Més enllà de les circumstàncies, això de l’enfonsament (temporal) de l’independentisme cada vegada s’assembla més a “fer un Errejón”. O un Pablo Iglesias, un Colau, un Asens, un Montero… Posem-hi els noms que vulguem. L’expressió política del que va ser l’independentisme, i ja no és, s’assembla terroríficament al marasme de l’esquerra radical que havia de salvar el món, que ens alliçona cada dia i que traeix cada dia tot allò que diu representar. Hipocresia a l’enèsima potència.
Què és “fer un Errejón”? Anem a pams. Es comença omplint-te la boca de bones intencions i grans principis ideològics, transformadors, revolucionaris. Després ho emboliques tot amb discursos que no entens ni tu, però que sonen bé. De passada, et poses al capdavant de totes les protestes populars que puguis i te’n serveixes, sabent que les masses sempre són manipulables i sentimentals. Tot acaba essent comestible, convertible en pura maniobra de partit o de clan: tu ets pur, a tu no et compren ni t’espanten, tu vas a totes i si cal et deixaràs la pell a la primera barricada. A qui gosi dubtar-ho, el destrosses, que per a això tens una maquinària ben pagada amb diners i favors públics.
Tard o d’hora, però, la realitat acaba explotant-te als morros. Això és “un Errejón”. Tots els grans discursos sobre feminisme, trans, homosexualitat, igualtat i radicalitat, salten pels aires en una explosió apocalíptica. Estàs acabat? Altres potser sí, però tu, no. T’inventaràs el que calgui per no baixar mai del burro. El catàleg d’excuses és infinit. La teva capacitat de jugar amb el sentimentalisme de la gent, més que demostrada. Embolica, que fa fort.
I aquí ve el relat guanyador, que diuen ara: l’Errejón era una excepció, i si convé l’apedreguem amb tot l’entusiasme que calgui, però a nosaltres ningú no ens dona lliçons de feminisme ni d’igualtat ni de res, som purs, immaculats, ens deixem la pell cada dia a les trinxeres de la revolució… I seguirem, companys i companyes, seguirem fins a la victòria final, que cada dia és més a prop, com bé sabeu…
Què té a veure això amb el conte de la independència?
Algú troba excitant, lluminós o esperançador el congrés de Junts? Algú espera alguna cosa de l’aquelarre d’Esquerra i del seu escorxador? Algú espera alguna cosa dels cupaires, dels orriolistes, dels d’Alhora o d’altres? I ja no pregunto ni per socialistes ni espanyolistes ni anticatalans, perquè aquests sí que saben de què van i què volen, amb diferents graus d’intensitat i radicalitat.
Diguem-nos-ho ja, sense esbudellar-nos: no n’esperem res ni ens sorprèn res.
Després de més d’una dècada de procés, manis happyflowers, tsunamis, llaços grocs, joans-bona-nit, urquinaones, lledoners i waterloos, després d’una revolta democràtica potent i una derrota impossible de dissimular, després de moltes, moltes esperances triturades, avui el futur es diu Puigdemont i demà es pot dir també Junqueras. O Illa, que té la paella pel mànec, mentre Sánchez aguanti. Els noms no importen. El que importa és que una vegada més són els de sempre i ofereixen el de sempre, quan saben i sabem que no poden oferir-ho, que estan lligats de mans i peus i que senzillament no faran res del que diuen que faran per la independència.
Entre altres raons de pes, perquè no en tenen ni idea de com fer-la ni és la seva prioritat. El que més els obsessiona és sobreviure a dalt de l’onada i que no els passi pel damunt. Només estan guanyant temps per a ells mentre fan crides buides a la “revolució pendent”, a l’estil cubà o falangista, per posar dos exemples molt desagradables.
I això és possible perquè ara mateix no tenim altra cosa que petites minories independentistes i barallades, a més de deprimides i frustrades, a l’espera de miracles que no arribaran mai.
Tot aquest teatre de congressos de partit i retòrica tronada de telenotícies o de Twitter no ens portarà ni a la independència ni a una Catalunya mitjanament sostenible, suportable i decent. Encara més, ni tan sols veurem el corredor mediterrani o un petit alleujament del robatori fiscal. A aquest pas, només veurem el final del català, en dues o tres generacions: això serà com l’Occitània o la Provença, un parc temàtic mediterrani per a turistes. I Barcelona serà com una Toulouse que ja gairebé no recorda per què es deia Tolosa ni què era ni què podria ser encara.
Per això mateix, cada vegada que demanin el poder per fer la independència, que ho seguiran fent uns i altres fins al dia del judici final, recordeu de qui són presoners, qui els controla i els deixa fer una mica, com ratolinets a una gàbia, per molt que dissimulin.
I després, penseu una estona en l’Errejón i en altres històries com la seva, no de sexe i poder, sinó de traïció. La denúncia d’una víctima no podia ser ni més oportuna ni més brutalment alliçonadora. La història va exactament del mateix. De predicar una cosa i fer-ne una altra, amb tot el cinisme del món i jugant amb la bona fe de la gent que s’ho va creure. La comparació potser és lletja, sí, però…
