Diuen que Pedro Sánchez va dir en un entorn no oficial que amb el Poder Judicial el Partit Popular té les cartes marcades, al·ludint a un eventual lawfare en la persecució del mateix president i del seu entorn. Diuen que el jutge Manuel Ruiz de Lara va dir en un no localitzable compte de Twitter, un compte que els jutges diuen que no es pot comprovar que existís, que el president del Govern és un psicòpata. Al·leguen també que, tràmit una innocentada del 28 de desembre, ha anomenat Barbigoña a la dona del president, el que entenen que no era més que una manera de camuflar un insult, un nou insult del jutge, un jutge, per cert, tan actiu a mitjans com altres amb un perfil alternatiu.
Diuen, diuen… Però la situació descrita permet plantejar-se un dubte que va més enllà dels dos personatges, el president i el jutge, i de la realitat d’una afirmació o l’altra. Un dubte, d’altra banda, que és doble: en primer lloc, si el president del Govern pot permetre’s parlar així del Poder Judicial o d’algun dels seus membres avui, i, en segon lloc, si els membres del Poder Judicial tenen la mateixa llibertat d’expressió que qualsevol ciutadà. Recordem que estem parlant de membres del Govern i que no parlen d’altres polítics, sinó de jutges. Recordem també que s’entén que, per garantir la seva independència, l’únic mitjà de comunicació que tenen habilitat els jutges són les seves sentències i sols pels casos que estan obligats a enjudiciar.
La resposta a tots dos supòsits hauria de ser negativa, que no poden. Ni el president pot parlar dels jutges com ho fa, ni un jutge pot entrar a valorar la política governamental. Però la qüestió és que els parlamentaris sí que tenen dret a expressar el que vulguin; vet aquí Rufián, dia sí i dia també insultant sense mesura, epítom d’infinitat de polítics d’un bàndol o l’altre en les seves crítiques al govern, expressió de la funció de control que se’ls atribueix a l’estat de dret, però també als jutges o al rei.
Era difícil que l’abús d’aquesta prerrogativa parlamentària de la inviolabilitat, avui molt qüestionada, no acabés contaminant qualsevol altre àmbit, obrint la veda per a una constant extralimitació de la llibertat d’expressió en una frontera desdibuixada a cada nova ostentació de suposada valentia.
Al final resulta comprensible que el jutge que està en boca de tots des de fa uns dies, n’utilitzés el dels Sants innocents per, encara que cada cop s’estili menys, dir les seves suposades veritats disfressades de broma, donant així ocasió per a què periodistes que menteixen cada dia poguessin ofendre’s pel fet que algú ho faci.
