Si ara sortim al carrer i preguntem a diverses persones a l’atzar què són dues coses si no són iguals, la immensa majoria diria la mateixa resposta: si no són iguals és que són diferents. I trobarien la resposta absolutament òbvia, gairebé infantil. El contrari de la igualtat, en el sentit comú del llenguatge, és la diferència. El que no és igual és que és diferent. Algú en diria, més sofisticadament, la diversitat. I només en contextos molt concrets, en debats econòmics i socials, es diria que el contrari de la igualtat és la desigualtat. O en aparèixer també, en contextos concrets, el terme “igualtat” alguns farien un matís, però que no l’oposaria a la diferència: les persones són i han de poder ser diferents, però han de tenir igualtat d’oportunitats, han de tenir igualtat de tracte davant de la llei. Però això acceptant la dualitat inicial: igualtat és el contrari de diferència. I en alguns contextos, un sinònim d’uniformitat: els soldats van vestits tots iguals. Van uniformats.
Davant de certes paraules que poden ser ambigües en el seu ús i que han passat a formar part del vocabulari polític sense que sapiguem sempre ben bé què volen dir, aquest exercici de veure quina seria la paraula oposada pot resultar de vegades clarificador. Per exemple, hem convertit la paraula “transparència” en una bandera d’ús comú en el debat polític. Però quin seria el contrari de transparència? No és igual si oposem transparència a opacitat, que és un pecat en l’àmbit de la gestió pública. Però també podem oposar el terme transparència al concepte de discreció, que és des del temps dels romans una acreditada virtut política. O, en un altre context, al terme privacitat, que és un bé a preservar des de la perspectiva dels drets individuals. Les paraules volen dir una cosa o altra segons a quina altra paraula les oposem.
Darrerament, i parlant de la qüestió catalana, el nacionalisme espanyol ha aixecat amb entusiasme la bandera de la igualtat. Però quan fan servir aquesta paraula, quina és la paraula contrària que tenen al cap? Pel context en el qual la fan servir i per a la qüestió a què l’apliquen, el seu oposat a igualtat no és la desigualtat econòmica o social. Diuen que quan parlen d’igualtat es refereixen que tothom ha de ser igual davant de la llei, però no és una afirmació gaire versemblant quan la fan en nom i defensa d’una Constitució que proclama, per exemple, que hi ha persones concretes –el rei- que no són ni han de ser responsables de res davant de la llei. Sembla clar que l’oposat, en el seu discurs, del terme igualtat és el terme diferència. Proclamant el principi de la igualtat volen combatre la diferència.
Però l’ús polític de la paraula igualtat, contraposada a diferència o a diversitat, planteja un problema important. La diversitat té moltes cares. La igualtat només en té una. Quan es diu que tots hem de ser iguals, cal preguntar-se: iguals a què o a qui? Quan aquesta igualtat es contraposa a la diferència, ens podem preguntar: quina és la diferència que creuen que s’ha d’abandonar o superar? Si la igualtat té un punt de sinònim amb la uniformitat: quin és l’uniforme que ens hauríem de posar, tots plegats, per esdevenir iguals? En aquest sentit, em sembla extremadament il·luminador un text antic, en el que ja es fa servir la paraula diferència en un sentit que em sembla plenament actual, quan intentem interpretar el discurs polític del nacionalisme espanyol contemporani.
Es tracta del Memorial Secret que suposadament el Comte Duc d’Olivars va adreçar al rei Felip IV el 25 de desembre de l’any 1624. Dic suposadament, perquè hi ha qui afirma que es tracta d’una falsificació feta a començament del segle XVIII, a les portes del regnat de Felip V, i que de fet no va ser publicat i conegut fins a finals del segle XIX. Això en modificaria la cronologia, però no la idea de fons i la seva expressió política, que tant pot ser del segle XVII com del XVIII com del XIX o com del XXI. Diu aquest Memorial Secret que el rei d’Espanya ha de considerar “el negocio más importante de su Monarquía” aconseguir “reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia, que si Vuestra Majestad lo alcanza será el príncipe más poderoso de la tierra”.
El text, sigui de qui sigui i de quan sigui, és il·luminador perquè converteix l’abolició de la diferència –i, per tant, la imposició de la igualtat o de la uniformitat- en un objectiu polític. I dona una resposta clara a les peguntes que ens podríem fer sobre la igualtat i la diferència. Iguals a qui o a què? Iguals a les lleis i ‘estil de Castella (això deu incloure la llengua). I quina diferència s’ha d’intentar superar o abolir? Tota aquella que s’allunya de l’estil i les lleis de Castella, que són el paràmetre de la igualtat. Fos qui fos qui va fer aquest document diu que tots els espanyols han de ser iguals, que vol dir iguals que ells. I que no han de ser diferents, que vol dir diferents d’ells. Entre totes les diversitats se’n tria una i a partir d’aquesta i entorn d’aquesta es proclama i s’imposa la igualtat.
El text té una altra virtut clarificadora. Aquesta igualtat no es demana o es fonamenta per criteris de justícia. Ni tan sols per criteris d’utilitat social, defensant que això farà millor la vida de les persones. Es proclama i es fonamenta en termes estrictament de poder. Si això es fa, el rei, l’Estat, serà més poderós. En benefici de qui mana, no pas en benefici dels que són manats. I que quedi clar qui mana.
