Si haguéssim de comparar els règims totalitaris de caràcter feixista del segle XX, la principal singularitat que distingeix Espanya de l’Alemanya nazi o de la Itàlia feixista és que en el primer cas, les conseqüències d’un règim criminal són encara perdurables en l’estructura institucional, l’esperit nacional, la continuïtat política, la impunitat dels seus responsables, el blindatge dels seus beneficiaris i la completa absència d’un relat de memòria que assenyali la magnitud del mal.
No és difícil arribar a aquestes conclusions, després de llegir el que constitueix probablement un dels millors llibres mai escrits sobre la guerra civil, L’holocaust espanyol, odi i extermini a la guerra civil i després per l’hispanista de Liverpool Paul Preston. Algunes coses que destaca un volum extens i documentat, de prop de mil planes, és el nombre de desapareguts, entre 114.000 i 140.000, que el converteix en el segon país del món, darrere la Cambodja de Pol Pot en el que és reconegut com a un crim contra la humanitat, del qual les autoritats encara avui són responsables per la seva negligència (més aviat, complicitat amb el franquisme) pel que fa a la recerca, identificació i rescabalament. Com a singularitat, també, hi ha el fet que el franquisme va matar molta més població pròpia que el feixisme italià. N’hauríem de parlar també d’unes 150.000 execucions extrajudicials de població civil perpetrades durant la guerra per tropes i civils franquistes (50.000 comeses pels republicans), a banda d’unes 50.000 més registrades posteriorment a la guerra (més o menys oficials), les 200.000 persones que van morir de fam, maltractaments i malalties evitables durant la dècada de 1940 (segons la tesi de Miguel Ángel del Arco), prop de 10.000 exiliats enviats (i assassinats), per desig de Serrano Súñer als camps de treball nazis, mig milió d’exiliats, mig milió d’empresonats en condicions penoses, uns 400.000 esclaus fets servir per empreses públiques i privades i el càlcul que fan les associacions de 300.000 nadons robats pel franquisme… fins a la dècada de 1990!!!
Tot plegat es complementa per una sistemàtica destrucció documental, una llei de secrets oficials i unes dificultats malintencionades perquè els historiadors o les associacions de memòria puguin rastrejar tot aquest veritable holocaust, amb unes conseqüències terribles, i que avui la majoria d’espanyols, ignora o decideix viure en la ignorància voluntària, mentre dona suport als partits hereus del règim. A diferència d’Alemanya i Itàlia, sense processos de Nuremberg, sense dictadors penjats d’una benzinera al Piazzale Loreto de Milà, el totalitarisme va mutar en “constitucionalisme” (per això són precisament els més franquistes, els mateixos que marxen del Parlament quan es condemna el règim, que s’autoanomenen “constitucionalistes”), i el règim va caracteritzar-se per la continuïtat simbòlica i biològica en la bandera, himne, monarquia, cossos repressius, poder judicial i establishment polític i econòmic.
Ara bé, tot remetent-nos a l’obra de Hannah Arendt, tot totalitarisme té els seus orígens. I, de manera paral·lela als casos alemany i italià, hi apareixen similituds i singularitats. El primer factor és la naturalesa i el procés del nacionalisme espanyol, amb els seus mites i llocs comuns, elaborat durant el segle XIX en una època en què l’entrada a la modernitat va implicar la desaparició de la major part del seu imperi colonial i la clara inferioritat tecnològica, administrativa, militar i diplomàtica respecte a les potències europees, i la creixent irrellevància política. Aquesta mena de melangia d’imperi acompanyava a una mena de relat nacional fonamentada en el ressentiment, que reivindicava com a virtuts aquells valors de l’antic règim –l’honra i tots aquells elements identificables amb la cosmovisió d’hidalgo improductiu, esperit reaccionari i refractari al progrés i a les idees de modernitat– a banda d’una tendència a l’aïllament internacional, la reivindicació de la uniformitat (especialment religiosa i cultural, castellanocèntrica, amb intolerància a la diversitat i amb un punt sorprenent d’antisemitisme). Tot plegat, culminant pel fracàs del 98, quan la guerra contra un exèrcit modern d’un país en expansió com els Estats Units, va generar un procés d’entotsolament, frustració i ressentiment que aniria asfaltant l’autopista vers la tragèdia del segle XX.
És important aturar-nos en la qüestió cubana. Mentre es tractava de combatre un exèrcit d’insurrectes, les coses semblaven fàcils. La capacitat d’Espanya de massacrar població civil desarmada va anar entrenant-la en aquesta mena d’anòmia moral que explica la repressió de l’1 d’octubre. Una de les “innovacions” espanyoles en aquest conflicte va ser l’invent dels camps de concentració, on es calcula que van internar a 400.000 civils, dels quals les principals recerques assenyalen que 170.000 van morir en menys de dos anys a causa de la fam, les malalties i el maltractament a mans de militars (un 10% de la població cubana). Altres fonts assenyalen que van ser 300.000, és a dir, tres de cada quatre, més d’una cinquena part dels camperols cubans. En qualsevol cas, un crim de lesa humanitat pel qual ni Espanya ni els Borbons han demanat perdó a Cuba. Les coses van anar molt diferents a l’hora d’enfrontar-se a un exèrcit de debò. Així, al combat naval de Santiago, davant l’armada dels Estats Units, tots els vaixells espanyols van resultar enfonsats, amb 343 morts, mentre que per part dels nord-americans només va registrar-se una única baixa, un fogoner a qui li va donar un atac de cor en ple combat naval.
El fracàs cubà va representar una ferida profunda en l’orgull d’un país que se sentia decadent, de manera que va fer mans i mànigues per no semblar menys que ningú i, per tant, va fer tot el possible per encetar noves i esbojarrades aventures colonials. La historiadora Gemma Torres va publicar recentment un llibre “La virilitat d’Espanya a l’Àfrica: nació i masculinitat al colonialisme al Marroc, 1890-1927” la tesi del qual és això: el colonialisme era una qüestió testicular, la manera com la “raça” espanyola encara volia comptar entre la civilització europea. I es va fer servir el mateix sistema de sempre: agafar reclutes pobres per enviar-los al Marroc, i, mitjançant una casta de militars sanguinaris àvids d’ascensos ràpids, dedicar-se a massacrar i utilitzar tàctiques del terror contra població indígena desarmada. Els nivells de brutalitat fets servir resulten absolutament esfereïdors, amb càstigs col·lectius, violència sexual generalitzada, mutilacions, tortures, ús d’armes químiques prohibides i tot el repertori de l’horror que faria empal·lidir el mateix Anibal Lechter. El racisme profund d’aquesta casta militar i política es fonamentava a deparar un tracte degradant a qui es considerava “raça inferior” de la mateixa manera que, segons la seva escala de valors, els homes podien fer tot el que volguessin, especialment mitjançant la violència, a les dones.
Aquesta brutalització va ser el terreny adobat per a la tragèdia posterior a la península. Tota aquesta colla de legionaris, militars africanistes, i altres cossos repressius van aplicar la mateixa psicologia de guerra i les mateixes pràctiques a la península, molt abans que esclatés la guerra civil afegint alguns elements de l’antisemitisme propi dels sectors més reaccionaris de les nacions europees. Perquè, efectivament, el tracte dels “señoritos” i grans propietaris a la gran massa de treballadors rurals sense terres era semblant al dels legionaris contra els indígenes. Un estrany racisme d’espanyols contra espanyols, que consideraven els treballadors pobres com a “untermensch”, és a dir, la categoria de “subhumans” que el nazisme conferia a les “races” inferiors. Això explica la virulència amb què els conflictes al voltant de la reforma agrària es desenvolupava, especialment durant l’època republicana, en què la Guàrdia Civil i altres cossos repressius actuaven contra les protestes camperoles, amb assassinats, tortures, tracte denigrant i tot el repertori que sovint havien après a les campanyes africanes. Es calcula més de dos mil assassinats d’aquestes característiques en els anys anteriors a la guerra civil, en una època de “legalitat republicana”, els més coneguts dels quals serien Casas Viejas, tot i que esdevindria paradigmàtica la repressió brutal de la Revolució d’Astúries, on la República va enviar tropes africanistes en el que va constituir un assaig general de l’holocaust espanyol, amb una estimació d’entre 1.500 a 2.000 morts, la major part dels quals assassinats un cop s’havien rendit.
I, com apuntàvem anteriorment, hi ha el component antisemita. Si bé, en el cas dels treballadors manuals i camperols hi havia aquest tracte colonial, respecte al que serien els intel·lectuals, els independentistes, els sindicalistes de la CNT, les esquerres, els liberals, els demòcrates s’assumia el discurs racista importat directament de centre Europa (amb la traducció, també durant els anys 30, i a càrrec del capellà català Joan Tusquets Terrats, dels “Protocols dels savis de Sió”) o del Mein Kampf, que en ambdós casos, servia per alimentar un clàssic del reaccionarisme: les teories conspiratòries segons la qual el suposat ordre natural (en aquest cas la “pàtria espanyola”) estava amenaçada per una conspiració mundial que calia erradicar amb violència.
La guerra civil, el franquisme i la impunitat constitucional posterior, cal entendre’l, per tant, com a una guerra d’extermini, que només amb les xifres resulten esfereïdores, i que van enfonsar en la misèria moral i material a diverses generacions. Ara bé, el principal problema d’aquest gran trauma col·lectiu, no és tant el passat terrible com les conseqüències presents. Perquè, al damunt de tots aquests crims (per no parlar de l’espoli sistemàtic i el saqueig de la immensa majoria de ciutadans) hi viuen instal·lats com a okupes bona part d’aquestes castes franquistes. Les mateixes que avui branden la “rojigualda” per amenaçar tot aquell que qüestioni un statu quo fruit d’un acte de violència massiva. És aquí on s’explica l’odi furibund contra els catalans. Perquè, al cap i a la fi, l’independentisme és la manera més realista de derrotar aquest feixisme que pilota aquest país fracassat, de passat negre i futur gris, anomenat Espanya.
8
33
