A la vista de l’evolució de vertigen que es produeix en la tecnologia, s’ha generat un allau de prediccions sobre les professions que desapareixeran en un futur més o menys proper. La substitució dels humans per les màquines en feines manuals que ja s’està produint ha de significar necessàriament un canvi en els models productius el que implica a la vegada activar un altre model de formació de la població activa, si no es vol fer créixer encara més l’atur.
L’absurda alternativa, l’única que es contempla a dreta i a esquerra és la que ja consta en el nostre Estatut d’Autonomia, la renda garantida de ciutadania, que pensa que la llibertat es dóna amb els recursos materials i s’oblida de què obtenir diners a canvi de res ofèn tant a qui els dóna com a qui els rep. Transformar en dret un pal·liatiu circumstancial a la pobresa és tant com reconèixer la incapacitat de l’esser humà per a construir una societat de gent autònoma….en el fons la única i veritable, tot i que sempre incomplerta, independència.
Entre les professions que canviaran i que ara requereixen d’una formació superior, jo em sento capaç de parlar de les jurídiques. Procuradors, registradors, notaris, i en alguns nivells els propis jutges i lletrats deixaran de ser necessaris. Quin sentit tindrà que un jutge sentenciï un accident de trànsit quan totes les dades que analitza per aproximació es puguin introduir en un sistema expert informàtic que digui de manera indefectible qui i com és responsable en cada cas? Si el transport no necessitarà factor humà i les intervencions quirúrgiques de precisió seran més segures en mans de la robòtica, per què deixar en mans d’una fe pública humana el que l’encriptació pot fer mil vegades més fiable?
Potser algú podrà adduir que mai cap màquina podrà substituir el factor humà, i que en el fons sempre ha de quedar un marge a l’aplicació de la norma d’acord amb les concretes circumstàncies per tal d’implementar un principi de justícia. Però quin factor humà és aquest? Tothom se sent legitimat per dir què es constitucional i què no; hi ha una col·lectiva seducció pel valor absolut de la democràcia sempre i quan estigui d’acord amb les pròpies idees; en la dicotomia entre el que diu la llei i el que desitgem, aquesta es transforma en democràcia i per tant, guanya. I els jutges han decidit que institucions tradicionalment assentades poden ser instrumentalitzades en favor del que ells creuen que han de defensar, i que vesteixen com a dret tot i que sigui inventat, oblidant així que la seva acció està sotmesa a la llei (i només a la llei).
Per tot això, en la mateixa proporció en què es generen muntanyes de normes jurídiques, podem dir que la seva aplicació esdevé líquida. El que sembla indefectible és que existirà el poder legislatiu, però els criteris caòtics per a la seva utilització i les noves tecnologies per substituir-los en el que sigui clar, em fan preveure a curt termini l’extinció dels juristes, al menys tal i com els hem conegut. Potser per això, en la mateixa mesura, auguro una llarga vida als que, graduant-se en Dret, decideixin optar per qüestions de mediació, sigui l’àmbit que sigui. Sols se salvarà l’activitat que la màquina no pugui fer, que serà poc, però serà transcendental.
