El show (no gens espontani) de l’histriònic president argentí Milei, acompanyat del seu camarada Abascal, s’ha d’emmarcar en l’estratègia de la ultradreta per conquerir Europa. Van escenificar-la en el seu “Walpurgis” a Madrid fa dues setmanes, la gran trobada de les ultradretes europees, “Europa Viva 24”.
Ni l’un ni l’altre no tenen res d’europeistes. Es creuen cabdills providencials elegits per la divinitat: barroers salva pàtries de manual. Però són bons oportunistes, qualitat essencial en política. I han captat perfectament l’oportunitat de les eleccions europees, del perillós tàndem Meloni-Von der Leyen i d’un Sánchez que ha caigut gustosament en el parany de l'”empanada argentina”. El combat de boxa contra Milei dramatitza i accelera la deriva imparable de la cada dia més radicalitzada i esverada ultradreta espanyola, el bloc PP-VOX.
A Espanya la campanya europea es planteja en clau de bons i dolents, d’àngels i dimonis, una batalla de resistència per a Sánchez o un pas més per fer-lo fora a empentes. Tot molt hispànic. Espanya no ha estat mai europeista, mai no ha tingut vocació autèntica d’ancorar-se al nucli dur del contradictori però potent projecte europeu. Als anys 80, als poders espanyols els interessava moltíssim Europa com a homologació del seu franquisme camuflat. Però Europa no fa fred ni calor als partits nuclears del “règim del 23F” (mutació del règim del 78) excepte com a agència de col·locació de col·legues i prejubilats i de captació de fons europeus.
Això es nota molt a la campanya de les eleccions europees, que a Espanya es fa sense Europa, cosa que no deixa de ser una gran originalitat. A Catalunya l’embolic és també formidable. De visió europea, només la retòrica i quatre pinzellades. Aquí tenim una mena de revàlida “sui generis” de les darreres eleccions regionals, un test de cara al tercer acte de l’obra teatral, el desenllaç del 12M.
Tanmateix, la partida a escala europea és de grans dimensions. La ultradreta intenta seriosament conquerir el nucli dur d’Europa i resa perquè d’aquí a uns mesos tingui un Trump desfermat a la Casa Blanca. La tempesta perfecta. Això arriba després del gran èxit de l’ofensiva neoliberal, orientada a una Europa de milionaris i grans corporacions (a l’estil EUA) i a destruir l’estat del benestar i els valors europeus.
Certament, el projecte/somni europeu ha perdut molt “sex appeal”. Allunyat dels ciutadans, tancat en la torre de marfil de la burocràcia, segrestat pels estats i pels mercats que dominen els estats, assetjat per grans adversaris (Rússia, Xina, l’imperialisme islamista…), incapaç de ser autònom envers els Estats Units, despistat en les guerres d’Ucraïna i Gaza, impotent per gestionar intel·ligentment la diversitat de nacions i llengües… El projecte europeu va a la deriva i s’ha anat buidant de contingut. No té res d’estimulant, tot i que és un èxit històric espectacular, que no valorem prou.
La ultradreta (hereva de Hitler, Mussolini, la França de Vichy, Franco) va dibuixant un Nou Ordre Europeu sense europeisme. Té ressonàncies i arrels hitlerianes, ben dissimulades: no és un projecte d’unió, sinó de destrucció. Això ja tenia un nom: “Grossraumwirtschaft”, la teoria del gran espai econòmic…
Saben que Europa està perdent els seus valors (liberal de veritat, cristiana, laica, democràtica, republicana, l’estat del benestar, poc militarisme, l’estat de dret, antiautoritària, antitotalitària…) i que en dues o tres jugades poden guanyar la partida.
Una cosa són les maniobres del “mago Pop Sánchez” i les seves jugadetes electoralistes, pur joc de trons, i una altra la crua realitat: aquesta és una batalla per l’ànima d’Europa. I una part del problema és que votant en clau localista a les eleccions d’un parlament de joguina, com l’europeu, molt solemne però insignificant, tampoc no solucionarem res…
El repte és diabòlic i el resultat final pot ser catastròfic. Aleshores, quan sigui tard, tal vegada recordarem que a fora de l’Europa socialdemòcrata (no en sentit partidista) fa un fred que pela…
