Klaus Schwab, un veterà empresari alemany, president del Fòrum Econòmic Mundial, membre del Club Bildenberg, probablement un dels homes més influents en la conducció econòmica de la globalització, va publicar fa vuit anys un text transcendental per comprendre la cruïlla històrica en què ens trobem. Es tracta de La Quarta Revolució Industrial (2015), on cisella aquest terme ja adoptat en la història econòmica i que, posterior a la primera revolució industrial (la del vapor), la segona (petroli i electricitat), tercera (internet), exposaria els grans canvis socials, tecnològics, gairebé antropològics que comporta la digitalització intensiva, la intel·ligència artificial, el perfeccionament dels algoritmes i l’ús intensiu, potser definitivament descontrolat, del big data.
Probablement, alguns dels lectors hauran jugat amb el Chat GPT i així, intuït les seves possibilitats. Com ja saben a la universitat, en els treballs de recerca del batxillerat, a les tasques domèstiques encarregades a les escoles, entre els periodistes, aquests bits organitzats en algoritmes i havent-se entrenat a fons en base a l’experiència humana, és capaç, no només de simular tasques abans reservades per a la nostra espècie, sinó que en la majoria de casos, fer-les millor. Com a professor, vaig fer l’experiment d’encarregar un exercici enviat fa alguns anys als meus alumnes i puc assegurar que, sense ser brillant, (això sí, sense faltes ortogràfiques ni gramaticals) hauria merescut la qualificació de notable a partir del concepte de campana de Gauss. I tot just som a les beceroles.
Ara bé, com tot en aquesta vida, el que menys importa de les revolucions tecnològiques és l’aspecte de novetat anecdòtica de fira, sinó les conseqüències de caràcter econòmic, social i humà. I probablement, si més no des de la meva mirada d’historiador, el pessimisme representa l’actitud més lògica. Schwab, enginyer de formació, persona molt respectada i apreciada entre les patronals europees, és perfectament conscient que els desafiaments que comporta aquesta nova etapa històrica, més enllà de les oportunitats que implica tota nova tecnologia, també pot acabar tenint implicacions inquietants. La principal, que aquesta quarta revolució industrial té uns perdedors assenyalats: les classes mitjanes. De la mateixa manera que la primera revolució industrial va extingir les classes artesanes, els petits fabricants, els camperols excedents enviats a fàbriques panòptiques amb règims disciplinaris que recordaven les presons, la intel·ligència artificial, els algoritmes, la digitalització pot generar un mal terrible a professions de mitjana i mitjana alta qualificació, que no només permetien un relatiu benestar econòmic, sinó que conferien estatus, centralitat i estabilitat individual i col·lectiva. Parlem, per posar alguns exemples, de comerç, sector financer, periodistes, traductors, professionals de l’educació o la medicina… i una llista llarga que les diverses patronals, amb els seus instituts de prospecció ja tenen identificats. No parlem de futur, sinó de present. Tots som conscients de com, a tall d’exemple, els clients hem reemplaçat als empleats de tota la vida de les entitats financeres en base a fer servir dispositius digitals. I constatem que això implica més temps personal -no remunerat- per fer gestions que abans te’l feia una persona, sovint de confiança, que les entitats financeres han fet de les seves oficines búnquers on la gent gran és tractada amb una certa indiferència sàdica, i que les persones supervivents a qui podem accedir, en comptes de solucionar-te problemes, miren d’encolomar-te productes d’utilitat discutible. I podríem continuar amb l’administració, on l’atenció telefònica o personal ha desaparegut, cal demanar cita prèvia que, amb sort, te la imposen a les calendes gregues, i en què cal fer servir certificats amb una dificultat d’obtenció que podria recordar a l’experiència de redactar una tesi sobre física quàntica. Tampoc no resulta difícil de llegir articles redactats per ordinador de titulars espectaculars i continguts mediocres que tenen com a únic objecte competir per l’atenció. O haver de passar llargues hores per organitzar-te un viatge, reservar hotels, comprar bitllets d’avió, que abans feia una agència. I això que avui viatjar és més car que fa tres dècades!
Ara bé, més enllà dels productes i les conseqüències més visibles d’aquesta revolució, hi ha elements encara més tèrbols i preocupants. La destrucció de centenars de milions de feines de mitjana i alta qualificació, a banda d’una agonia fonamentada en una constant degradació de les condicions de treball i erosió del poder adquisitiu, ens està aportant una epidèmia, a occident, de descomposició social, polarització política i incertesa sobre el futur. Aquest còctel és perfectament constatable als Estats Units que, amb una economia completament desregulada, feblesa sindical i discursos ayusistes sobre llibertat (de fotre els altres), sembla que visqui un clima de pre-guerra civil. El malestar s’instal·la en una societat on objectivament la majoria de famílies viuen pitjor que fa quatre dècades i que tendeix a canalitzar les seves pors i inseguretats en guerres culturals estèrils. Mentrestant, els beneficiaris del sistema han acumulat prou poder per teledigirir la política d’acord amb els seus interessos immediats, i fent caure en una espiral de decadència i pèrdua de pes de la superpotència.
Hi ha altres manifestacions preocupants dels efectes d’aquesta quarta revolució industrial que estem vivint. La degradació dels sistemes educatius, de la qual ja he parlat diverses vegades des d’aquesta columna, també pot considerar-se un dels efectes. I no parlo només dels efectes negatius de les pantalles sobre els estudiants, sinó de la constatació, per part de les autoritats educatives i els esforços dels lobis patronals, que en no requerir-se un gran volum de treballadors d’alta i mitjana alta qualificació (algunes estimacions parlen que aquests es limitarien a un 10-20% a occident), es pressiona per erradicar les ciències i les humanitats dels currículums i es minimitza el paper dels mestres. Això constituiria una mesura preventiva, perquè quan es disposa d’una bona formació intel·lectual, amb capacitat de comprendre el món i les lògiques perverses del desigual repartiment dels recursos, la decepció en no trobar sortides professionals i personals adequades, podria catalitzar en protestes socials que qüestionessin l’ordre. És el que va passar, fonamentalment a les revoltes àrabs de 2010-2011, Occupy Wall Street o el 15-M. És per això que les reformes educatives en la línia de rebaixar continguts i imposar metodologies no directives s’estén arreu durant la darrera dècada.
Una segona constatació és que la intel·ligència artificial, les impressores 3-D, la digitalització està canviant radicalment el mateix món industrial, requerint, no només menys treballadors, sinó també menors costos de producció i mobilització de recursos, la qual cosa fa que bona part del capital s’estigui concentrant en l’especulació (financera i immobiliària) i que qui disposa de diners més aviat estigui molt temptat pel rendisme que implica béns de primera necessitat com l’habitatge. La bombolla immobiliària està tornant a reproduir-se a partir de la temerària incapacitat de regular el mercat. Vivim en la paradoxa que mai havia estat tan barat de construir cases i pisos (gràcies als prefabricats i la construcció amb processos industrials), mentre que els preus estan exorbitats mercè a un càrtel tàcit entre els remenadors de cireres locals i globals. I això crea una veritable hipoteca social que fa que la majoria social visqui molt per sota de les seves possibilitats econòmiques i que aquesta opció de deixar fer les grans fortunes, acaba castigant a tota la indústria de consum per segrestar la major part d’ingressos de la gent comuna.
Ara bé, el problema no és la quarta revolució industrial i les seves possibilitats tecnològiques, sinó l’anarquia interessada que la porta a conseqüències socials i polítiques imprevisibles (com reconeix el mateix Schwab), sinó la manca, fins i tot diria que la prohibició absoluta de control i planificació. Des d’un punt de vista estrictament racional, la IA i la digitalització podria generar grans beneficis col·lectius… a condició que sigui controlada en base a la reducció del temps de treball, del repartiment de les feines, de l’expansió del temps d’oci, del control de preus del sector immobiliari, de la taxació de les innovacions tecnològiques (aquesta interessant proposta de fer pagar seguretat social a les màquines que reemplacin treballadors) d’un decreixement demogràfic global, de la regulació econòmica, i d’altres coses potser no tan espectaculars, encara que sí necessàries, com ara la prohibició de les pantalles a edats primerenques, tal com assenyalen els diversos estudis sobre l’impacte de la digitalització en el món educatiu (i com bé saben els directius de Facebook i Google, que porten els seus fills a escoles sense pantalles).
Ara bé, qui redacta aquestes ratlles ja fa temps que va fer vot d’escepticisme i es declara addicte a la frase de Gramsci sobre el pessimisme de la intel·ligència i l’optimisme de la voluntat. L’experiència de les revolucions tecnològiques actuals estan empedrades de cadàvers i conflictes socials. Hi ha, finalment, una altra preocupació metafísica. Yuval Noah Harari, un altre col·lega del gremi dels historiadors, un dels més ferms crítics de la Intel·ligència Artificial, ens alerta d’un perill més existencial. Les màquines han après a pensar a partir del bagatge acumulat de la història de la humanitat, les seves obres, paraules i accions. I com és constatable en moltes de les experiències de Chat GPT i altres de més sofisticats, és que resulta veritablement intel·ligent perquè les màquines estan aprenent a mentir i manipular, més o menys com nosaltres, encara que amb molt més bits i menors defectes i imperfeccions inherents a la naturalesa humana. Al cap i a la fi, la intel·ligència natural està sobrevalorada, i difícilment podrà competir amb la imperfecció psicològica i moral que ens caracteritza.
4
