Jo ja he desconnectat. Em comença a ser ben bé igual si fan president Illa/Isla o Puigdemont. Tampoc no m’importa massa si convoquen setze eleccions seguides fins que no els voti ni el cunyat. Em carrega molt el Pedro Sánchez de les cartes d’amor, de la falsa “agenda del reencuentro” o de la patètica regeneració democràtica: ja em cansen els jocs de mans dolents, la màgia barata dels xarlatans que es pensen que tots som idiotes. Se me’en fot com acabi el barroer escàndol dels cartells de l’alzheimer, perquè ja sé com acabarà i ja hem entès tots de què va la pel·lícula.
Se m’ha esgotat la mística de Waterloo i de Lledoners. I la de l’u d’octubre s’ha convertit en un record enverinat, que caldrà netejar i preservar per a les futures generacions. I no parlem de més retorns èpics des de l’exili ni de sacrificis heroics. Ja estem molt lluny d’aquesta pantalla, ja s’ha fet tard i s’ha refredat tot.
Ja n’estic ben tip d’enquestes electorals i no m’estranya que certifiquin que més o menys ens quedarem on hem arribat, sense grans canvis per una bona temporada. Hi ha coses que s’han acabat, que no donen per a més.
Em nego a continuar fent de hàmster, donant voltes a la roda sense parar, sense anar enlloc.
Ni m’ha passat pel cap creure’m cap mena de singularitat fantasiosa que justifiqui cap mena de pacte que no serà més que un repartiment de poder, de pressupost, de cadires i de cartes per a la foguera partidista on tot s’ha cremat miserablement. Si algú ens vol fer creure que l’Estat madrileny-castellà acceptarà mai cap mena de singularitat catalana, que s’estalviï els esforços i els arguments tramposos. Tothom sap que això no passarà mai sota el règim del 23-F, que és el que hi ha al darrere de la guerra judicial i del bipartidisme borbònic. Que no s’escarrassin a convèncer ningú. Que no ens prenguin més per rucs i babaus.
La política catalana autonomista i processista ha arribat als seus límits, a la fase d’implosió. Ho arrasarà tot abans de rendir-se, ja ho veurem. Deixarà només un desert. No serà demà ni l’any que ve, però tot arribarà. No afluixaran: el partit els importa infinitament més que el país.
No hi haurà més ni millors trens. No es revertirà el desastre turístic. No es milloraran els serveis públics bàsics. No hi haurà més diners. No s’afrontarà intel·ligentment el repte de la immigració ni el de la colonització. No tindrem polítiques serioses de l’aigua, de l’habitatge, de l’educació, de la cultura, de la llengua, de la “catalanofonia”… No hi haurà ni Generalitat ni Parlament, només ficcions aguantades amb pinces. Ja poden prometre el que vulguin, que això no passarà. S’està acabant un món i no només a Catalunya.
L’hivern està venint. Just ara, a les portes del mes d’agost. I caurà al damunt d’un país desgovernat, castigat i extorsionat. Un país esgotat i deprimit, corcat per totes les divisions i manipulacions. Enganyar-nos sobre el desastre només portarà a empitjorar-lo.
Apocalíptic? Depriment? En absolut. Pur realisme. La nació s’està replegant, sí, però no s’està rendint. Hi ha indicis de resistència molt esperançadors, de recuperació de l’autoestima, del respecte per allò que som, de l’orgull saludable, ferm i constructiu. El model dels anys 80, el dels pujolismes (perquè no n’hi havia només un), va fer fallida el 2017 i de moment no tenim substitut. No hi ha rendició a la vista, però tampoc victòria, ni per una banda ni per l’altra. No hi ha política digna d’aquest nom a Catalunya, només partidisme egoista disposat a vendre’s el país al preu que sigui. No hi ha horitzó, només anar fent i mirar de no perdre-hi bous i esquelles.
Encara no és el moment, però tot això que s’ha fet tan vell i tan caduc, tot això que està esdevenint un paisatge de ruïnes, obrirà pas a nous moviments, que escombraran el que quedi de l’autonomisme de rendició dissimulada en el qual ens han fet caure. Cal temps per formular i aprendre les lliçons, per treure’n conclusions, sense oblidar que mai, mai, no havíem arribat tan lluny. L’estiu portarà experiències amargues, que en el fons ja hem assumit com a inevitables. Hi ha moltes coses que s’han fet velles molt de pressa i moltes mentides que no porten enlloc. Però també es comença a intuir una nova renaixença, que serà molt diferent… quan arribin els que la faran, que ja estan de camí.
