L’Estat espanyol mai acceptarà la independència de Catalunya. Mai. De cap manera. Ni que la demani el 100% dels catalans. Ni mitjançant cap referèndum que tampoc no es farà mai. Ni amb una quimèrica taula de diàleg. Ni davant cap “embat democràtic” o “confrontació intel·ligent”.
De fet, totes aquestes propostes semblen actes rituals periòdics per a no reconèixer que no hi ha res a fer, que l’Estat mai acceptarà la independència de Catalunya. Ni com a resultat de perdre totes les seves causes davant la justícia europea. Ni tampoc pressionat per una “comunitat internacional”, que és una comunitat d’estats solidaris entre si. Tots aquests discursos palesen el desig que uns altres ens facin la feina.
És una qüestió de supervivència, un to be or not to be cru. Sense Catalunya, sense la quarta part del seu PIB, l’Estat espanyol no és viable. Amb la independència catalana, fins i tot, el nom d’Espanya, resultat de la unió de les corones de Castellà i Aragó, esdevindria estrany, anacrònic.
Tanmateix, també és una qüestió de supervivència per a Catalunya, encara que a l’inrevés. Si Catalunya no s’independitza a curt termini, perdrà tota possibilitat d’assolir la plenitud nacional amb un Estat propi. Serà una nació sotmesa a un estatus colonial, dins el marc jurídic d’un Estat que no reconeix cap altra nació que la seva, castellana.
Trobar una solució de compromís, el vell somni del catalanisme polític, un compromís entre les aspiracions catalanes a l’autogovern i la preservació d’Espanya, ha esdevingut impossible. L’estructura de l’estat autonòmic de la Constitució ni tan sols ha aconseguit un caire federal a desgrat de les aspiracions d’alguns pares fundadors. Aquesta estructura rígida és com un exoesquelet que ofega les aspiracions catalanes a l’autogovern. L’esdevenidor de Catalunya si vol ser Catalunya, és la independència. A dins d’Espanya, potser, no perdrà el nom, però si el contingut.
Aleshores, que fan els partits independentistes? Continuar parlant d’independència només com a cimbell electoral. Les seves propostes no tenen cap mesura concreta o específica amb finalitat independentista. La independència s’esmenta a l’ordre místic de les jaculatòries. El que es proposa és la gestió política autonòmica amb esperit de “mentrestant”. I, mentrestant, Catalunya és una comunitat autònoma d’Espanya i està involucrada en la política espanyola en tots els ordres. La política de perpetuació colonial dins una Constitució sostinguda per més del 80% del parlament espanyol. Parlar de reformar-la perquè reconegui el dret d’autodeterminació és voler enganyar a la gent.
El desencís de l’opinió pública independentista fa albirar una pujada de l’abstenció i una tendència a votar opcions minoritàries. Aquestes minven la representació oficialment independentista i amenacen la patrimonialització partidista de les institucions autonòmiques. Aleshores es postula una quarta opció (a banda d’ERC, JxC i la CUP) que arrossegaria el vot independentista emprenyat amb els partits.
Sembla ser la tasca que els partits oficialment independentistes han confiat a l’ANC per tal de tenir sota control qualsevol forma d’organització espontània del poble. La idea és impedir el sorgiment d’una mena de moviment 15 de maig independentista. Tot s’ha de moure en la línia permesa: els partits donen la veu d’ordre de què ha de fer la gent al carrer, aquesta maleïda gent, capficada a l’assoliment d’un ideal d’independència que els mateixos partits consideren quimèric.
La conclusió quan es parla clarament és que fa set anys que els partits independentistes tenen un mandat majoritari per fer la independència, però no hi fan res. Totes les propostes dins la legalitat espanyola estan condemnades al fracàs, sense oblidar que, abans de legalitat, és espanyola. Al fons, el que totes esperen, sense dir-ho, és que la proposta definitiva vingui del carrer.
A banda del problema de l’efectivitat del carrer, s’ha de comptar amb la dèria fastijosa de la gent d’exigir que es prediqui amb l’exemple. Els polítics tenen el deure d’assenyalar el camí que s’ha de seguir per aconseguir el que s’havien compromès a fer. Obrint ells la marxa al capdavall del moviment. .
9 
63 
