personatges inventats és una màgia consentida, on ningú no és enganyat ni estafat, ja que tots sabem que el que se’ns presenta no és real… i que fins i tot pot servir per inocular-nos d’un excés d’atractius, de bellesa i de perfecció falsa. Si ens consta que la persona fotografiada és un invent, ens afectarà més o menys que si sabem que és real? Les noies que puguin convertir les top-models en models de conducta, s’hi sentiran més o menys interpel·lades, si saben que és una fabricació?
Segurament en el fons el que ha sorgit és una crítica a l’artificialitat, pràctica habitual en molts aspectes de l’experiència humana, i que sol constituir un retret més aviat simplista i fàcil. La humanitat ha canviat el planeta fins a tal extrem, que de coses íntegrament naturals no en deuen quedar gaires. L’agricultura i la ramaderia són artificis humans, i per tant tot el que mengem és artificial. La nostra vida, envoltada d’arquitectura, de màquines i enginys, és ben poc natural en el sentit primigeni de la paraula. La nostra indumentària és del tot fabricada. I el nostre cos, encara que sigui el cos nu, porta tanta medicina i esport i perruqueria i estètica i cosmètica a sobre, que la naturalitat no passa de ser una hipòtesi benintencionada. La bellesa artificial, doncs, és un producte previsible, tan prefabricat com la resta dels productes que ens envolten. Que sigui perjudicial o no depèn, com a l’hora de menjar o vestir-nos o entretenir-nos, de l’ús que n’acabem fent els humans que no som un avatar, que tenim carn i ossos i també un cervellet per pensar.
