Entorn del començament dels anys vuitanta del segle passat, una part si més no de la meva generació va viure com un triomf de la cultura (que consideràvem tan necessari com definitiu) el descrèdit d’aquelles visions del món en què l’art era la minyona al servei de la política, o si es vol de la ideologia. Durant moltes dècades els diversos pensaments totalitaris havia considerat que l’art era per damunt de tot –o fins i tot exclusivament– encarnació d’una ideologia i, per tant, havien considerat que només era valuosa o fins i tot acceptable aquella expressió artística que encarnava la ideologia correcta, mentre que era execrable i fins i tot mereixia ser prohibida o destruïda aquella expressió artística que encarnava la ideologia que consideraven abominable o fins i tot que havien estat creades per persones que no combregaven amb l’ideal noble (i la seva expressió política) de la ideologia bona. La del partit. La del moviment. La de la pàtria. La de la classe. La de la revolució.
Així, el nazisme va depurar els seus museus de l’art que considerava “degenerat” i va organitzar cremes públiques de llibres que anaven contra la ideologia oficial o que havien estat escrits per autors que encarnaven ideologies perverses, abans d’exterminar els mateixos autors. Així l’estalinisme va dictar com a única estètica revolucionàriament acceptable el realisme socialista i va interferir violentament en la creació d’autors extraordinaris, que va acabar sovint al gulag. Val molt la pena llegir El soroll del temps, la biografia novel·lada de Xostakóvitx sota la dictadura també cultural de Stalin, escrita per Julian Barnes. Així el franquisme imposar una estètica de lletjor faraònica alimentada de nostàlgies imperials. Així la revolució del 36 va considerar que era un imperatiu revolucionari destruir les grans obres de l’art religiós (tot i que al mateix temps alguns revolucionaris creien que era important salvar-les, com va passar a tants llocs, entre ells a Sixena). Darrere de tots aquests caos, la convicció, molt pròpia de tota una època i compartida per les ideologies de la totalitat, que l’art en el fons no era altra cosa que un instrument, una mena de vehicle més o menys sofisticat de propaganda ideològica i política, i que, per tant, no tenia cap valor per ell mateix: el seu valor era el de la ideologia que encarnava, positiu si estava al servei d’una causa noble, negatiu si estava a favor de la causa enemiga, per definició innoble i perversa. Fins i tot com millor fos tècnicament i estèticament l’art al servei d’una causa perversa, més culpable i més abominable, perquè la serviria d’una manera més malèficament eficaç.
Aquells de la meva generació que vam veure amb esperança l’inici de descrèdit d’aquest menyspreu per l’art i la cultura, convertits estrictament en eines sense un valor propi i valorables -que vol dir protegibles o destructibles o cancel·lables- només segons la ideologia que se’ls atribuís a les obres o als seus creadors, no negàvem els vincles entre art i ideologia. No negàvem (no neguem!) que certament la creació artística és portadora d’ideologia, d’una determinada visió del món, que és la del seu creador, i que a alguns els semblarà excelsa i a d’altres els pot semblar abominable. Aquest vincle és evident. Ni hi ha estètica sense ètica, certament. L’art és un vehicle d’expressió ideològica. L’art té ideologia. Però no és només ideologia. Hi ha, crèiem, un valor artístic autònom del valor ideològic. Per tant, jutjar –i condemnar i perseguir i prohibir – les obres artístiques només en funció de criteris ideològics era negar i menystenir l’autonomia de l’art, el seu valor intrínsec. Podia haver-hi, hi havia, obres artísticament valuoses vinculades amb mirades ideològiques que ens semblaven equivocades o realitzades per persones que no ens semblarien exemplars des del punt de vista humà, polític o moral. De la mateixa manera que hi podia haver obres al servei de causes que consideràvem nobles i plausibles, però que com a expressions artístiques no tenien el més mínim interès. Podíem trobar literàriament valuosa una novel·la de Céline, tot i el seu passat col·laboracionista. I podríem discrepar per raons estètiques del cànon artístic imposat per l’estalinisme on s’exaltaven creadors al servei de la política del partit o dels seus fonaments teòrics mentre que es negava el pa i la sal a creadors que ens semblaven extraordinaris, menystinguts, oblidats o fins i tot físicament exterminats per haver dut a terme una obra excel·lent però des de la dissidència política. La cabanya de l’oncle Tom és més positivament important en la història política dels Estats Units que en la de la seva literatura. No negàvem la relació entre art i política. Negàvem que l’art fos únicament la minyona de la política, al seu servei.
En la nostra alegria (momentània) perquè l’art semblava que havia deixat de ser considerat un instrument sense valor propi al servei de les causes polítiques (bo quan era al favor de la causa justa, dolent quan era al servei de la causa injusta), hi havia algunes consideracions de fons. La primera i principal: qui carai estableix d’una manera objectiva, absoluta i indiscutible quina és la causa justa i quina és la injusta? Tothom es pensa que la causa justa és la seva. I quan jutjàvem obres del passat, amb aquest criteri, ho havíem de fer per segons quina ens semblava la causa justa i quina la injusta als nostres ulls actuals o als ulls del temps en què es va produir la creació? Antonio Machado escrivia els seus elogis de Líster o Miguel Hernández els de Stalin, en els anys trenta, per cert, en poemes que no destaquen artísticament dins de la seva producció; hi hem d’aplicar el que ells es pensaven llavors que eren Stalin i Líster o el que sabem nosaltres ara que eren, ja llavors? I en molts caos les disputes ideològiques que es vinculen a grans obres artístiques del passat ara ens resulten absolutament incomprensibles i alienes: a la Divina Comèdia del Dant és un motor importantíssim la disputa no tan sols entre güelfs i gibelins, sinó també entre güelfs blancs i güelfs negres. Ara només els especialistes sabrien distingir entre aquestes faccions polítiques. Però la Divina Comèdia del Dant continua sent un dels cims artístics de la humanitat… La invalidació de l’obra artística per raons partidistes o ideològiques no tan sols planteja el problema de quina causa és justa i quina no, més enllà de l’apassionada fe dels que hi militen, sinó també el problema de la caducitat temporal… Picasso és qüestionat per algunes de les seves actituds personals. Cervantes va ser a la presó sota acusacions de corrupció i, afortunadament, ningú no qüestiona per això el Quixot, un altre dels cims de la cultura universal…
Deia al principi que una part d’una generació, si més no, va veure la defensa de l’existència dels valors específicament artístics, més enllà de l’utilitarisme ideològic, com un triomf de la cultura. Ara alguns tenim la sensació que aquesta idea de l’utilitarisme ideològic de la cultura ha tornat amb força. Potser els ideals són uns altres, les ideologies tenen uns altres noms, segurament ho tornen a fer a la vegada ideologies que són incompatibles entre elles, però torna a expressar-se d’una manera contundent i amb grans efectes pràctics la idea que una obra artística és bona quan està al servei d’una bona causa i és dolenta (i, per tant, valdria la pena esborrar-la del mapa) quan està al servei d’una causa dolenta. Una idea que, al parer d’aquells qui creiem en el valor propi i específic de la cultura, ens grinyola per tot arreu. Ens grinyola això de les causes justes i injustes, com si hi hagués un criteri científic universal per mesurar-ho i com si tot allò que es fes a favor d’una causa bona fos bo, com si la causa ho justifiqués tot. Però ens grinyola sobretot la idea de la cultura al servei de la poètica o de la ideologia. Al seu costat, segur. Al seu servei, és menystenir la cultura. L’afer sobre l’havanera El meu avi és una de les expressions més crues, més absurdes i més caricaturesques d’aquest retorn de la voluntat de considerar la cultura –qualsevol, producció artística- una minyona al servei de la política, al servei de la ideologia.
