Les eleccions gallegues ens aclariran el futur de la coalició Compromís, perquè els seus militants estan dividits entre donar suport al BNG o als socis electorals de Sumar. Quin serà el resultat d’aquesta tensió és la pregunta que ens fem des de fa mig any i prendrà forma a les eleccions europees, quan s’hauran de decidir per una llista conjunta amb altres partits, com el BNG, encapçalada per una veu valenciana o afegir-se a la suma d’oportunistes a canvi d’un segon o tercer lloc. Serà una decisió calculada i pragmàtica, perquè el debat se circumscriu, ara per ara, a les cadires, que suposen diners per a l’organització. La recent pèrdua de poder autonòmic ha significat retallades i acomiadaments a la seu del partit i, com és lògic, la prioritat són els interessos dels membres de l’organització, malgrat que això evidenciï en públic que no hi ha res semblant a una estratègia ni a curt ni a llarg terme. Es tracta de sobreviure sense haver de reincorporar-se al mercat laboral.
És un dilema que molts partits polítics viuen quan entren en una fase de declivi electoral. Llavors, es genera una competició interna entre els seus components per assegurar-se una posició institucional o orgànica amb uns ingressos honorables sense haver de suar massa. Guanyar eleccions no és tan important com col·locar-se ben amunt d’una llista electoral que doni garanties d’agafar acta o quelcom semblant i la vida interna de partit esdevé encara més important que connectar amb unes bases cada cop més desconcertades. És un període de desorientació que agreuja la indefinició del missatge i erosiona l’organització fins a fer-la presa fàcil d’una OPA per part d’IU-ICV, ara amagats darrere de l’operació Sumar. En la derrota, IU-ICV sempre guanyen perquè sempre hi són, com el dinosaure de Monterroso, esperant que tots es cansin i el projecte s’afoni per posar el seu segell sobre una altra associació extinta. És la seva forma de fer política i l’hem de respectar, perquè són immortals com els paràsits.
Tanmateix, la raó principal d’aquest desori és la manca d’un lideratge polític clar a l’agrupació. No és un problema de personalitats, és l’absència d’un discurs articulat i coherent que marqui una direcció la raó d’aquesta afonia a l’espai públic. Ningú sap cap a on dirigir-se amb força i, per tant, ningú fa força per anar-hi. Tots s’arrosseguen amb por de moure’s massa i accelerar la ruptura interna i la fagocitació per Sumar. Tothom ho sap, però fa por expressar-ho massa obertament per no activar cap dinàmica destructiva. Per aquest motiu, el congrés extraordinari se celebrarà un octubre de 2024 ben llunyà, quan tot s’hagi decidit i sigui irreversible després de les eleccions europees.
Per altra part, el sector crític sobiranista tampoc és capaç de plantejar cap alternativa engrescadora. El seu valencianisme fort no sembla arribar més lluny de parlar molt valencià i molt fort, gest necessari, però que no construeix ni articula un discurs polític prou mobilitzador. A més, aquesta reivindicació es contraposa a altres demandes d’esquerra en una mena de joc de suma zero. Una lluita existencial que contradiu aquell aforisme fusterià inspirat en Torres i Bages que deia “el País Valencià serà d’esquerres o no serà”. El fet cert és que a Compromís i hi ha una acumulació de reivindicacions i eslògans mal cosits que competeixen per l’atenció del públic com si un partit fragmentat pogués arribar a més electors i dir disbarats fos una mena d’assaig-error per veure què funciona.
La impossibilitat de fornir un relat cohesionador prové dels dos pols polítics de la coalició. El sector sobiranista no ha pogut superar el pensament de Fuster, que sosté una visió dels processos de nacionalització estructuralista i funcionalista inspirada en el marxisme. Per altra part, el sector d’esquerra alternativa és una terminal mediàtica que repeteix els discursos de moda a Madrid i Barcelona, dos centres que es dediquen a la importació de doctrines radicals sorgides dels campus universitaris nord-americans. Amb independència del valor d’aquestes teories, el seu problema és un marc universalista on el progrés és sempre un triomf de les llibertats individuals enfront de la intolerància de la comunitat. Es tracta de dues narracions modernitzadores on unes elits més avançades, sigui per catalanes o per liberals, civilitzen un poble endarrerit gràcies als mecanismes de l’administració. Són dos models de canvi imposat de dalt a baix en un moment històric on hi ha un rebuig general contra la tecnocràcia.
L’enfortiment dels partits d’extrema dreta prové de canalitzar l’esgotament amb aquest universalisme il·lustrat que ells identifiquen amb les elits globalistes dels organismes internacionals. És una reacció contra una globalització que transforma tots els individus en mercaderies intercanviables, que anul·la la identitat i les particularitats que ens fan humans i ens obliga a emigrar seguint les forces del mercat per augmentar l’eficiència de l’economia i els marges de benefici dels rendiments dels capitals. És un desarrelament potenciat per les institucions, on els mínims de seguretat material i emocional s’erosionen per fer-nos més flexibles, més adaptables, més eficients. Vivim atrapats, competint tots contra tots en una malaltissa cursa d’empoderament individual per ser capaços de reinventar-nos sense fi per atendre les demandes dels clients. És inhumà i la gent vol rebel·lar-se contra aquest sistema; però l’extrema dreta aprofita aquesta angoixa per alimentar la intolerància i l’odi contra els més febles.
És en aquest camp on el valencianisme polític deu saber jugar per donar resposta a la pressió mercantilitzadora i desvirtuadora de les nostres identitats que patim fins al punt d’extingir-nos com a col·lectiu; però ha d’entendre i ordenar els elements que conformen la identitat: el paisatge, la comunitat, la història i la llengua. Ha d’entendre que aquest és l’ordre i que centrar-ho tot a la llengua sense unir-ho amb els altres factors no serveix de res. Aprenem la llengua a un lloc determinat, d’una comunitat determinada i la parlem mentre fem les pràctiques socials que han conformat la nostra identitat al llarg dels segles. Els quatre elements són fonamentals, no es poden separar; però no podem obviar que també són cabdals a qualsevol discurs reaccionari. Precisament, l’objectiu és construir un antimodernisme tolerant i inclusiu amb els ingredients tradicionals de les cultures polítiques de dretes.
De fet, si escoltem qualsevol grup musical sorgit al País Valencià als darrers anys, trobarem aquesta combinació de factors presentada amb major o menor fortuna. Instintivament, les bases del valencianisme polític han sentit una simpatia natural cap als moviments indigenistes contraris a la colonització occidental i el seu progrés econòmic. A diferència dels catalans, tenim consciència de ser una minoria ètnica silenciada a l’espai públic. El govern del Botànic fou el primer cop que poguérem sortir de les reserves índies i tindre visibilitat fora dels reduïts murs de la Universitat de València. Hi ha un nosaltres on ens identifiquem perquè vivim la nostra realitat, que no és el cas català malgrat que cada dia s’apropi més, però molt menys és la situació de la resta d’Espanya. És la nostra vida, la nostra identitat i volem una força política que sigui la nostra veu. Qüestions com l’ecologia, el feminisme, la solidaritat laboral o els drets de les minories sexuals són entrelligades amb els problemes que vivim, però s’han de saber cuinar amb els ingredients tradicionals d’un discurs identitari. Pretendre fer un bon arròs amb una recepta de Berkeley ens condueix al fracàs.
