Primer, les salvaguardes, cada dia més necessàries a qui escriu des de fora de qualsevol trinxera, la qual cosa, d’altra banda, és molt legítim: sé que aquest article meu no els agradarà a molts lectors d’El Món. Perquè òbviament estic per la bona entesa entre les dues ribes de l’Ebre, lluny de pulsions independentistes; no sent jo català, com anava a ser independentista català? Però, menys encara agradarà això que dic aquí, des d’aquest Madrid on escric, habito i pateixo en primera mà tota la tensió i la crispació mesetària. Porto aquest exordi, clar, a propòsit del títol d’aquest comentari: indultaria vostè a Puigdemont si arribés a ser condemnat per un tribunal a Espanya? La meva resposta, per a res compartida generalment aquí en la Villa et Corte, és: És clar que sí.
Ja vaig expressar en el seu moment -i em va costar car en alguna tertúlia exaltada- el meu acord amb els indults als líders del procés, com una via en la tasca de normalitzar en la mesura del possible l’entesa entre el govern central, o si vostè vol l’Estat, i la Generaliat de Catalunya, o si vostè vol el que podríem dir la sensibilitat d’una majoria de catalans.
Crec que l’independentisme ha patit un dur revés amb la decisió del Tribunal General de la UE aixecant la immunitat dels eurodiputats de Junts. La mateixa Clara Ponsatí, situada al costat de Puigdemont, va aixecar les ires d’aquest amb una intervenció en la qual va demanar acabar amb “ficcions” i “deixar d’alimentar il·lusions que no es materialitzaran”. Ara, potser l’expresident Puigdemont està més prop de ser extradit a Espanya mitjançant una nova euroordre del jutge Llarena, qui sap. El que sí que sé és que la campanya electoral, ja de per si bastant carregada, ha hagut d’incorporar un nou element distorsionador: la decisió d’un tribunal europeu contrària a les pretensions de l’home de Waterloo. Ara vindran els recursos i les embullades tecnicalities legals. Però això, en la batalla de les urnes, és el secundari.
“El que cal preguntar als candidats ara és si ells, arribat el cas, indultaran o no a Puigdemont”, tronaven aquest dijous alguns comentaristes, tractant de convertir aquesta qüestió en una arma llancívola contra Pedro Sánchez, qui va negar que anés a indultar als empresonats del procés i, no obstant això, ho va fer no gaire després. De fet, segur que un dels dards que Alberto Núñez Feijóo llançarà a la cara de Sánchez en el pròxim cara a cara, el dia 10, amb el president del govern central serà aquest: “jo prometo no indultar a Puigdemont si arriba a ser condemnat a Espanya; president promet vostè fer el mateix?”. I Sánchez, per descomptat, farà la promesa. I Feijóo, sens dubte, li recordarà que altres vegades no les ha complert. Més o menys, allò de sempre.
Però penso que, encara que no sigui molt convenient electoralment, Sánchez hi hauria en algun moment de treure pit i proclamar que, amb ell, les coses han millorat a Catalunya, almenys des del prisma espanyol: ningú pensa en proclamacions unilaterals d’independència, ni hi ha més moviments en aquest sentit que les reclamacions, que no passen d’un compromís verbal, de celebració d’un referèndum d’autodeterminació que tots saben que no està prop de fer-se realitat a curt termini.
Sens dubte, els indults del procés van desinflamar moltes coses en l’enverinada política existent entre les dues parts, i, encara que la cosa va quedar en res, el plantejament d’una Taula de negociació entre govern central i Govern va iniciar un marc de distensió. Sí, Sánchez dirà tot això, però no arribarà fins al final. I el pas final seria, al meu entendre, reconèixer que, amb totes les circumstàncies que es vulgui, ell acabaria signant també un indult per a l’expresident refugiat a Waterloo. Perquè Puigdemont serveix més a la distensió lliure i exercint ‘la seva’ política com vulgui plantejar-la, que empresonat i convertit en una classe de Nelson Mandela de la situació.
D’altra banda, crec que Puigdemont ha perdut bona part del seu pes específic gràcies a les divisions en l’independentisme i en el mateix Junts. La política catalana és una feroç devoradora dels qui a ella es dediquen, i Carles Puigdemont no ex una excepció. Per a mi, independentment dels meus majors o menors simpaties pel personatge, més enllà de la valoració que em mereixi la seva trajectòria, ‘normalització’ significa que Puigdemont pugui passejar tranquil·lament pels carrers de Girona, no que sigui empresonat quan trepitgi territori espanyol. Però, ai, no és això, ho admeto, la qual cosa pensa la major part dels meus interlocutors per aquí.