Un error freqüent de certes anàlisis polítiques és donar per fet que els esdeveniments sempre es mouen a la mateixa velocitat. Per exemple, es podria pensar que si a l’independentisme li han calgut 7 anys per arribar on és avui es requereix el mateix temps per tornar on érem el 2017. Però res més lluny de la realitat. Els cicles polítics o històrics tenen etapes d’estabilitat i de convulsió, i les coses es mouen a ritmes molt diferents segons l’etapa.
La rendició de la classe política autonòmica (i la desesperació que provoca a molta gent) es basa en la idea que no hi haurà cap altra oportunitat d’assolir la independència aquesta generació. I la pèrdua de la majoria parlamentària, que de fet és conseqüència d’aqueixa rendició, fa que la idea siga plausible. De fet, a Escòcia es va mig oficialitzar que si al referèndum de 2014 perdia el Sí, no es podria tornar a parlar de dissoldre la unió amb Anglaterra durant una generació.
Els processos d’independència, encara que no ho pretenguin, tendeixen a influir els uns als altres. No és en absolut casualitat que l’URSS i Iugoslàvia es dissolguessin gairebé al mateix temps, ni que poc després hi hagués el referèndum del Quebec, ni que el 9N coincidís amb el referèndum d’Escòcia o l’1-O amb el referèndum del Kurdistan. A cada ocasió que es planteja algun canvi de fronteres hi ha algú que pensa que potser també ha arribat el moment de fer-ho a ca seua.
Així doncs, l’aparició de Grenlàndia a l’agenda política podria tenir un impacte molt important en altres nacions sense estat. Sobretot quan l’independentisme es troba en un impàs a llocs on és majoritari o quasi majoritari com Escòcia, Quebec o Catalunya. Un impàs que, per exemple, impedeix traduir políticament en res les enquestes favorables al Sí d’Escòcia o la majoria que les enquestes donen al Partit Quebequès.
Val a dir que el més rellevant que ha passat amb Grenlàndia no és que Trump hagi tornat a parlar de comprar l’illa, com ja va fer durant el seu primer mandat. La qüestió és que l’illa àrtica té, des de fa molt de temps, un govern independentista. I té també, des de fa un any i mig, un projecte de Constitució per a esdevenir un estat independent. Ara, potser fins i tot té la data per al referèndum sobre la independència que preveu i autoritza la legislació danesa.
Diria que Trump no té cap possibilitat de convertir Grenlàndia en un estat o un territori més dels Estats Units. De fet, no és evident que siga això el que pretén. Però amb les seues aparents pixades fora de test pot haver aconseguit que els grenlandesos es posin les piles. Almenys això és el que es dedueix del discurs de Cap d’Any del primer ministre grenlandès, que va insinuar un referèndum aquest 2025.
Siga com siga, el mes d’abril hi ha eleccions a Grenlàndia. Ara ja és inevitable que el tema dominant d’aquestes eleccions siga la separació de Dinamarca. I si aquest és el tema de les eleccions, hi hagi o no hi hagi referèndum simultani (com alguns especulen), un dels escenaris probables és que algú posi data a la independència. Que els independentistes guanyaran les eleccions, en aquest cas, està fora de tot dubte. Però hi ha ritmes, estratègies i altres matisos segons qui guanyi.
La independència de Grenlàndia no importava a ningú fa quatre dies. Però el fet és que fa molt de temps que és una qüestió de quan i com, perquè el que és arribar, arribarà gairebé segur. I quan se li posi data, és impossible que això no tengui un fort impacte al Quebec. I no només perquè l’encara província canadenca siga un dels territoris més pròxims geogràficament. També perquè, per primera vegada en molt de temps, els independentistes tornen a liderar les enquestes. I ja queda poc per a les eleccions, que no poden ser més tard de l’octubre del 2026. I si les coses es mouen al Quebec, segur que es mouran també a Escòcia, que també ha de votar d’aquí poc més d’un any. En aquest cas, tot i la recent crisi de l’SNP, el ràpid desgast del govern laborista britànic no apunta un mal escenari per a l’independentisme escocès. I aquí és on nosaltres, els independentistes catalans, potser serem cridats a moure el cul més ràpidament del que una classe política rendida i apoltronada tenia previst.
