Són cartells de colors cridaners, directes, ben dissenyats. Han aparegut a algunes botigues de Barcelona, les darreres setmanes, dintre d’una campanya amb el lema #TengoNombre. I han tingut èxit a les xarxes i als mitjans. De què va la cosa? Missatge aparentment senzill, directe i benintencionat: el paki de la cantonada no es diu paki, sinó Syed. No diguis “aniré als xinus” (sí, ja sabem que hauríem de dir xinesos), millor digues “aniré a la botiga de Bao Yang”.
La campanya va començar només en castellà, que com tothom sap és la llengua pròpia de Barcelona. Després han rectificat una mica i han fet alguna versió en català, per no emprenyar més del compte els minoritaris indígenes que encara parlen aquesta llengua aborigen. Les coses han anat així perquè s’adreçaven a una ciutat que es creu molt cosmopolita, Barcelona, i que està oblidant que no seria res sense Catalunya. Igual que a l’inrevés. D’entrada, el català els va semblar perfectament prescindible. El pakistanès, el xinès, l’àrab o el castellà, fonamentals. El català, a les escombraries.
L’han organitzat dos estudiants, que es mereixen un deu en creativitat publicitària i un zero en geolocalització, és a dir, la capacitat de saber on viuen els immigrants, els destinataris i els autors de la campanya.
Però més enllà del cada vegada més habitual menyspreu ofensiu a la llengua catalana (amb la passivitat de molts catalans, valencians, andorrans i mallorquins) l’objectiu central de la campanya és combatre el racisme, els microracismes i els reduccionismes. Poca broma. Au, vinga, no fotem. Potser ja n’hi ha prou d’insultar-nos de franc.
A veure… Per començar, dir el “paki de la cantonada” no té res, que jo sàpiga, de pejoratiu. És una descripció força afortunada i neutra, fins i tot simpàtica. Clar que hi ha malnoms malintencionats envers els immigrants, sens dubte. Però si Madrid estigués ple de petites botigues 24h regentades per catalans, en dirien, tan castissos i graciosos com són, “el catalán de la esquina”. I estaria ben dit, altres qüestions al marge.
I ara preguntem-nos si els que regenten aquestes botigues saben on viuen, on venen els seus productes i qui són i què parlen els seus clients, o almenys una part important dels seus clients. El fenomen és més evident a la Barcelona metropolitana que a la resta de Catalunya, cert, i el mateix passa a les zones més urbanes dels Països Catalans: el català, per a ells, no existeix. Sovint, amb prou feines existeix el castellà, excepte en el cas dels llatins, per raons òbvies, que a vegades deriven en considerar el català com una llengua estrangera, que ja és el súmmum…
El problema, és clar, no es limita als nouvinguts ni als residents que fa anys que viuen aquí i no han fet el més petit esforç per adaptar-se als clients. Fan el mateix que molts altres nascuts o residents a Catalunya en les darreres dècades. En el millor dels casos, entenen passivament el català, no el parlen perquè no els surt de les cordes vocals i més aviat menyspreen, amb diferents graus de militància o fanatisme, tot el que és català. Ni viuen a Catalunya ni hi volen viure, així de senzill, només estan físicament aquí, hi resideixen, s’hi guanyen la vida, però el seu cap i el seu cor són a un altre lloc.
On és el racisme, el microracisme, el reduccionisme? On és el colonialisme de veritat, fins i tot inconscient, teledirigit o automàtic? On és el respecte a Catalunya i els catalans?
Centrar el debat en els immigrants (encara que portin aquí anys i panys) és un error i una trampa.
No són els culpables. Com jo no tinc cap culpa ni faig res malament dient “el paki de la cantonada”, que en realitat es diu Syed, quan ell ni sap ni vol saber que em dic Joan i que aquí parlem en català. Li importo ben poc com a client i Catalunya li importa ben poc com a terra d’acollida. En Syed té tot el dret a dir #TengoNombre, però jo també i em dic #Catalunya.
Tanmateix, aquesta no és la qüestió. En el rerefons de tot aquest embolic, en el qual grinyolen i patinen tantes coses, hi ha un país que no es respecta ell mateix ni es fa respectar. Hi ha una capital que no fa de capital i que es pensa que és un món a part. Hi ha un govern i una política acovardits, endormiscats, indiferents, dedicats a les seves cosetes. Hi ha un estat enemic de la llengua i la cultura catalanes, que fa tot el que pot, amb diferents graus de violència, per arraconar-les i espanyolitzar-les. Hi ha un estat amb una política d’immigració catastròfica. I hi ha, també, un fals relat de Catalunya com a país unitari i homogeni, una sola terra, un sol poble, és català tothom qui viu i treballa a Catalunya… quan en realitat hi ha un estat que fomenta que no siguin ni se sentin catalans i hi ha moltes altres coses, que tothom sap que són veritat, però no es poden dir.
Tot porta, una vegada i una altra, a la mateixa casella de sortida: la rendició i submissió (el que s’anomena espanyolització en la llengua de Jordi Évole) o la independència. Hi podem donar totes les voltes que vulguem. Si cal, clar que podem anomenar el paki com a proveïdor de subministraments situat a la cantonada, però ens equivoquem i ens desenfoquem. I continuem donant voltes i voltes a la roda del hàmster, quan és claríssima l’única sortida que tenim… Fins i tot per al Syed d’origen pakistanès, que ni ho sap ni ho vol saber, però li convé i li aniria molt millor, com a tots nosaltres. Què és del que es tracta, no?
