Si alguna cosa ha caracteritzat el processisme des de 2012 és evitar el conflicte real a tota costa. I dic real perquè el conflicte simbòlic, el dels polítics dits independentistes gesticulant molt fort contra Espanya (i de fet ni tan sols contra Espanya, perquè ens volen fer creure que n’hi ha dues, com si el PSOE no fos el principal perill per a la nació catalana), sí que el saben explotar molt bé, a canvi de mantenir el poder autonòmic.
Segurament la majoria que llegeixen aquest article ja ho tenen molt clar: els cops que s’han vist immersos en el conflicte real ha estat sense voler-ho, perquè no se n’han sortit amb el control de danys. Va passar el 2017 (ja quan el mateix president Puigdemont va cessar la sindicatura electoral, molt important quant a la imatge internacional de validesa de la votació). Va passar amb Tsunami Democràtic, que va fer servir una ocupació de l’aeroport molt difícil de sufocar per la policia per oferir-la al sit and talk. Va passar quan Quim Torra, sabent que seria condemnat igualment, va acabar retirant, més tard, la pancarta sobre els presos polítics al Palau de la Generalitat, o ja abans, durant la pandèmia, en què podia haver fet l’acte més gran de sobirania institucional des del referèndum, i de forma totalment justificada internacionalment, tancant Catalunya perquè no s’estenguessin els contagis. Va passar quan la conselleria d’Educació va poder agafar les regnes de les escoles assetjades per l’ofensiva espanyolitzadora i garantir-ne la immersió.
Però és que fins i tot amb les eleccions generals espanyoles de l’any passat. Junts es va veure havent de gestionar el conflicte real, que era deixar que a Espanya la devorés la dreta i la ultradreta, perquè el PSOE així ho prefereix abans que acceptar el dret d’autodeterminació dels catalans, sense voler-ho. Va ser l’abstenció independentista qui els va situar encapçalant la negociació per la investidura de Pedro Sánchez. I evidentment van tornar a negar-se a entomar-lo i van acabar fent mostrar les seves cartes: que són reformistes espanyols com tota la resta.
Ens ho tornen a recordar Carles Puigdemont i Toni Comín a la Comissió Europea, parlant de Pablo Hasél com si no estigués empresonat en una presó gestionada per la Generalitat de Catalunya, i no fossin els Mossos d’Esquadra els que, com els sipais, amb més zel han custodiat aquest pres polític espanyol quan s’havia de fer unes proves mèdiques. Ho exemplifica cada cas viral de metges que es neguen a atendre pacients en català sense ser acomiadat de forma fulminant i el fet que no es posi diners sobre la taula (que si es vol, n’hi ha, i si no, es pot fer la independència perquè Espanya no ens robi) per fer tornar tots aquells professionals catalanoparlants que han marxat fora perquè aquí es paguen sous de misèria. Per la qual cosa és impossible governar millor del que ho faria Espanya directament.
Però per més que vulguin tapar-ho, ara amb la negociació de l’amnistia, el conflicte sempre acaba aflorant, perquè la nació existeix, i acabarà havent-hi algú disposat a utilitzar-lo per una altra cosa que no sigui el projecte del PSOE, que és una Espanya tan unida com sigui possible. La qüestió principal és al servei de què. Perquè si una altra cosa ha caracteritzat el processisme és fer que qualsevol reivindicació d’independència sembli, a priori, totalment buida de significat.
