No deixeu mai que una gran batalla pels principis irrenunciables d’un partit o un líder polític us impedeixin de veure els càlculs electorals que la motiven. En el moment de començar a escriure aquest article estic segur que Pedro Sánchez està fent una enquesta per calibrar l’escenari d’unes eleccions anticipades per al 29 de novembre. No crec que hi hagi res decidit, ni crec que les enquestes li donin cap expectativa clara de victòria, però la situació del PSOE és infinitament més còmode que fa només una setmana.
Tothom que segueix habitualment l’actualitat política i que opina en alguna tribuna (incloent-hi Twitter, que continua tenint més influència que qualsevol columna) hauria de reflexionar sobre la facilitat amb què es pot capgirar l’agenda política de tot un país. I sobre l’evidència que capgirar l’agenda política suposa canviar les expectatives electorals dels partits i fins i tot la geometria dels pactes polítics. Només cal veure com ningú dels que sospiten que els decrets sobre l’habitatge són un muntatge de Sánchez per sobreviure políticament ha deixat per això d’opinar compulsivament sobre la qüestió. És a dir, que tot i veure que això és campanya electoral del PSOE, tothom hi contribueix sense pensar-s’ho.
Deixau-me dir que reconèixer que el president del govern espanyol és un mestre de l’agitació mediàtico-electoral no equival a pronosticar que pot guanyar unes eleccions. Els socialistes fa més de 8 anys que governen amb el suport de l’entente rojo-separatista de partits que han traït el 15-M i l’1-O. El desgast i la pèrdua de credibilitat és profund. I aconseguir que la gent parli del que et convé no equival a aconseguir que et votin. Les eleccions anticipades sempre, sempre, les carrega el diable.
El problema del PSOE i de tots els partits que li han donat suport (és a dir, tothom que no és PP o Vox) és que molta gent no recorda haver viscut mai sense un govern socialista a l’Estat, a la Generalitat o al seu ajuntament. De fet, hi va haver un període relativament breu en què eren un partit irrellevant (abans i després de l’1-O) però s’han apanyat per fer que la gent se n’oblidi. Com a conseqüència, poden tenir discurs, poden tenir relat, poder fer promeses, però no tenen una cosa fonamental que és la credibilitat. Sánchez pot fer que les eleccions siguin un plebiscit sobre la seua proposta política menys impopular, però no pot aconseguir que tothom que hi ha deixat de confiar, o no ho ha fet mai, vagi a votar per salvar-lo.
L’altre gran problema que té el sanxisme és que tothom que s’hi acosta en surt escaldat. Sigui Podemos, Sumar, ERC o Junts, pocs són els que tenen la fórmula per evitar allitar-se amb el PSOE sense despertar-se pixats. A banda dels partits bascos, que tenen la sort d’habitar en una altra galàxia política, no hi ha ningú que pugui fer pactes amb el PSOE sense acabar malament. En definitiva, que les maniobres electoralistes d’aquest govern agònic són molt més útils per enfonsar aliats que per derrotar adversaris.
Som on som perquè per primera vegada a la història tots els partits catalans han donat els seus vots al PSOE simultàniament. Fins al punt que l’electorat ha fet emergir com un huracà l’únic partit que no ha fet mai cap tracte amb ells, i que de fet era extraparlamentari quan es varen celebrar les últimes eleccions espanyoles. Una irrupció electoral d’AC que, més enllà que tots els vents li siguin favorables, no es pot explicar sense aquest factor: que fins que varen aparèixer era impossible votar un partit català sense regalar el vot al PSOE.
Rufián, que ja va perdre la meitat dels diputats a les anteriors eleccions perquè la gent va preferir votar directament els socialistes, és l’únic que sortirà ben parat. No s’arrisca a perdre res perquè en realitat la gent que el vota sap que és la manera de donar-li el vot a Sánchez sense embrutar-se les mans. En canvi, Puigdemont, a qui volen encolomar la llufa d’haver fet caure el govern espanyol, està descol·locat. Continua tenint el problema d’explicar per a què serveix votar Junts si no és per tornar a pactar amb el PSOE ni per pactar amb el PP i Vox.
En el moment d’acabar aquest article ja s’ha filtrat que el CIS, amb els diners de tots, està duent a terme l’enquesta que comentava al principi. Veurem si la fan pública o se la queden per a ells, però segur que serà bona per al PSOE. Una altra cosa és que apunti a un escenari que li permeti governar. Perquè el votant que els vol fora de la Moncloa a qualsevol preu fa anys que creix i no se n’anirà enlloc. Siga com siga, Sánchez ja sap que si no convoca eleccions ara sempre podrà treure’s de la màniga una altra jugada semblant d’aquí a uns mesos. Aquesta aposta la faig sense por de perdre-la. La campanya electoral ja ha començat.
