Independentisme hibernat

Que l’independentisme cívic ha tornat a les casernes d’hivern es comprova en la dimensió de les manifestacions on és convocat i en la fragmentació dels objectius i les estratègies plantejades pels partits que suposadament els representen, amb acusacions mútues i amargor en el gest. Ni de bon tros significa això que el moviment estigui acabat, però sí clarament apaivagat per una barreja de decepció davant dels propis i de por en relació amb les conseqüències que podrien etzibar els aliens, entenent per aquests les seves institucions, en suma, la força de l’Estat.

Pensar que front un Estat decidit a defensar la seva integritat (com és regla general d’altra banda) es pot fer una revolució sense violència ni patiment que suposi un poder constituent per a un Estat propi és una enorme ingenuïtat. I, per tant, ni una ni l’altra de les actituds que diuen defensar els encara socis de govern a Catalunya condueixen a la independència. Si de cas, tot i que contradita per la seva presència en el legislatiu espanyol, la pretensió teòrica cupaire seria en aquest sentit la més plausible, si no fos perquè és minoritària i, per tant, encara més controlable.

Sí, amb una majoria aclaparadora, massiva, incontestable, tot fora d’altra manera. Però aquesta majoria capaç de fer vessar el vas és, si més no ara, un mirall en el que la majoria, ocupada en lluita contra la inflació que els pot reduir a la misèria, no hi vol pensar ni posar cap mena d’esforç per fer-la una realitat tangible. És per això que es barallen, a banda el fet que qualsevol dels barallats, com són humans amb humanes necessitats i en molts casos difícil retorn a la vida civil, hi ha una tossuda voluntat de mantenir els càrrecs. Com de recuperar-los la tenen els que escalfen per la banda esperant el moment propici per substituir-los. I així van les coses entre els emmirallats i els cansats, mentre la resta de Catalunya contempla el paisatge d’aquesta batalla i en fa la seva pròpia. Hi ha conflicte amb la resta d’Espanya, sí, però aquí n’ hi ha un altre, ara latent, que llasta la nostra capacitat d’avançar amb competència i unitat en un espai cada cop més enrarit, crispat i complex.