No, no s’ha acabat del tot Viktor Orban, malgrat la derrota fulminant que ha patit aquest cap de setmana. Per començar, el rival que l’ha vençut als comicis és un fill polític directe d’ell. De petit, Péter Magyar tenia a l’habitació un cartell del seu ídol, el qual aleshores ja era una de les figures emergents dels corrents democràtics anticomunistes. El jove Peter va créixer a la seva ombra, va ingressar al seu partit (Fidesz) i es va casar amb una dirigent destacada de la formació. Orban va continuar sent el seu referent indiscutible fins fa escassament un any, quan a la seva esposa li van fer pagar l’encobriment d’un escàndol d’abusos sexuals, i la relació entre els dos contendents es va trencar del tot. Si la ruptura no s’hagués produït, aneu a saber, potser avui no hauria canviat res a Hongria.
Fos com fos, les coses es van girar cap a aquella banda i ara Magyar, de 45 anys, és la força impulsora d’un relleu sorprenent; hem estat testimonis de l’ascens meteòric del partit Tisza, que ha obtingut una majoria absoluta a les urnes i ha comportat l’expulsió de l’etern i incombustible Orban. Tota una sèrie de factors poden fer creure que ens trobem davant un terratrèmol de gran magnitud; la joventut del nou dirigent, el formidable moviment que ha improvisat i la disciplina que ha demostrat mentre recorria el país en campanya, sumat a la impaciència, la fogositat i la sorprenent velocitat i dimensió del canvi. L’energia del procés electoral ha estat electritzant, amb multituds arreu clamant pel retorn a Europa, el final de la corrupció i l’abús de poder. Ha semblat una revolució.
Però alerta, només ho ha semblat. Per a qualsevol que tingui ulls a la cara, el passat de Magyar és molt viu i són evidents els vincles profunds amb tot el que representa i significa el seu predecessor Orbán. El jove guanyador s’ha passat la vida immers als cercles d’elit. La majoria dels seus amics íntims són dins del règim sortint, i ell mateix va ocupar alts càrrecs en institucions estatals durant bona part de la seva carrera política. Certament, quan ha partit peres ho ha fet amb força, però no deixa de ser un insider del poder, un home que mai no ha viscut a la intempèrie, ni en les mobilitzacions de carrer ni en les aigües de la protesta cívica. És més; les seves idees no estan gens clares, i en el seu ascens ha mantingut una ambigüitat calculada, per evitar que l’acusessin de mal patriota o esquerranós –llufes que encara avui són difícils de portar a Hongria.
En matèria d’immigració, sí que s’ha pronunciat, tot prometent que adoptaria una línia encara més dura que Orbán, i anunciant que eliminaria el programa de treballadors convidats del país per ser massa tou o bonista. Pel que fa al conflicte d’Ucraïna, tema estel·lar a Hongria, Magyar no s’ha desmarcat gaire del que s’ha fet fins ara; d’una banda, ha assegurat que continuaria amb l’oposició d’Orbán a enviar armes a Kiev, tot impulsant l’entrada dels ucraïnesos a la Unió Europea. Pel que fa a les relacions amb Rússia, no s’ha atrevit a trencar del tot amb Putin; més aviat ha optat per una via que permeti la convivència i el final gradual de la dependència de l’energia russa fins l’any 2035, alhora que s’esforça per aconseguir relacions pragmàtiques amb Moscou.
En connexió amb altres temes clau, com ara els esforços d’Orbán i el seu govern per prohibir les desfilades LGTBI, Magyar se n’ha mantingut allunyat. Tothom assumeix que serà molt més amable en aquests temes que el govern anterior, i probablement sigui cert, però ell simplement ha optat per un prudent silenci. El mateix passa en relació a la reforma pendent de l’estament judicial, que ara mateix està íntimament lligat al poder polític. El nou partit Tisza ha guanyat amb un programa extens, el qual no ofereix cap indici que hi hagi d’haver un trencament amb el passat. I en les declaracions públiques, els seus impulsors tampoc no fan afirmacions gaire atrevides. Potser l’únic punt que marca una diferència rellevant és l’actitud respecte a la Unió Europea. Tant Magyar com la seva formació han garantit que milloraran les relacions amb Brussel·les, que deixaran de boicotejar activament certes decisions, i que recuperaran el consens amb els altres estats. A resultes això, el millor epítet que han sabut trobar els periodistes i observadors en general, a l’hora de definir el vencedor dels comicis, és el de pro-europeu.
En resum, des de fora els resultats a les urnes han semblat una sacsejada majúscula, un autèntic tsunami democràtic, però a partir de demà podria ser que a carrers i places d’Hongria no es veiés gaire més que uns lleus tremolors. Les cares públiques canviaran, sens dubte, i és possible que no canviï gaire més. Peter Magyar ve d’on ve, de l’univers anticomunista i liberal, i res no indica que en els darrers mesos s’hagi convertit en un bolxevic de manual. Una altra cosa és l’alegria amb la qual les esquerres europees han vist el cop de coça que ha rebut el seu dimoni particular, Viktor Orbán, i la convicció que qualsevol passa endavant del futur govern hongarès només podrà ser cap a l’esquerra. Una conclusió agosarada i que encara està per veure.
