Aquesta darrera setmana, Josep Sánchez Llibre, president del Foment del Treball Nacional, denunciava que Catalunya és un “infern fiscal”. Almenys és el que es desprenia en la presentació del seu informe Libro verde de la fiscalidad, amb un recull de 80 propostes a càrrec d’una cinquantena d’experts [el concepte “expert” sembla més devaluat que els bolívars veneçolans]. Més enllà de la queixa recurrent al més pur estil “pobre nen ric”, El Foment, el seu president, i el seu cor d’experts reclutats a les mederses neoliberals en què s’han convertit les facultats d’econòmiques (Mercat només n’hi ha un i Milton Friedman el seu profeta!), hi ha la queixa sobre l’impost de patrimoni. En nom d’unes classes mitjanes força curioses (perquè a Catalunya afecta poc més de 80.000 persones anuals –1% de la població–, amb un patrimoni de 2,69 milions d’euros de mitjana, i només ho paguen els patrimonis superiors a mig milió d’euros, de manera progressiva) bateja aquesta situació com a “infern fiscal”.
No és una ocurrència personal, malgrat que ho podria semblar. La resistència als impostos progressius al patrimoni i a les rendes improductives (la immensa majoria de les herències són diners en comptes o béns immobiliaris), ha implicat una revolta de rics (o almenys, revolta de la poca gent amb patrimoni), que han aconseguit impulsar un concepte que ha fet fortuna: “impost de la mort”. Com succeeix en tota causa que busca el major impacte social en base al sensacionalisme, tracten de fer categoria de l’anècdota, tot exposant situacions, poc freqüents, en què un pis en herència no pot ser acceptat per la manca de liquiditat en l’impost (fet que es podria solucionar amb alguns breus retocs normatius). De tota manera, més enllà de la veritat indiscutible que a ningú no li agrada pagar impostos, el fet és que venint de qui ve, el Fomento del Trabajo Nacional, que podríem considerar l’entitat representativa de l’empresariat més ufanós del país, hauríem de considerar galdoses les seves propostes.
La del Foment no es pot considerar una història precisament exemplar. Amb escasses excepcions, sempre han buscat la complicitat d’una monarquia obsedida a bombardejar Barcelona cada 50 anys. Entre els seus il·lustres components, hi van organitzar una banda paramilitar (el Somatent) per esberlar vagues, perseguir sindicalistes o llogar bandes de sicaris per eliminar qualsevol que pretengués organitzar els treballadors. La seva col·laboració amb les dictadures han estat més que coneguda. Més enllà d’algunes iniciatives lloables en el camp de la cultura, la major part de la seva història han estat una eina de descatalanització i desnacionalització. No parlem d’un passat remot. Només cal constatar com bona part dels seus associats van córrer a canviar les seus de les seves empreses a la més mínima insinuació borbònica.
Hom podria pensar… és que els diners són els diners, i cal preservar les empreses. El problema és que, com la majoria de les patronals occidentals, ni tan sols són patriòtiques espanyoles més enllà de la retòrica de la bandereta. Si mai hi va haver una burgesia catalana en el passat, ara no hi és. Ja no és catalana, per descomptat, sinó global. Tanmateix, tampoc són exactament una burgesia, perquè pràcticament no hi ha empreses, o bé han dilapidat el patrimoni industrial al més pur estil “hereu escampa”, perquè al llarg de les darreres dècades, o bé es van desprendre de les seves empreses (ja fos per venda, fos per pèssima administració), o bé les han deslocalitzades a la recerca de treball esclau (un cas conegut a la Selva, per exemple, va ser el trasllat de la Levis d’Anglès a Sri Lanka, deixant centenars de treballadors a l’estacada). I la major part dels diners es van convertir en rendes financeres o en totxo, de manera que van contribuir a fer de l’especulació immobiliària (i per tant, a expulsar prop de la meitat de la població autòctona) una activitat traduïda a excloure del dret a un habitatge en propietat, a partir d’una inflació de preus que no té res a veure amb la llei de l’oferta i la demanda, a un important percentatge de la població assalariada. Avui queden poques empreses que fabriquin coses tangibles, a casa nostra. Què se n’ha fet de la gran indústria catalana de la motocicleta, una de les més brillants i interessants, de gran disseny i qualitat, admirada mundialment pel món del motor? O de l’estilogràfica? (Inoxcrom van haver-se-la de quedar els treballadors, que sense suport financer, es va esllanguir) Fins i tot, servidor de vostès, que darrerament s’ha aficionat al món de l’afaitat tradicional, és més fàcil trobar productes fets al País Valencià o al País Basc que a Catalunya, on hi havia una important indústria. Per no parlar de l’electrònica, l’electrodomèstic o el tèxtil. Si Jordi Nadal, potser el millor historiador de la indústria catalana, o el seu mestre Jaume Vicens Vives, aixequessin el cap, els donaria un cobriment.
Pobres nens rics! Els seus avantpassats van fer coses, i van acumular patrimoni (sovint a base d’una de les explotacions laborals més intenses d’Europa, com demostren els estudis comparatius que va fer José Luis Oyon i que demostrava que la capacitat adquisitiva dels treballadors catalans resultava poc més de la meitat dels països europeus centrals), i ara, que bona part no són altra cosa que rendistes, es lamenten haver de pagar impostos per uns diners que són incapaços de guanyar, entre una generació que pateix aversió al risc empresarial. Tenim un empresariat, sense empreses mínimament ambicioses, addicte a la precarietat laboral i a fer el ploricó. Què es queixen de la discriminació pel que fa a les comunicacions radials i que impedeix una bona mobilitat? No se’ls acut que potser podrien construir ferrocarrils nous com van fer els seus antecessors? Que no tenim bones connexions intercontinental a l’aeroport de Barcelona? Que l’estat faci, amb diners públics, una pista més llarga damunt els ànecs de la Ricarda! No se’ls pot acudir de muntar una companyia aèria catalana que voli allà on sigui? Per què volen un Hard Rock? Potser es volen dilapidar al casino el que queda de les seves herències? Creuen que amb besar la mà del Borbó n’hi ha prou en aquesta vida?
Si hi ha un infern a Catalunya, és per als treballadors. La desindustrialització i la deslocalització ha fet concentrar l’activitat econòmica en serveis d’escàs valor afegit i nul·la sofisticació. Les principals indústries més o menys sofisticades són en mans de grups estrangers. Els treballadors catalans treballen una mitjana de 40,2 hores setmanals, enfront de les 38 dels belgues, les 36 dels alemanys, les 35 dels francesos o les 30 dels holandesos. La proporció de les rendes salarials respecte al PIB representa un 78% (de les més baixes del continent, i acostant-se a les llatinoamericanes). El salari més freqüent a Catalunya és de 1.244 € bruts al mes (Idescat 2019), mentre que el lloguer mensual a la ciutat de Barcelona era, a finals de 2023, de 1.171 €. (Per cert, que històricament, l’empresariat català ha fet tot el possible per sabotejar un parc d’habitatge públic, com demostraven els estudis de l’esmentat Oyón). Tot plegat, ens porta a la constatació d’una escassa productivitat que fa el país cada vegada més pobre. Com que la majoria dels impostos s’apliquen damunt les rendes del treball (subrepresentades en el còmput del PIB), acabem tenint un subdesenvolupament social vergonyós, amb un percentatge de despesa social de les més baixes del continent.
Qualsevol amb un mínim de perspectiva històrica s’adona que al nostre país no funciona l’ascensor social. A Catalunya, la posició social no es guanya, s’hereta. És per això que una classe empresarial que està abandonant les empreses miri desesperadament de mantenir la posició en base a la transmissió patrimonial. De fet, els impostos al patrimoni i a les grans fortunes té aquesta vocació de generar dinamisme social. Treure diners dels rics per convertir-los en salut, educació, beques, inversions públiques, pensions i prestacions per evitar que la gent normal caigui en el pou de la pobresa. Les queixes de Sánchez Llibre, i d’alguns quants pobres nens rics poden arribar a ser ofensius per a qui, com és el cas del 25% de la població catalana, no arriba a fi de mes.
