Hi ha molts papers que volen entre Barcelona, Madrid i Waterloo, però encara estem lluny del pacte signat. Ara bé, després de l’assumpció de l’amnistia com a condició necessària per part del PSOE queda oberta la hipòtesi d’un acord basat, essencialment, en aquesta mesura antirepressiva. I just aquí és on comencen els maldecaps estratègics per al conjunt de l’independentisme. Perquè qualsevol pacte que no impliqui modificar substancialment les relacions entre Catalunya i Espanya tindrà com a efecte immediat la implosió del bloc independentista.
L’amnistia com a eix de l’acord acostaria JxCat a les posicions possibilistes d’ERC, recuperant l’estratègia autonòmica com a prioritat tant dels republicans com dels juntaires. Aquest fet, sumat als possibles pactes futurs amb el PSC, deixaria un espai notori a quartes i cinquenes llistes, com les que s’estan estructurant -com a mínim- a l’entorn de l’ANC i de la pintoresca alcaldessa de Ripoll. L’escenari resultant seria de dispersió generalitzada del vot independentista, repartit entre un bon grapat de llistes i una abstenció diferencial i cronificada.
Un panorama teòric que deixaria la porta oberta a una llarga hegemonia del PSC, l’únic partit d’una certa dimensió que seria capaç d’encapçalar coalicions, amb el privilegi que podria triar entre sis o set opcions -independentistes o unionistes, tant se val- incapaces per si soles de pactar entre elles. En definitiva, l’amnistia, si arriba en solitari, satel·litzarà l’independentisme a l’entorn del socialisme espanyol. Una curiosa manera d’aterrar/enterrar allò que vam anomenar “el procés”.
