El president Aragonès es va equivocar, a parer meu, quan van cridar a la mobilització de l’electorat independentista i sobiranista per tal d’evitar en les pròximes eleccions espanyoles que hi hagi un govern del PP amb Vox. Certament, la perspectiva d’un govern així és temible. Però demanar que la mobilització de l’electorat es faci sobretot amb aquest objectiu és un immens error de màrqueting polític. Perquè no hi hagi un govern del PP amb Vox a Espanya hi ha d’haver un govern del PSOE. Per tant, si dius que l’objectiu és evitar el govern del PP, estàs resant perquè guanyi el PSOE. I si el que vols és que guanyi el PSOE la millor manera d’aconseguir-ho és, naturalment, votar al PSOE. La mobilització que demana el president de la Generalitat en aquests termes acaba sent una invitació a votar socialista, en clau espanyola. No em sembla un inici de campanya gaire oportú fer una crida al teu electorat perquè voti a la competència. Perquè el PSOE és també la competència, per a l’independentisme.
Però al costat d’aquest error comunicatiu, crec que hi ha un altre error més de fons: estem preparant l’electorat independentista per a unes eleccions que presentem, seguint la lògica de Pedro Sánchez, com un enfrontament entre dos blocs per al govern d’Espanya. Un bloc amb PP i Vox i un bloc alternatiu entorn del PSOE en el que fins ara figura que hi han participat –en les votacions al parlament espanyol- les forces espanyoles a l’esquerra del PSOE i els nacionalistes i independentistes bascos i catalans, entre d’altres. La hipòtesi és que aquestes eleccions o les guanya un bloc o les guanya l’altre. Per tant, que hi haurà el govern d’un bloc o el d’un altre. I certament aquesta sembla avui la hipòtesi més probable. Però no pas l’única. N’hi ha una altra, que es va dibuixant en els laboratoris polítics i mediàtics de Madrid, que des de la perspectiva del catalanisme és encara pitjor.
Pot ser que el catalanisme actuï com si només existís un escenari, el PP contra el PSOE i el PSOE contra el PP. Però que l’endemà de les eleccions es trobi descol·locat i desarmat davant de la segona hipòtesi: el gran pacte d’Estat, explícit o implícit, entre PP i PSOE, recollint l’objectiu i l’esperit de la segona restauració borbònica i el model de la primera restauració –de Cánovas a Sagasta, de Sagasta a Cánovas-, deixant fora del terreny de joc a Vox per una banda i als nacionalistes catalans i bascos de l’altra, com si fossin dues renúncies simètriques. No dic un govern de gran coalició. Un pacte d’Estat en què, quan no hi ha majories absolutes, el partit constitucionalista (per dir-ho en el seu llenguatge) menys votat permet que governi el més votat sense fer-li la vida impossible, evitant-li que hagi de pactar amb el que ells anomenen extremistes, i amb acords entre ells en algunes grans qüestions de fons, sobretot les que afecten la uniformitat nacional d’Espanya. Amb Podemos o els Comuns dintre, si cal. Constitucionalistes, de fet, al cap i a la fi. Però amb els independentistes i els nacionalistes fora (els nacionalistes d’altres nacions que no són la seva).
Només cal llegir aquests dies la premsa de Madrid. La premsa més i més conservadora, la que està més connectada amb els laboratoris de l’estat profund, recomana a Feijoo no pactar amb Vox. Pedro J. Ramírez escriu que si Feijoo vol menjar els torrons a la Moncloa ara no ha de pactar amb Vox a tots els Ajuntaments i comunitat autònomes. Però també munta un escàndol farisaic davant qualsevol possible pacte entre el PSOE i Bildu. I en aquesta seva lògica en la que tot el que no és constitucionalisme és ETA, aquest escàndol es fa extensiu a tot el que pugui fer olor d’independentista. La premsa de Madrid parla de derrotar el “sanchismo” i elogia i posa ciris als socialistes bons. Per ells, una cosa és Sánchez i una altra el PSOE. Sánchez ha comès un pecat mortal: pactar amb aquells que no accepten la unitat d’Espanya. Cal derrotar-lo perquè torni a aparèixer el PSOE de veritat, el de Felipe González i Alfonso Guerra, el de Vázquez i Lambán. I amb aquest PSOE sí que pot haver-hi aquest pacte d’Estat que veuen tan desitjable i necessari. Manuel Valls ja va actuar amb aquesta lògica. Els dos grans espanyols s’han d’entendre. No necessàriament governar junts. Tallar les ales, amb Vox com a excusa, a tot el que queda fora de l’àmbit del que anomenen constitucionalisme. No tan sols per evitar processos cap a la independència, sinó per arrancar-ne el que en consideren les arrels. La llengua, l’autogovern, el pes econòmic, la consciència nacional.
Passarà això o no passarà? Dependrà de moltes coses. Però ja fa dies que hi ha missatges en aquesta direcció. Suposo que és massa arriscat i precipitat aplicar aquesta lògica a l’alcaldia de Barcelona i que per tant aquí encara no passarà, però tampoc no em sembla del tot descartable. S’ha de mirar què passa a Extremadura, a Vitòria, al País Valencià… La possibilitat que hi hagi un govern del PP amb Vox arreu és esgarrifosa. Però és una combinació tan antipàtica que deixa marge per a la reacció. Un gran pacte entre populars o socialistes per anar-se alternant en el poder sense crosses que troben antiestètiques és molt més perillós, a la llarga. A Europa els encantaria: ho presentarien com els partís centrals, conservadors i socialdemòcrates, que es posen d’acord per foragitar els extremismes. Als poders econòmics i mediàtics els faria una il·lusió enorme. I és des del començament de la Transició el somni humit de l‘Estat profund. De fet la Transició estava dissenyada per a això. I només la força del nacionalisme català i basc ho ha matisat o impedit fins ara. Si ens hem de mobilitzar, com sigui, per les pròximes eleccions, mobilitzem-nos tenint present que aquesta hipòtesi existeix i és pèssima. Pot ser que no passi, esclar. Però no fos cas que passés i ens trobés, políticament, vençuts i desarmats.
18
1
